En la segona meitat del segle XIX sembla clivellar-se la moral pública. Els qui podien permetre’s el manteniment de les seues «entretenidas» oficials continuaven mantenint-les sense que ningú s’escandalitzara. Fins i tot dames de l’alta societat, com ara la comtesa de Campo Alange, exhibien la llista dels seus successius amants sense cap de preocupació. Però des dels púlpits es denunciava la relaxació moral de la classe acomodada. Els predicadors envestien contra els teatres on les llotges constituïen «un ambiente de inmoralidades cuando no de salvajadas». Així mateix tronaven contra les hores d’oci de les classes populars -«los bailes de candil»- les eres i les romeries amb la seua promiscuïtat, etc. La crisi moral va arribar fins el punt que el bisbe Cipriano Valera es queixava també de «los excesos y deshonestidades cometidas por las muchedunbres en los templos». Es produïren també alguns que altres escàndols de sacerdots visitadors de monges en un convent de la cort on «entrando por las habitaciones del vicario, a los tejados se subian y a los claustros y celdas se bajaban». Poca cosa si ho comparem amb el que passava en un convent peruà el 1815: «Que ya pasa por cosa corriente y llana que las mujeres, a pretexto de antojo, entren en el convento sin las precauciones debidas, después de no justificar las preñadas su verdadera preñez y legítimo antojo (…) entran acompañadas del mismo religioso interesado en el ingreso de ellas, el cual o va dirigiéndolas solo o escoge un compañero de amaño (y donde las conducen) inevitablemente a la torre, lugar muy aparente pera cuanto se quiera (…) dan fondo en la celda del padre que las garanticce en todos sus pasos, donde están prevenidos pajaritos, licores, perfumes, y todo lo conducente a hacer placentero lo que las mujeres llaman sociedad. El prelado (000) sabe que entraron pero ignora si salieron. ¿Cuántas se habrán aprovechado de su garante semanas enteras?». Sembla que els sol.licitants foren especialment nombrosos durant el primer terç del segle. I aquí tenim casos com el del vicari de Alba, Francisco Gasol, que va catequitzar una feligresa bastant melindrosa que sembla resistir-se a les intimitats que li proposava «si fuera tan grande pecado como dice la gente, ya podía Dios cerrar las puertas del cielo»; o fray Ignacio Prueca, prior dels agustins del Palamós, seductor de moltes dones, que superava els escrúpols «ñoños» amb lògiques silogistes com el que segueix: «¿Qué, teneis temor de enseñar el culo? Ya lo conozco, otros he visto». Es varen suavitzar les lleis sexuals. El marit que sofria l’engany de la seua esposa tenia dret de matar-la i també al còmplice, encara que no a un d’ells solament. Però quince anys després el primer codi penal rebaixava el càstig dels adúlters a una reclusió fins a deu anys fixada per l’ofés. A les mitjanies d’aquest segle dinou, l’adulteri del marit es tipificava com a delicte sempre que fos perpretat en el sagrat recinte de la llar.
Precisament en aquest clima oberturista on va nàixer el projecte de Llei del Divorci que pretenia pal•liar els abundants casos de bigàmia que venien produint-se bígama involuntària va ser precisament l’heroïna nacional Agustina de Aragón. El seu primer marit va desaparèixer en combat i sis anys després apareixia quan ja ella s’havia tornat a casar-se. Però aquesta heroïna resolia el dilema salomònicament, separant-se del segon marit per a casar-se amb un tercer. Tots tres eren militars amb aquestes actituds queda manifest quina atracció trobava la valerosa aragonesa en la vida castrense. 
Reflexionarem, altra vegada, sobre els bordells, que en el segle XIX havien heretat un bon impuls de l’època il•lustrada i es convertia en el gran segle dels bordells. Per les grans ciutats es movien cortesanes de tota llei i condició. A Londres es diu que una de cada quinze dones exercia l’antic ofici i en algunes d’aquestes cases de lenocini s’especialitzaven en la flagelació, el reconegut com acreditat i tradicional vici anglés. Un home viatjat i experimentat, gran coneixedor del tema, definia les característiques de les prostitutes segons les seues nacionalitats: «Las españolas eran cariñosas, generosas y espontáneas; las francesas, fascinantes y buenas conversadoras pero interesadas, superficiales y desvergonzadas; por el contrario, las inglesas le resultaban vulgares, degradadas y brutales». Allò era un món pintoresc.
Les grans cortesanes, internacionalment, aconseguien unes vides triomfals i emparentaven amb l’aristocràcia i, fins i tot, amb l’àmbit monàrquic. Un exemple: Lola Montes, de la qual el rei Luis I de Baviera s’enamorava per a sempre després que ella li provocara «diez orgasmos en veinticuatro horas» i tot açò sense tindre que recórrer als afrodisíacs amb els que la nova farmacopea atenia els apetits «decimbents», principalment la «yohimbina», el fosfate de zinc i la tradicional «cantaridina».
Els escenaris presentaren noves formes de seducció triomfadora. Entre elles l'»strip-tease», del que sabem que la primera representació es remunta a 1847, quan una xica, de cognom Odell, va fer la cerimònia, llevant-se la roba al compàs de la música en el Teatro Americano de Nova York. Era un primer pas.
Però la nova llibertat sexual no va dissipar les velles obsessions pel virgo sinó que com l’oferta del «producte» era escassa i la demanda no rebaixava ho va fer molt car. A Londres, per desvirgar una jove varen arribar a pagar una suma important: cinquanta guinees. Davant d’açò, naturalment, proliferaren els cirurgians especialitzats en solsits íntims, i s’assegura que algunes xiques fins cinc-centes vegades, una xifra que ens sembla exagerada. Com cal pensar, el mercat es va saturar de falses verges i va condir la desconfiança entre els «consumidors» i es rebaixava la demanda amb resultats catastròfics per als qui manipulaven el negoci: el preu d’un «estreno» va descendir a cinc lliures.
