Cap l’any 608 apareix una regla atribuïda a San Fructuoso que indicava que les relacions sexuals entre monges i monjos eren freqüentment comprometedores. Fins i tot es donaven molts casos de frares i monges que desertaven de les seues comunitats per tal de contraure matrimoni. Els religiosos incorrien amb certa facilitat en les debilitats de la carn, però, per la seua banda, també destacava la pràctica sexual entre els civils i els militars sense graduació. La legislatura castigava amb severitat l’adulteri, la violació, la prostitució de l’esposa pel marit, i també les filles o servents per l’amo i damunt l’incest fins el sext grau o amb la dona del germà. Al Fuero Juzgo «(Liber indiciorum)» es troben res menys que dotze lleis consagrades a la repressió del rapte de verges i vídues, la qual cosa indica que la seua pràctica era habitual. Com a conseqüència de l’abandó de l’actitud tolerant del món passat, ja antic, va resultar que la sodomia fora castigada amb les penes majors. Des de Chindavisto era castigada la sodomia. Ara, si es tractava d’un clergue la pena era limitada a la degradació o el desterrament. Però amb el pas del temps, fins i tot aquest càstig se suavitzaria en aquell temps gòtic.
El matrimoni seguia celebrant-se, al marge de l’Església, per contracte privat. I la seua dissolució, en cas d’adulteri, resultava molt fàcil. Els divorcis, veritablement, varen ser molt freqüents entre les classes acomodades. Per exemple, la filla de Fernán González va tenir tres marits consecutius. Malgrat això, eixos casos excepcionals resulten poc significatius per a enjudiciar el grau de llibertat que va gaudir la dona, com sempre. La dona estava supeditada al marit, amb qualitat de llibertats, amb inferioritat legal. A vegades, fins i tot després de quedar vídua, se li exigia fidelitat. Aquí tenim un cas: el de l’argument d’Ervigio amb la seu dona Linvigotona que formulava els fonaments jurídics de l’exigència així: «Es maldad execrable aspirar al tálamo regio después de muerto el rey y mancharlo con tan horrible profanación». 
Els deures del marit respecte de la seua parella eren més suportables. En un principi no estaven obligats a ser-li fidel i fins i tots podien permetres el manteniment d’alguna concubina. Era freqüent que fera visitetes als prostíbuls, que, si eren desaconsellats per l’autoritat, també vivien alguna tolerància. Que penseu de tot açò?
En tot el material que vinc escodrinyant no he trobat massa notícies respecte de les prostitutes visigodes, però podríem imagirnar-les amb tanta habilitat seductora com les romanes. «La mujer -hem vist en un text- se pone una máscara de pintura roja, usa peregrinos olores, atormenta con jugo sus ojos y cubre su cara con ajena blancura». En la botiga prostibulària no faltarien herbes i substàncies que el món de la farmàcia nòrdica i mediterrània utilitzava per tal de preparar els seus beuratges estimulants, de manera especial eixe «culantro» -falzia?- del que diuen que San Isidro advertia que «es semilla que en vino dulce inclina a los hombres a la liviandad». Sembla que en els últims temps el regne god va gaudir d’una tolerància sexual que va arribar a escandalitzar a certs forasters. En una carta de San Bonifacio a Etelredo de Mercia, datada a l’any 746, es pot afegir: «La caída del reino godo es producto de la degeneración moral y de las prácticas homosexuales de sus gentes». Els escàndols sexuals haurien de ser freqüents. El rei Teudis «manchaba con pública prostitución los matrimonios de muchos poderosos».
Segons la tradició, el regne got es va perdre per un pecat sexual. El famós don Rodrigo l’últim rei, es va enamorar d’una joveneta de la cort. Era la filla del comte don Julián, governador de Ceuta. I es diu que la va seduir o la va violar. I per això varen perdre Espanya, perquè el pare de la jove desvirgada es va venjar tot propiciant la invasió dels àrabs. Existeix un romanç, on el penedit don Rodrigo fa penitència dins un sepulcre acompnyat de dues feroces serpents que el devoren. Per escarment de pecadors clama la seua veu admonitòria en el romanç: «¡Ya me comen, ya me comen,/ por do más pecado había!/ A tres cuartas del pescuezo/ y una de la barriga». Aquesta història tan espanyola reflexa la «moraleja» de que el regne gòtic es va perdre per un pecat de luxuria. I per a reforçar aquesta idea va resultar que també el nou poder islàmic, per la mateixa falta, començà a fer aigües per totes parts. Segons sembla, el que llançà a don Pelayo a refugiar-se a Covadonga i mamprendre la Reconquesta no va ser eixe vibrant sentiment patriòtic que ens han venut en les llibres de text, sinó més bé aquest assumptet domèstic de venjança: el que el governador musulmà d’Astúries, un tal Munuza, li havia desgraciat una germana. Arribats aquí els xiquets de la meua generació recordem allò que ens deien les nostres mares de la infantesa tot amenaçant-nos de que vindria el «moro Mussa» per nosaltres sinó ens portàvem bé. Era -i no ho sabíem ningú- el cabdill- que va patir la ruïna en deixar-se convèncer per la seua flamant esposa, la bella Egilona, vídua de Rodrigo per a que es coronara rei del regne visigot. Que es sembla açò? I els seus resultats, què? El que vingué després fou, per l’any 711, la invasió de la península pels àrabs, que la convertiren en la província d’un vast imperi islàmic, la capital del qual era Damasco. No sembla que els indígenes patiren cap trauma en passar del poder visigot al musulmà. Una gran majoria dels nostres avantpassats es convertiren al islam i es mesclaren amb els invasors en enllaços mixtes. Bé, sobre açò existeixen diverses teories, està molt difícil de definir. Però a nosaltres el que ens interessa és el tema del sexe i la prostitució. Continuem. Podríem dir: En la massiva apostasia de la tebiesa cristiana hispanorromana potser que influirà el fet de que la nova religió legitimava el plaer sexual i, en lloc d’anar amargant la vida dels creients amb les amenaces de les penes de l’infern, glorificava la qüestió emfatitzant els plaers que els tenien destinats en un cel plenet d’impressionants, bellíssimes huries. Amb això haurem de reconèixer al islam una visió realista de la naturalesa humana, ben lluny de l’actitud sexualment repressora del cristianisme.
