Continuem parlant de l’Edat Mitjana. En aquell món acorralat de misèries i fam, de caràcter periòdic, i d’horribles i mortíferes guerres, en aquell món inhòspit ben lluny encara i absent de la loteria, la televisió i el futbol -estem parlant ja del segle XIX- ben poc restava el creient. Quin consol li quedava abans del sexe i de la promesa dels gojos celestials, que li havien promés per a quan li arribés després el «valle de lágrimas». Per tant resulta molt natural que el sexe tingués un espai, un lloc destacat entre les seues desventures. Això ens porta a la memòria el cas d’una pobre gitana que, en el moment de patir l’estirpació de la seua matriu, li pregava el cirurgià: «por lo que más quiera, señor doctor, no me vaya a cortar la vena del gusto que es el último consuelo que tenemos los pobres».
Cal recordar que en la primera meitat del mil.leni que abarca l’Edat Mitjana, la promiscuïtat sexual estava bastant extensa. Hem de dir que el modest serf anava practicant-la en les romeries que havien subsituït els ritus primaverals de les religions precristianes, les antigues hierogàmies. Encara que la noblesa no s’havia quedat endarrerida en la llibertat de costums. Als castells d’Alfonso VII es trobaren en què homes i dones es banyaven junts i nus a la sala de taules. Moltes cerimònies estaven repletes d’un profund erotisme: el bes a la boca, per exemple, formava part del cerimonial cavalleresc. Les més habituals activitats es veien impregnades pel sexe. I, damunt, de manera molt reiterada, l’Església anava renovant les disposicions dels antics concilis contra la luxúria. No paraven amb la seua matxaconeria. Una mostra del que diguem la trobem en una taula de penitències del segle X: «por un beso demasiado ardoroso, veinte días de penitencia, el doble si se trata de un reicidente; por eyacular dentro de la iglesia, quince días; por actos homosexuales, si es un obispo, veinte años; si es presbítero, quince; si diácono, doce; si adolescente laico, sólo cuarenta días; por copular con un cadáver, cuatro días; con animal la pena es variable según sea más o menos «tierno»; la mujer que yace con burro, quince años; el marido que sodomiza a la mujer, tres años; si se allara embarazada o menstruante, veinte días». Qué trobem? 
Existien dues llegendes en la morbosa i entranyable Edad Mitjana que inventaren els romàntics i solen delectar-nos de manera singular. Parlem del tribut de les cent donzelles i la del dret de pernada. Els califes de Córdoba eren tan poderosos que la dèbil Castella havia de satisfer, a l’any, un humiliant tribut de cent donzelles per al pendencier i luxuriós moro i els seus harems. Va ser el provindencial rei Ramiro I, primer objector fiscal de la nostra història qui tingué el coratge de revelar-se i, amb l’ajuda de l’apòstol Santiago «matamoros», va derrotar l’exèrcit d’Abd al -Rahman II a la famosa batalla de Clavijo. Ja és sabut que tot açò és fals i no té la menor base històrica. Es tracta d’una llegenda piadosa i bastant patriotera que es va inventar en el segle XII per un manipulador clergue, ben mentider conegut com Pedro Marcio. A hores d’ara encara existeixen personatges i institucions paregudes que manipulen tot el que estimen convenient per als seus interessos, com tothom sabem.
Tan fabulós com açò és el nomenat «derecho de pernada» que li atorgava el senyor feudal la virtut de fesflorar la núvia quan un dels seus servents es casava. Aquest dret de pernada, en realitat, té un origen distint, completament. Certs pobles primitius mantenen la creença de que l’home transfereix la seua ànima i la seua força natural en el semen que fecunda a la femella. Per tal d’evitar eixa pèrdua de l’ànima es recorre al diguem-ne un fecundador sagrat que, normalment, sol ser el propi déu representat pel seu sacerdot, o bé per el rei o pel «jefe» natural. Doncs bé, d’aquesta tan estranya creença va quedar un vestigi cerimonial a l’Edat Mitjana, en certs llocs. I consistia en què el dia de la boda el senyor o el que a ell el representava estirava amb honestedat una cama damunt el llit dels acabats de casar. Bé, eixa és un tipus de pernada, però realment s’entén l’existència d’una altra referint-se a un privilegi feudal encara més innocent: la que parla de què el senyor té dret a un quart trasser de cada animal que el seu vassall sacrifique. Què vos pareix?
En 1273, el fuero de Gosol per citar l’impost utilitza aquestes paraules: «Que nos den como ha sido costumbre hasta ahora una pata». I, per final, direm que el dret de pernada senyorial al percebre un impost del súbdit que contreia matrimoni, encara que aquest es més propi dels països septentrionals. La creença d’aquest dret de pernada és molt antiga. A finals de l’Edat Mitjana en alguns llocs, el poble senzill estava persuadit d’aquesta existència per dret d’abús senyorial, encara que no se exercira. En 1462, els sublevats pagesos de remensa exigieren la supressió d’aquesta servitud i els seus senyors els varen contestar així: «Que no saben ni creen que tal sevitud sia en lo present Principat, ni sia may per algun sernyor exhigida. Si axi es veritat com en lo dit Capitol es contengut, renuncien, cessen, e anullen los dit senyors tal servitut, com sie cose molt injusta y desonesta».
Fernando el Católico el mateix va ratificar el 1486. Altra cosa diferent era que un senyor feudal sentira un enamorament d’una mossa i fera abús d’ella, a la força no pel dret de pernada. Un cas puntual queda documentat pel cronista Mosén Diego de Valera dient que l’Arquebisbe de Santiago Rodrigo de Luna, «estando una novia en el tálamo para celebrar sus bodas con su marido, él la mandó tomar y la tuvo consigo toda una noche».
Vos parlarem ara un poc sobre el cinturó de castedat. Una altra imatge romàntica sexual d’aquesta Edat Mitjana és el cinturó de castedat, un arnés fortificat de la indústria dels manyans, amb el que se suposa el marit guardava i el feia servir per mantenir la fidelitat de la seua esposa quan ell havia de marxar de casa amb una llarga marxa, com ara per participar en les Croades. És cert que aquests cinturons eren usats en Europa al final de l’Edat Mitjana. L’invent havia arribat de l’Orient, com la Pesta Negra, arrelant primer a Florència on l’anomenaren «bellifortis». El seu ús es va divulgar pel segle VI per França i Alemanyia. Continuarem.
