A principis del segle divuit l’oferta d’amor mercenari a Madrid es produïa en més de 800 prostíbuls. També hi havia prostitutes que treballaven per lliure. El govern, el 1704, va prendre mesures contra elles i va disposar que «los alcaldes de Corte recojan y pongan en galeras las mujeres mundanas que existen en los paseos públicos causando nota y escándalo», però allò no va sortir massa efectes, fracassà una vegada més. Fleuriot manifestava: «En cuanto anoche, mil o mil quinientas mujeres de vida alegre se apoderan de las calles y paseos de Madrid». Entre les peripatètiques existia algun sector d’algunes enpimgorotades cosretsanes que passejaven en carrossa amb servidumbre de librea al pescant, si bé el que més abundava eren les humils cantoneres que servien al menesterós per dues monedes de coure.
Contrastant amb la misèria sexual del carrer, existien alguns bordells elegants que enlluernaven la seua distingida i solvent clientela amb un sofisticat artilugi procedent de França: el primer bidé, l’anomenada «pila bautismal del sexe». Així l’anomenava Ernesto Giménez Caballero en la seua Oda al bidé. El bidé, conegut també com «silla de limpieza», existia ja com la cosa més refinada. L’elegant Madame de Prie rebia al marqués de Aregenson asseguda en un d’aquestes bidés. Ja cap a les mitjanies de segle es va divulgar en versions millorades dotat de xeringa. Des dels seus inicis s’havia associat a les íntimes ablucions sexuals i, per aquest motiu, a vegades, era camuflat com escriptori o costurer. A Espanya el bidé tardà un poc a imposar-se. Potser algun experimentat visitador de bordells s’enrecorde amb carta nostàlgia del soroll de la bocina amb el que la «madame» cridava la palanganera quan el client havia acabat el seu coit: ¡Agua al seis! o altre nombre de la porta per la que acabava d’eixir el client. I allà anava la dona encarregada de la feina amb la palangana amb aigua calenta, a facilitar les ablucions de la pupila desocupada. Doncs bé, aquest símbol de progrés, que semblava aparegut per al prestigiós element dels prostíbuls elegants, s’ha regenerat fins i tot per a prostíbuls i per les més honorables i cristianes llars domèstics. I sembla que no ha donat pas a la intervenció de l’autoritat, com la que es va produir en la puritana Amèrica quan els primers bidés instal.lats en el hotel Ritz Carlton de Nova York foren retirats de les habitacions per ordre judicial. 
A nous temps corresponen noves formes de l’epígraf «cornut consentit», actualment tractat amb major llibertat. El 1786 aparegué un article periodístic que diu: «Mandamos a nuestras esposas a la corte en seguimiento de algún pleito o pretensiones. La pretensión es que ellas mismas pidan dinero prestado a muchos sujetos engañándoles no lo sepan sus maridos, cuando son ellos mismos quienes las importan y obligan a dar este vergonzoso y arriesgado paso (…) No apuramos el milagro de cómo nuestras mujeres gastan sin empeñarse tres o cuatro mil ducados al año no teniendo más que quinientos de renta y algunas veces menos». Malgrat l’heteronitat de la població, les persones d’ordre, el sector decent de la societat representaven la immensa majoria, de manera que la institució matrimonial mantenia en plena vigència l’exigència de la virginitat en la núvia i una pícara experiència en el nuvi. Si valorem el testimoni dels poetes, el negoci de les «reparacions» de virgos continua d’allò més boiant. Llegiu, llegiu: «que a les que virgo no han/ les va a dar ciertas puntadas, agujas con que faz virgos/ con hilos de muchos sirgos/para doncellas honradas».
Hem anat acumulant altres variants sobre el tema que ens ocupa, és a dir, el sexe i la prostitució. Basant-nos en aquests papers, llibres antics i altres documents, amb el vostre permís, creiem que hauríem de continuar amb el nostre rotllo, sense inventives, reproduint, simplement, allò que ens arriba a les nostres mans. Si fem cas de tot açò, hauríem de manifestar que en cap altra època va temptar el Dimoni, el «Maligno», als clergues més que en el rebolicat segle XVIII. Molts rectors de «misa y olla» feien una vida en comú amb ames joves, bevien, feien golferies i s’entregaven al vi i al joc. Altres, per la seua banda, no contentant-se amb ama fixa, demanaven també l’atenció de les feligreses. En bastants protocols notarials es fa cita de «tratos ilícitos» de clargues amb mosses. A vegades, la redacció resulta pintoresca. Una d’aquestes joves va demanar acord perquè el rector implicat «puede satisfacer con su persona los daños de su desfloro y desear no sepa de él ni su frajilidad». Direm més: al diari de Jovellanos trobem aquesta anotació: «Pasando Iruz, tocamos en el convento del Soto: franciscanos; éstos, derramados por las cercanías; uno con una moza, orilla del río, con el abanico en la mano y el aire galante, y de gran confianza, grande censura la gente de a pie». Insistint en el tema, veiem que un expedient es queixa dels sacerdots que «pasean públicamente con mujeres de dudosa fama» i de «barraganas mantenidas con el dinero de las limosnas». Seguien produint-se, naturalment, els arreglets entre religiosos sol.licitadors i «filles de confesió consolables». Aquests varen resultar especialment sonats a les colònies americanes. A les esglésies del Perú, en particular, «se llegaba al acto sexual en los espacios confesionarios, como se notaba por el ruido de los tacones». Així va ser famós el cas de Dolores la Beata, executada a Sevilla el 1781. Aquesta dona, cega, mal encarada, fosca de pell i picada de pigota, arribà a seduir als seus confessors no se sap amb quins encants secrets i arribava a fer-los creure que, per la seua gràcia, Déu els concederia una miraculosa baixada de llet en els seus virils pits.
