Parlarem ara de cantors i pederastes. Els àrabs, el mateix que altres pobles antics, foren bastant assidus a les pràctiques homosexuals, tot malgrat la prohibició de l’Alcorà i de la rigorositat que en certes èpoques venia de les legislacions. Levi Provençal fins i tot es refereix a la congènita homosexualitat dels àrabs. Precisament a Sevilla les ordenances municipals, com veurem, són molt puntuals: «Los putos deberán ser expulsados de la ciudad y castigados donde quiera que se les sorprenda. No se les permitirá que circulen entre los musulmanes ni que anden por las fiestas, porque son fornicadores malditos de Dios y de todo el mundo».
Aquestes ordenances estigueren vigents en temps de la severitat almoràvida, encara que la tònica general del món musulmà va ser molt distinta. Quan els costums es varen relaxar, en l’etapa dels regnes de taifes, la sodomia es va practicar quasi amb total llibertat i va gaudir de certa social acceptació. De fet existien músics i cantants no sols artísticament, sinó també per a festes i altres esdeveniments. El poeta Malik cita (pel segle XIII) un d’ells «¡Oh, tú que has hecho fortuna con tu ano!». Per la seua banda el poeta Quman presumeix de ser homosexual en un altre poema: «Si entre los hombres hay quien tiene una de las dos qualidades, sodomita o adúltero, yo reúno las dos». La parella homosexual, per a l’àrab, era el jovenet imberbe al qual ja comença a apuntar-li el pel. La moda femenina es va virilitzar en alguna època, fins el punt que les dones es disfressaven de jovenet per atreure els enamorats. Aquesta ambigüetat sexual va deixar petja en la poesia, com ara: «La rosa se ha abierto en su mejilla, pero está guardada por el escorpión de su patilla». Per això no resulta sorprenent que una de les malalties citades de manera repetida en els tractats de medicina siga la «linfogranulomatosís» venèrea en la seua forma ano-rectal, del tipus pederasta. Respecte de la homosexualitat femenina, la seua pràctica va ser bastant habitual en el hermètic món de l’harem, encara que estava prohibida i era castigada amb severitat: «Alá ha dispuesto una norma para las mujeres: a la virgen que peque con otra virgen, un azote y destierro de un año; pero a las que pequen sin ser vírgenes cien azotes y lapidación». 
Aquest càstig ens sembla que era greu si tenim en compte que la lapidació se solia reservar per als adults. Les lleis religioses també prohibien la fornicació amb animals, encara que era tolerat quan es requeria per la salut del fornicador. Els àrabs creien, i encara en certes zones segueixen creient, que les malalties venèrees curen aquestes malalties amb els esmentats actituds. Recordem alguns textos:
«Está permitido fornicar con animales hembras quando se es víctima de la gonorrea, de fuerte inflamación del pene y de otras afecciones que no vayan acompañadas de úlceras y llagas. La experiencia ha demostrado que por obra de esta fornicación el hombre se libra del virus causante de estas enfermedades, sin que el animal pueda contraerlas, pues el virus es inmediatamente aniquilador por el gran calor que reside en la vulva del animal y por las caulidades acres y ácidas de las secreciones mucosas (…) pero esta fornicación debe cesar so pena de contravenri la ley del islam, en cuanto hayais recobrado la salud».
També estava molt indicat, pel mateix motiu el coit amb dones negres, tot aprofitant la major temperatura de la vagina. Per una altra banda sembla que les relacions sexuals amb animals foren molt freqüents a l’España musulmana, en particular en les zones rurals. Com a mostra veurem allò que ens conta un metge dels temps d’Amb al-Rahman III:
«Pregunté al campesino ¿Qué te sucede? Replicó: Oh visir tengo un tumor en la uretra que me oprime y me impide orinar desde hace muchos días. Estoy a punto de morir! Le ordenó: ¡Enséñemelo! El paciente le mostró el pene tumefacto. El médico dijo al hombre que acompañaba al enfermo: ¡Búscame una piedra plana! Fue por ella y la entregó al visir. Este siguió: «Cógela con la mano y pon el pene encima de la piedra». Quien me lo contaba añadió: una vez que estuvo el pene sobre la piedra, el visir le descargó un puñetazo. El paciente se desmayó y al cabo de un momento comenzó a fluir el pus con rapidez, después orinó: la orina siguió al pus. El hombre abrió los ojos. El médico le dijo: ¡Vete! Estás curado de la enfermedad. Eres un hombre corrompido pues has cohabitado con el animal por su ano y casulamente has encontrado un grano de cebada de su pienso que se te ha incrustado en el agujero de la uretra y ha causado el tumor. Ya ha salido con el pus. El hombre exclamó: ¡Así lo hice!».
En els darrers articles ens hem dedicat a tractar modestos croniquetes basades en notables estudis de destacats investigadors d’aquest tema sobre sexe i prostitució. L’últim versava a l’entorn de l’Espanya Musulmana. Tot el que hem fet te el valor del contrast de diversos documents publicats d’aquestes persones; jo no he fet altra cosa que divulgar-ho senzillament. Ara pretenc parlar sobre el mateix tema al temps de la Reconquesta. Juan Eslava Galán, una de les principals fonts que he utilitzat, opina que l’home modern posseeix una imatge un tant inexacta de l’Edat Mitjana, en què la societat medieval, malgrat les seues fortes creences religioses, estava molt més desinhibida que la societat actual referent al sexe.
La repressió sexual, aleshores, constitueix un «maremagnum» en el típic producte de la moral burgesa que no es remunta més endavant del segle XIX. Per altra banda, com l’Edat Mitjana comprén quasi un mil.leni, és normal que poguem trobar en aquest període les més variades i contradictòries costums amoroses. Com la vida era curta i molt fatigosa, calia que fos aprofitada. La dona envellia als trenta anys, i l’home als cinquanta. Per altra banda l’Església era considerada com una mare -la Santa Madre Iglesia- una mare acollidora i de notables judicis: imposava duríssimes normes socials i també dures penitències, però també es preocupava d’acollir les debilitats dels seus fills amb benevolència, de manera especial davant dels pecadets de la carn. Continuarem.
