Continuant amb Isabel II direm que anà creixent i es convertí en una «reinona» gordíssima i fofa, castissa i «xulapona», mot hipocondríaca. A més a més va resultar dotada de notable fecunditat, parint sis fills amb l’habilitat de què a cada un d’ells se li atribuïa un pare distint en aquella «corte de los milagros» que era la monarquia. Sembla que l’iniciador en les aventures amoroses va ser el general Serrano al qui Isabel l’anomenava «el general bonito», encara que també va mantenir íntimes relacions amb altres notables del regne. Potser estigué enamorada del marqués de Bedmar, amb el que mantingué una destacada correspondència. Donarem a conèixer una de les seues cartes, tot respectant la seua ortografia plena de faltes. «Cielo mío: Bendito seas mil beces rambeb adorado de mi corazón bendito seas mil millones de beces yo te adoro con una locura y un frenesí que no te puedo explicar».
La reina va tenir altres amants, entre ells el seu professor de música, el notable Emilio Arrieta, i també Carlos Marfori, un jovenot de bona planta que arribà a ser ministre de Colònies, càrrec en el que segons les gacetes «le es muy necesario al rey y sobre todo a la reina». Sobre les intimitats d’aquesta explosiva Isabel amb José María Ruiz de Arana i amb el guàrdia de corps Puig y Moltó se li atribuïa la paternitat de Alfonso XII. 
Ja és sabut de la tensió entre pecat i virtut de manera perpètua, que forma diguem-ne l’essència íntima d’Espanya. Una bona representació d’això hauríem d’emmarcar Isabel II, que malgrat tot i d’ésser cristiana devota confiava la seua direcció espiritual a dos esperpèntics personatges. Un d’ells era el famós pare Claret, el seu confessor, un minúscul i escapolit clergue, que vivia turmentat per la permissivitat sexual d’aquells nous temps. L’altre personatge era una monja histèrica i falsària -sor Patrocinio de las Llagas- que la varen processar per dedicar-se a fingir miracles. Eren les llagues de la passió de Crist amb l’herba pordiosera «Clemacide vitalba». Amb mantecadets i altres regalets, aquella sorneguera monja va saber guanyar-se a la nostra ximplona Isabel, i tot aprofitant que la reina era incapaç de negar-li cap favor, es va convertir en una espècie d’agència de col•locació obrera amb la que col•locava als seus recomanats amb els millors llocs de l’administració pública. La corrupció i el tràfec d’influències ja veiem que no és cap invent modern. Direm que Isabel II acabaria essent expulsada del tron per la «Gloriosa Revolució». El poble, per la que ella es creia adorada, es va llançar al carrer cridant «¡Abajo la Isabelona, fondona y golfona!». D’aquesta manera acabarien els mustis esplendors de l’esperpèntica nomenada «corte de los milagros». Quantes històries s’han estat vivint al calor de la corona espanyola al llarg del temps… Això és el conte de mai no acabar, en tots els camps…
Podríem parlar ara un poc dels gots, aquell poble d’origen germànic, a la caiguda de l’Imperi romà, tot establint-se a les províncies ibèriques i fundant un regne que va durar fins la invasió àrab, dos segles i mig després. La seua moral sexual era més rigorosa que la dels romans. A més a més, com resulta que es convertiren al cristianisme, varen assumir amb entusiasme la intolerància en matèria de sexe de la nova religió. Com a primera mesura, naturalment, la jerarquia eclesiàstica va ser la de suprimir tot el vestigi de la tolerància sexual romana. Com a mostra direm que San Isidoro, bisbe de Sevilla, que era la primera autoritat científica del seu temps, va desqualificar els aspectes lúdics de la cultura pagana. Per a ell els jocs de circ representaven el «culto al demonio», i el teatre estava relacionat etimològicament amb la prostitució. Afegint que la festivitat pagana d’Any Nou havia de considerar-se com un espectacle en el qual «se entonan impúdicas canciones, se danza frenèticament y coros de los dos sexos, ahitos de vino, se juntan de manera repugnante». Els nombrosos concilis, en el que intervingueren també bisbes de Dénia, produïren una copiosa legislació reguladora de les relacions sexuals de la grei cristiana. De la seua lectura podem deduir que els feligresos tenien certa moguda i ben poc entusiasme per a assumir les normes que els proposaven. Com a mostra de la sua manifestació escandalosa citarem la que prohibia el comerç carnal amb jueus i infidels. Malgrat aquesta nova valoració de la puresa, l’adulteri continuava sent tan freqüent com aquells tan depravats temps romans, així com també la bigàmia i altres accions de concubinat que estaven vivents en el dia a dia. Ah! I el problema de la castedat del món de l’Església. La castedat clerical hi hagué de manifestar-se als convents especialment virulents. Com a mostra recordarem que ja a l’any 306, el concili d’Elvira va disposar que les monges consagrades a Déu que quebrantaren el vot de castedat «no recibirían la comunión ni siquiera al final de su vida». És a dir, que les condemnava al «fuego eterno», una mesura molt dura, duríssima. Cal manifestar també que en el mateix concili es prohibia als sacerdots «el uso del matrimonio con sus esposas». I, fins i tot, en altres concilis posteriors continuaven insistint en la castedat clerical. Respecte del concili de Zaragoza per l’any 380 direm que s’establia el límit d’edat per a la velació vaginal als quaranta anys. Poc més tard, el primer concili de Toledo va decretar «que la monja no tenga familiaridad con varón religioso ni asista a convites a no ser en presencia de ancianos o personas honradas». La realitat va ser que totes aquestes lleis varen tenir poca força real. Potser que amb tot açò embolicava el dimoni, amb molta probabilitat molest perquè el concili de Toledo del 447 havia emetre el seu retrat oficial en termes poc afavoridors: tenia banyes i pates de cabró i feua pudor a sobre. També arribaren a la conclusió de què posseïa un enorme penis. En aquells moments el món de l’Església ja començava a sexualitzar el diable, la qual cosa, al pas del temps, hauria de promoure funestes conseqüències per al moviment cristià.
