La fanàtica adoració de la dona pel segle XIX s’havia convertit en l’exaltació de la seua diguem-ne carnalitat quan es tractava de famoses cortesanes o triomfadores artistes que eren desitjades per multituds d’admiradors. La cosa arribava a extrems de gran sorpresa. Com una mostra d’aquest desenfré direm que la «prima donna» Adelina Patri va fer envasar l’aigua del seu bany en vuit-cents frasquets que originaren autèntiques bofetades per adquirir-los. Arribats aquí, no se sap quina cosa admirar més, si la fantàstica bellesa de la robusta cantant o el seu sentit comercial. Estaven davant d’una autèntica confusió.
La burgesia havia assumit els prejudicis de l’honor de la noblesa i la falsa espiritualitat dels intel.lectuals, la seua hipocresia. Tot açò aliat a la repressió sexual de l’Església, com sempre, anava conformant un tipus de dona insatisfeta, pudibunda, molt reprimida que anava consumint-se tota avorrida en el tancament retirat del seu apartament. Podríem dir que foren Madame Bovary, la Regenta i les altres heroïnes que, repetidament, amb els seus durs contratemps, es convertiren amb el model de les novel.les realistes del segle. Podríem pensar que si la literatura es nodria de dones que sucumbien a les temptacions, les dones de carn i os es varen manifestar molt més resistents al Maligne. Eren tan íntegres com, per exemple, donya Petronila Livermore, aquella digna esposa del potentat marqués José de Salamanca, «cuyo único vestido fue el hábito del Carmen». Aquesta digna donya Petronila va consumir la seua vida resant per redimir l’ànima d’un marit pecador que s’entregava a la lascívia amb un gran nombre de «querides» i, per extensió, anava deixant al darrere seu un gran regall de bastards que deien naixien «con seis dedos en un pie». S’estava vivint en aquell segle un sector de l’Església atacada pels successius liberalismes del moment històric, una Església espoliada per les desamortitzacions, que es va atrinxerar en l’estreta moral d’aquestes dames. En les «monita secreta», en les Instruccions reservades dels jesuïtes publicades aleshores, podien llegir-se instruccions com aquestes: «La mira constante del confesor habrá de ser disponer que la viuda dependa de él totalmente. Será muy del caso una confesión general para enterarse por extenso de todas sus inclinaciones». El confesor «deberá atender a la inconstancia natural de la mujer» i, finalment, allò més pertorbador per a l’essència del missatge evangèlic: «Podrá concedérsele, como se mantengan consecuentes y liberales para con la Sociedad, lo que exija de ella la sensualidad, siendo con moderación y sin escándalo». Front al carrilisme integrista de les postulants, es trobaven les lliberades dones de la classe popular. Tot açò en un acusat i racial contrast. 
A Astúries, per exemple, les sinodals de Pisador envestien contra el costum de les relacions sexuals prematrimonials; i acusaven: «Allí los padres (…) dejan sus hijas con los amantes, como se dice cortejando, hasta que se ven en el horizonte los albores primeros del venidero día». Arribaven a Madrid, procedents de les províncies més deprimides -que ho eren quasi totes- dotzenes de xicotes sanes i humils, tot intentant escapar de la misèria rural i que acceptaven guanyar-se la vida com ames de llet. Naturalment la baixada de la llet venia d’una prenyamenta inicial, inexcusable. A canvi d’això, que venia de l’ajuda d’un tal Paco, apodat el Seguro, que oferia aquell delicat expedient, segons alguns papers, a la Plaça Major de Madrid. En la tarifa d’aquell personatge anava inclosa la col.locació de la xicota en una casa de confiança que ell mateix agenciava. Un sainet popular del «Madrid Castizo». A l’estreta espiritualitat que patia la dona d’aquell segle va correspondre també una estretor física produïda per la seua vestimenta. L’ús del polissó es va divulgar per aquells temps. Era una espècie de coixí subjecte a la cintura que influïa en la falda per darrere i creava l’apariència de contenció d’un impressionant «trasero», és a dir, un bon «culot». Però la cosa no acabava allí, perquè es passava del postís a un altre nivell quan s’imposava el corsé, tan turmentós, diguem-ne que el màxim representant tirànic de la moda, que oprimint la cintura per ressaltar caderes i pits, causava greus deformacions del fetge. Aquest aparell va afavorir uns trastorns -la esteatopígia- més propis de «bosquimans» i «hotentots» que de civilitzats europeus. Quin embolic científic!
Xafant un poc terra, els papers consultats ens parlen sobre la dama encorsetada tot dient que podia lluir el seu generós escot «con sus mórbidos pechos batidos por los marfileños aletazos del abanico que se abría y cerarba como una vagina metonímica». Això és poesia! A més a més es tolerava socialment que donaren de mamar en públic. A les antípodes d’aquest mític corsé, el joc eròtic venia potenciat per les mínimes sabates i la tornejada pantorrilla exhibida amb picardia. Els entesos, els qui gaudien de bon ull clínic, presumien de la seua capacitat de descifrar les íntimes qualitats de la dona després d’un elemental examen dels seus turmells. Per aquesta elemental ciència, els turmells femenins es divideixen en gordets i afinats. Els primers demostren que la que té aquesta qualitat és una criatura passiva principalment, amb més inclinació al badall que a mossegar passionalment. Al contrari de tot açò, la dona d’afinat turmell es mostra activa en la sort amorosa i serà una companya estimulant i amiga de la bona rialla i mamprenedora. És el turmell que els llibertins van cercant a l’entorn dels tallers de modistes, de cigarreres i altres espais on concorren les dones, en els quals s’ha dit que, com encara no es practicava massa la higiene íntima, es detectava un cert tufet a bacallà que flotava en l’aire, que provenia d’una substància coneguda com «tristanolamina» que exhala les vulves femenines en el seu estat natural. Diuen que és exaltadora de la libido. Perdoneu tanta divagació.
