Ens havíem quedat referint-nos a fets del nostre passat musulmà. Continuem. Ibn Hazn escrivia: «Hombres y mujeres son iguales en lo tocante a su inclinación por entrambos pecados de malediciencia y concuspiscencia». Bé. Però unit a eixa aparent tolerància sexual, resulta que els «conversos» hagueren d’acceptar també els postulats antifeministes inherents a la nova religió. A l’islam, com molts sabem, la dona és considerada inferior a l’home al qual s’ha de sotmetre, perquè la seua obligació és la de fer-li agradable la vida, tenir cura de la casa, engendrar els seus fills i donar plaer a la parella; és el que s’ha dit «el reposo del guerrero». I això continua vigent. L’Alcorà -segons Ortega y Gasset- és un llibre sagrat que «apergamina las almas y reseca a un pueblo, establece claramente el papel social de la mujer: Los hombres están por encima de las mujeres porque Alá ha favorecido a unos respecto a otras y porque ellos gastan parte de sus bienes en favor de las mujeres. Las mujeres piadosas son sumisas a las disposiciones de Alá. A aquellas de quines temáis desobediencia, amonestadlas, confinadlas en sus habitaciones, golpeadlas. Pero si desobedecen, no busquéis pretexto para maltratarlas. Alá es altísimo, grandioso. (Sura, 4, 38)».
Possiblement aqueixa discriminació de la dona haurà contribuït al subdesenvolupament dels països islàmics. Clar que també potser podríem afegir la neuròtica exaltació de la virilitat, xifrada al sexe i la guerra, actitud que sembla siga la característica de la mentalitat àrab. Com ara: «Abracé a la amada como se abraza a una espada; sus labios eran rojos como el sable ensangrentado…». A vegades la metàfora es perllonga amb la intenció d’il.lustrar la bellesa de la femella: «Las mujeres son como sillas de montar; la silla es tuya mientras la montas y no te apeas; pero si bajas, otro puede montar en el mismo sitio y hacer lo que tú hiciste». Veritablement cal reconèixer que altres textos, lluny de considerar la dona com objecte, el que fan és elevar-la a un nivell intermedi entre l’objecte i el ser viu i reconéixer-li una espècie de vida vegetativa. I això s’hauria d’agrair. Per exemple, en Inb Haz, quan diu: «Son las mujeres como plantas de olor que se agotan si no se las cuida, o como edificios que se desploman por falta de reparos». Existeixen diverses races de cavalls que li fan més agradable la vida de l’home, amb la seua bellesa, treball i intel•ligència. El mateix passa amb les diverses races de dones, cadascuna amb les seus excel•lències. Posem per cas: «Para mujer sensual, la beréber; para madre de bellos hijos, la persa; para el servicio doméstico, la griega». L’ideal de bellesa potser no responga a criteris massa actuals. Per exemple: l’àrab, del que estem parlant, valora la desbordada formosor. Ben aviat la seua poesia compara la dona amb la vaca, sense la més mínima burla, el mateix que ho fa Homero. En les llustroses carns de la dona es reflexa la desfogada posició econòmica del seu amo. És coneguda la fascinació àrab per les anques opulentes. Per aconseguir una forta fascinació de la dona, segons els àrabs entesos, s’havia d’engreixar la dona, ho faran encara avui?- amb aliments energètics, llepolies, i bunyols d’oli, farina, ametles i mel. Al «trasser» poderós de la dona, s’havia d’acompanyar, dins de les possibilitats, una cintura estreta, un coll de gasela, dos pits de jacint, a poder ser voluminosos, unes galtes ruboroses, unes dents de perles, una front com la lluna plena i una llarga cabellera com cascada d’atzabeja. Tot en funció de què acertara a cobrir els encants quan la dona es mostrara nua en el llit. El mateix que la grega i que la romana, l’àrab resultava més excitant quan estava perfectament depilada. Què us sembla? 
Però encara existien més perfeccions estètiques que les ara enumerades. Calia afegir-se una altra de caràcter funcional: que fos fèrtil i bona paridora. La dona, a banda de ser objecte de plaer, era una utilíssima matriu, un autèntic instrument per a que l’home perpetuara en ella el seu llinatge humil o il.lustre. Tot això es posa de manifest en altra text àrab: «No reprochéis a un hombre que su madre sea griega, sudanesa o persa, als madres son sólo el recipiente del semen. Es el padre el que hace al hijo». Per tot açò no ens hem d’estranyar que molts sultans foren rosos, d’ulls blaus, perquè les seues mares solien ésser esclaves nòrdiques, degut del comerç actiu que va existir a l’Edat Mitjana. Perquè resulta com hi havia molta comanda, i el producte era molt cotitzat, els corsaris que es dedicaven a aquesta activitat s’aventuraven a la recerca de dones roses fins la costa d’Islàndia. Per un altra banda, l’àrab autèntic no era precisament bru; tenia el cabell safranat i la pell rubicunda i pigosa. El que ha passat és que quan va conquerir el nord d’Àfrica i Mesopotàmia, es va mesclar amb altres pobles negroides, de rostre fosc, més nombrosos. Aquests són els qui ara es fan anomenar àrabs perquè professen la religió islàmica, al temps que parlen l’idioma dels seus antics conquistadors. Acceptant la deficiència del seu desenvolupament psíquic i les seues congènites males inclinacions, hem de dir que la dona se’ns revela com una espècie de criatura sospitosa, una -ho hem de dir també- deficient mental amb inclinació a la luxúria, a la qual vigilar i amarrar en curt. El citat Ibn Hazn aconsella: «Jamás pienses bien, hijo mío, de ninguna mujer. El espíritu de las mujeres está vacío de toda idea que no sea a la de la unión sexual (…) de ninguna otra cosa se preocupa ni para otra cosa han sido creadas». Molt fort,no? Puix aquí tenim una altra flor del mateix tratadista: «Nunca he visto, en ninguna parte, a una mujer que al darse cuenta de que un hombre la mira o escucha no haga meneos superfluos, que antes le eran ajenos, o diga palabras de más, que antes no juzgaba precisas».
L’Alcorà abunda en la mateixa idea quan recomana «que las mujeres no meneen sus pies de manera que se vean sus adornos ocultos» (XXXIV, 11).
