L’anglés Townsend, en unes visites a Madrid, mostrava la seua sorpresa respecte d’uns, per a ell, estranya costum. Deia: «Muchos hombres visitan señoras de más alta categoría con la mayor familiaridad y sin tener la menor relación con sus maridos y aun sin conocerlos personalmente». I manifestava també que el festeig constitueix un dels més deliciosos exemples històrics del que considerava esnobisme nacional. Considerava Townsend que eixa actitud podia ser la versió del «chevalier servant» francés i del «xixxiveo» italià. Posant-nos, dins podríem admetre-ho, com el culte extàtic i desinteressat d’un home educat cap a una dama d'»alcurnia». El festeig podria ser fins i tot per un sacerdot, una varietat de galentejador que sembla haver sobreviscut, en ambients fins alguns més pròxims i confusos dies.
El festeig era ben rebut diàriament per la dama festejada en les seues pròpies habitacions, o en altre departament o habitació de respecte i confiança. Allí passaven la tarda ben entretinguda xerrant tots dos. El galantejador li transmetia les noticies del carrer i li donava consells sobre temes de moda i maquillatges, acompanyant la dama al carrer, o a missa o al teatre. Tot molt romàntic. Tan sols cinquanta anys abans aquesta situació hauria sigut impensable. Com anaven canviant els temps! Quasi segurament el calderonià marit s’hauria considerat fortament injuriat i la sang hauria corregut amb abundància. 
Però, clar, per a un home del segle XVIII, els zels era una cosa antiquada i pròpia de persones aspres i mal educades. Allò elegant era consentir, fins i tot facilitar, la íntima amistat de l’esposa i certa espècie d’enamorament oficial. Es donava per descomptat, això sí, que eixa amistat mai no transgrediria els límits honestos del platonisme o cosa pareguda. Aquest festeig es va obrir camí amb sorprenent facilitat entre les classes acomodades. Potser fora a costa de reticències i secretes angoixats de molts marits que volien passar per moderns i il.lustrats. És clar que aquella situació era aprofitada pel malèvol poble que composava coplilles com les següents, plenes de picardies: «Doi que el trato sea decente, y el obsequio regular/; pero el continuo pulsar/ no hai cuerda que no rebiente». En això sembla que la musa popular bevia d’una font tant clàssica com el romà Marcial, com el begut en una dels seus epígrafes: «Quién es ese joven de cabello rizado que no se separa de tu mujer, que no deja de susurrarle palabras al oído y que incluso le echa el brazo por los hombros? ¿Se ocupa de los asuntos de tu esposa? En tal caso sólo puede ser un hombre severo y digno de confianza (…) ¿Dices que se ocupa de los asuntos de tu mujer? ¡Oh, necio, se ocupa de los que deberían ocuparte a ti!
Tot bastant suspitós, però la força de la moda suavitzava suspicàcies. Tot al revés, perquè el fet que una dama adolira de galantejos semblava més bé com un indici de rusticitat i d’escàs tracte social. Una d’elles mantenia: «Privarme de su atento obsequio fuera exponerme a las reputaciones de mujer ordinaria, por cuanto esta práctica, en las que son de calidad existe ya como razón de estado». Però no tots els marits varen acatar el costum. I així passava que en alguns salons, els galantejos hi hagueren de situar alguns controladors que atalaiaven i si descobrien que «havia moros en la costa» donaven l’alarma si veien aproximar-se algun marit suspicaç.
Amb aquesta tessitura, es provocà el fet que els nous burgesos sentiren el cor dolorosament escindit. Alguns d’ells veieren en el galanteig de les seues esposes un mitjà de promoció a la classe alta i refinada a la que anhelaven ingressar, així fou que feien el cor fort i s’ajuntaren a la multitud que fingia assumir amb naturalitat el costum suspitós. Però n’hi hagueren altres, més fidels als valor tradicionals, que mantingueren les seues esposes en un cast aïllament, dedicades plenament a «las labores propias de su sexo», entre costurers i devocionaris. Per als homes, el sexe era un mitjà per a tenir fills. I quan li reclamaven el dèbit conjugal el que rebien de les esposes era la seua presència honestament enfundada en camisons «ulletajats», com molt bé testimoniava Samaniego: «Por cierta industriosísima abertura/ que, sin que la camisa se levante/, daba paso bastante/ (como agujero para frailes hecho)/ a cualquier fuerte miembro de provecho».
Malgrat la tètrica emancipació de la dona en la Il•lustració, la doble moral vigent permetia que el marit mantingués una amant. El mateix José Godoy justificava aquesta duplicitat quan deia: «Hago parir a mi mujer cada año y la contento diariamente, menos en sus sobrepartos y meses: para estos intermedios tengo un recurso y sin él no puedo pasar». Molts tenien l’arreglet a la mateixa casa, amb la criada. I aquella situació donava pas a freqüents embarassos no desitjats, que es resolien amb el suborn generós a la prenyada que casaven amb algun jove que suportava aquella afronta amb la substanciosa dot que li concedien a la mossa. Ala!, tot resolt amb el poder del diner, com sempre. L’honra de la dona sols es repassava amb el matrimoni.
En etapes més pròximes al món actual estaven vigents algunes frases, com ara allò de «qui l’entorta se l’emporta». Abans qui desgraciava una mossa tenia que demostrar a la justícia que la demandant era «de costumbres libres». Sobre un judici de faldes llegim que «haciendo la ofendida vida escandalosa con un gallego y con un vizcaíno, y haviendo tenido otro preñado con un hermano, no dadaba de su libertad, desvergüenza, poca cristiandad y religión». Entre el poble, entre el món rural hem trobat menys prejudicis sexuals. L’extrema misèria que es vivia en moltes regions facilitava l’incest i la promiscuitat. En un informe relacionat amb els camperols d’Asturias es denúncia «la desnuez de ellos, sus hijos y mugeres llega a ser notoria deshonestidad (…) en sus lecho y abitaziones (…) devajo de una misma manta suelen dormir padre, hijos y hijas de que estoi informado resultan no poco ofensivas contra Dios entre personas de tan estrecho vínculo y parentesco». «También en Asturias se dan casos de muchachas de diez años abajo qeu se andan por los montes con las cabrillas, donde no se quién se les llega, que alguna vez supliendo la malicia de la edad, vuelven con chibatillas en los vientres».
