En un reglament que regia les activitats de les prostitutes de Jaén, en data de 1892, es pot llegir: «A pesar de que la prostitución no puede defenderse ni permitirse, comprendiendo que es un mal social imposible de extinguir, preferible es tolerarlo reglamentándolo». Arribats aquí voldríem recordar que a Dénia, ja pel desembre de 1888 l’Ajuntament havia aprovat el seu propi reglament d’aquest servei. És a dir, que la societat deniera ja gaudia d’unes normes ben estudiades per a donar-li a la pràctica del sexe unes garanties sanitàries i de control social. Dit açò, seguirem parlant del que passava a Jaén pel 1892. Les seues prostitutes es dividien -segons el citat reglament- en quatre categories: ames de casa amb pupil•les; prostitutes pupil•les; prostitutes amb domicili propi i ames de casa de prostitutes sense pupil•les. Evidentment, es tractava d’una classificació estrictament laboral. En aquell cas, cada prostituta es registrava en els registres o matrícules de les de la seua classe. En ella figuraven, entre altres dades, «la ocupación anterior y causas que hayan conducido a la prostitución». La professió estava prohibida a les dones casades i a les xiques menors de catorze anys. Un metge a Jaén -el mateix que passava a Dénia- reconeixia les prostitutes dues vegades a la setmana «teniendo la obligación de presentarse puntualmente y con la mayor compostura en el gabinete de higiene, provistas de sus respectivas cartillas». Entenem que tenien unes normes de control establertes per tot arreu.
Vos donarem més detalls, extrets de la citada població, Jaén. Expedida per l’octubre de 1892, a nom de María Antonia Rodríguez Linde, natural de Granada podem llegir: «Señas generales. Estatura regular; edad, quince años; pelo, castaño; ojos, pardos; nariz, corta; boca, pequeña; cara, redonda; color, sano». El reglament senyalava també els impostos municipals que havien de tenir els bordells segons les seues categories: «los de primera clase, veinte pesetas; los de segunda, diez; y los de tercera, siete cincuenta». 
La vida laboral de les prostitutes resultava bastant curta. Com resulta natural, solien començar molt joves, però després dels trenta anys anaven perdent els seus atractius, naturalment, i altres més joves els arrebataven la seua clientela, com resulta lògic. Llei de vida. Aleshores no els restava més remei que anar acceptant treballs més subalterns en bordells d’ínfima categoria, o guanyar-se la vida pel carrer venent flors, mistos o qualsevol altra frivolitat. Les xiques més resignades es recollien, d’almoina, en els convents de «arrepentidas» i altres institucions de redempcions com una que va fundar la Madre Sacramento, en aquell segle «vizcondesa de Jorbalán». Únicament la minoria de la que abandonava l’ofici per algun enamorat solvent arribava a una vellesa tranquil•la i sense sobresalts.
Per Dénia, en aquella etapa i posteriors tot era bastant diferent: no existien convents d’ «arrepentides» ni institucions similars. Tampoc les dones venien pels carrers, encara que sí que hem conegut d’algunes prostitutes que abandonaven l’ofici i vivien una vida nova matrimoniant-se o emparellant-se simplement amb homes de la ciutat, alguns d’ells de notable vida social.
Cada poble és un món. Podríem parlar ara un poc dels reis espanyols d’aquell segle. Alguns investigadors els anomenaven «reyes plebeyos», que tingueren en comú la seua simplesa i sensualitat. El primer d’ells, Fernando VII -aquell que diuen que «li posaven les caramboles de bola a bola»- va ser una persona vil i rencorosa que es va passar la vida «conspirant contra els seus pares i intentant adular a Napoleón, al qual felicitava per les seues victòries contra el poble espanyol». Un dels errors d’aquest genial personatge va consistir en retenir-lo a França: «Tenía que haberlo dejado en libertad para que todo el mundo supiese cómo era y así se desengañaran sus seguidores», es lamentava en les seues memòries.
A aquest monarca, encara que poc agraciat físicament, «narizotas, cara de pastel», la pròvida naturalesa el va compensar amb un membre viril d’unes dimensions extraordinàries, tantes que els metges li varen atribuir la seua falta de descendència amb les tres primeres esposes. Quan arribava a la quarta -la seua neboda donya María Cristina- li varen prescriure al monarca una espècie de coixí perforat pel qual penetrava el pene per tal de reduir-lo a una llargària raonable abans de copular, perquè damunt de la seua extraordinària extensió la pobreta María Cristina era una dona flaca i fràgil. Allò era un fantàstic espectacle sexual, segons els estudiosos del tema.
La reina, naturalment, no va ser feliç amb aquell monstre lleig i sacre, però la xicota, dos setmanes d’enviduada es va enamorar d’un capità de la seua escolta, Fernando Muñoz. Passaren dos mesos i, encara que es veien quasi diàriament i el capità donava senyals de sentir-se també enamorat de la reina, no s’atrevia a declarar-li la seua estima especial. Va ser aleshores quan ella es va decidir a prendre la iniciativa. En un passeig per la finca segoviana de Quitapesares es va encarar amb ell tot dient-li: «¿Me obligarás a decirte que estoy loca por ti, que sin tu amor no vivo…?».
Aquells enamorats es casaren en secret. Però era com un secret «a voces», perquè tingueren res menys que vuit fills i encara que els mirinyacs que utilitzava la reina dissimulaven els seus prenyats, no resultaven bastant per amagar el que ja era de domini públic. El poble cantava: «Clamaban los liberales/ que la reina no paría/ y ha parido más Muñoces/ que liberarles había».
La romàntica enamorada donya María Cristina va renunciar a la regència només va poder i endavant va viure una vida burgesa lluny de l’oestentació cortesana i va ser feliç amb el seu capità. El tron va recaure aleshores en Isabel II, una xiqueta bastant curta de trellat en la que encara no se li manifestava el seu tarannà ardent i luxuriós que havia heretat de son pare.
La varen casar als setze anys amb el seu cosí Francisco de Asís, vuit anys major que ella. Era un home apocat i escassament viril. Isabel es queixava d’ell: «¿Qué puedo decir de un hombre que en nuestra noche de bodas llevaba más encajes que yo?». El poble, amb ingeni mordaç, l’apodava «Pasta Flora» i «Doña Paquita». Realment semblava que el rei consort era bisexual i, possiblement, «voyeur» prostibulari.
