Continuem parlant dels mons de palaus. Tampoc sembla afortunada la vida conjugal de Luis I, que va morir dels efectes de la pigota als vuit mesos del seu regnat. Luisa Isabel de Orleans, la seua dona, era una franceseta graciosa i desinhibida, però -pobreta!- ventosejava i rotava en públic. L’ambaixador francés estava obligat pel seu càrrec a fer pràctiques detectivesques amb conductes conjugals i per això va tenir que comunicar les seues sospites que aquella jove parella no feia vida marital «por incapacidad del rey, ya que la reina ha aprendido en París todo lo necesario». Existeixen diversos indicis que permeten sospitar el caràcter tòrrid de la dama. Sortia al jardí bastant lleugera de roba, i també jugava amb certa estranyesa de jocs amb les seus dames posades totes en cuiros. «En conill», diríem nosaltres. I en una ocasió va preguntar a una cambrera de la cort: «Si decidiese hacerme puta, ¿serías mi alcahueta?». Continuem.
A Luis I el va succeir el seu germà Carlos III, del qual es remorejava que no era fill de Felipe V sinó del cardenal Alberoni. El purpurat era un mestre en donar-li el punt als macarrons i per aqueta virtut, i potser per alguna altra, havia aconseguit guanyar-se aquell cor tan fogós de la reina Isabel de Farneso. Carlos III, de gran habilitat escopetera, va gastar tota la seua munició amorosa en la joventut. Va tenir tretze fills de Maria Amalia de Sajonia, però quan va enviduar, als quaranta-cinc anys, les dones deixaren d’interessar-li i es va dedicar a la caça i a una vida tranquil•la i morigerada. Amb tot això haguera pogut ser feliç de no anar preocupat per les notables mostres d’imbecilitat que li donava el seu fill i hereu. En una tertúlia de la Cort s’estava parlant sobre la propensió femenina a la infidelitat. El príncep, futur Carlo IV, va intervenir en aquella discussió: «Nosotros, en este caso, tenemos más suerte que el común de los mortales. ¿Por qué? -presunto su padre, amoscado.- Porque nuestras mujeres no pueden encontrar a nadie de categoría superior con el que engañarnos. A lo que el padre, se quedó pensativo y luego murmuró con tristeza: ¡Qué tonto eres, hijo mío, que tonto!». 
Carlos IV, considerat com infeliç sonrosat, grosset, feminoide i suauot, i probablement cornut complauent -segons les cròniques- es va casar amb María Luisa que, a més de donar-li nom a l’herba Lluisa, va ser famosa pels seus nombrosos amants. Diuen que era lletja i desdentada, de pell bruna i prematurament envellida. Tingué dos fills que «se parecían indecentemente» a Godoy, el seu amant quasi oficial, que anà elevant-se des de la seua posició humil de guarda de corps fins el rang de príncep de la Paz, i favorit totpoderós del rei. El mateix que en el més civilitzat «ménage à troi» el rei eixia de casa tots els dies per tal de permetre que amb la seua absència Godoy pogués visitar els aposents de la reina. El favorit utilitzava un passadís secret per a moure’s amb la major discreció i comoditat. Diversos indicis fan sospitar que potser que el rei era, com pensem molts, tan imbècil que ignorava el «rotllo» que el favorit mantenia amb la seua dona. Era tal aquest embolic que en una ocasió va comentar confidencialment a la reina: «¿Sabes lo que dice la gente? Que a Manolito lo mantiene una vieja rica y fea». Es diu que la correspondència de la reina amb el seu amant estava repleta d’emotius detalls, com correspon a una parella romàntica. Li comunicava, per exemple, que li havia baixat la regla, «la novedad», «mis achaques sensiles». Però, a més a més, María Luisa va ser també infidel a Godoy, al que a vegades va alternar amb un tal Mallo i amb altres cortesans, però, malgrat açò, sembla que va sentir un gran amor pel favorit. Ja camí de l’exili, va sol•licitar «que se nos dé al Rey, mi marido, a mí y al Principe de la Paz con qué vivir juntos todos tres en un paraje bueno para nuestra salud». A l’España que s’ha batejat popularment de sacristia i pandereta ja anaven anunciant-la com dels temps moderns. Continuem?
Haurem de dir que el segle XIX va començar a rodar amb el Romanticisme. Podríem dir d’aquets moviment que era com una moda espiritual que exagerava els sentiments, i acabaria tancant-se amb el corsé, una moda indumentària que exagerava el culet femení. En certa manera aquestes modes estaven lligades, eren com l’anvers i el revers de la mateixa moneda. Poetes modestos, d’escassa valua, s’havien inventat a la diguem-ne «mujer ángel». En certa manera havien ressuscitat la «donna angelicata» de la tradició medieval italiana. Durant algun temps, influenciat per la moda literària, es posava de moda la dona flaca, de molt de melindre i de lànguida mirada, que solia tocar al piano Para Elisa de Beethoven, posant en la interpretació molt de sentiment. Era una dona que sabia saludar en francés, que bevia vinagre per aconseguir una acentuació de una lleugera tuberculosi i la propensió a morir jove. Però, com per altra banda la libido humana reclama també una ració de baixos instints, aquest romàntic acusa una tendència a la sexualitat. I hauríem de dir que existeix, no sols en literatura, una notable tensió entre l’espiritual Ofelia i la carnal Carmen. Alguns procuraven anar compaginant en diversos horaris i amb distintes persones, tot aprofitant que entre les classes populars que anaven freqüentant els anomenats «bailes de candil», continuaven triomfant culones, mamelludes i plenes de caloraines. Per això resulta que Espronceda, al que haurem de destacar-lo com prototipus de romàntic, va composar inspirats versos exaltadors de l’amada inaccessible i pura, però més tard es va desmelenar desdiguent-se amb altres composicions que ara recordarem, no sense véncer certa íntima repugnància: «¡Cuán necios son los que al pulsar la lira/ cantan a la mujer himnos de amores!/ ¡Cuán necios son si buscan la mentira/ por consolar sus ansias y dolores!/ Pues la mujer, si llora y si suspira,/ es porque en sus histéricos furores/ desea un hombre que le ponga al cabo/ pan en la boca y en el coño un nabo».
