Continuant amb les referències zoofíliques del passat, parlarem d’un cas aparegut el 1666, quan un tal Jaume Ramón a Tàrrega, un jove de vint-i-cinc anys, «trabajando con un par de mulas, una prieta y otra roja, sin calzón ni ropilla, teniendo la camisa echada al hombro, comenzó a meniar sus partes verendas (…) y se echó encima de la dicha mula (…) haciendo movimientos como si conociese a una mujer». I resulta que després de la cita precisa del color de las mulas ens hem quedat sense saber quina d’aquelles dues va fer empalmar amb fort enardiment a aquell senzill llaurador. Per aquells temps la zoofília rebia penes de pressó, poques vegades de foguera, i a finals de segle es disculpava com una aberració mental.
El mateix passava amb la necrofília, de la que hem conegut ara un cas de gran pavor ocorregut el 1625 a Mota del Cuervo (Cuenca). Allí el sacerdot Juan Montoya, trastornat per la mort del seu amant, desenterrava el seu cadàver als pocs dies de soterrat i s’abraçava a ell plorant. 
Un altra cosa que cridava l’atenció a l’Espanya barroca era la gran abundància d’eunucs. El 1600, el papa Clemente VIII havia tolerat la castració «por honor de Dios», és a dir, com una fórmula per a obtenir cantors de tòrax poderós i laringe infantil per a dedicar-la al «bel cant» a les esglésies i potser per a altres usos no tan sacres. Aquestos eunucs eren castrats, de xiquets, per cirurgians especialitzats, un dels quals treballava al carrer Leganitos de Madrid en temps de Felipe II. Tornant a la història dels castrats direm que el 1650, les autoritats eclesiàstiques denunciaren el gran volum de castrats «que hay en estos miserables tiempos, con daño del Sacramento matrimonial». No obstant això, els papes varen continuar donant facilitats al mercat d’eunucs cantors fins que León XIII ho va prohibir el 1903.
El segle de la Il.lustració va heretar les misèries del segle anterior. Espanya va arribar a tenir vuit milions d’habitants, que s’haurien de dividir així: un milió eren mendicants, i altre el composaven frares, monges i clergues, o pels nobles rendistes i la seua cohort de servidors i patges, és a dir, per persones bolcades al fet diví i gens improductives. Tan poc improductives que consideraven el treball com un «desdoro». Naturalment, les terres es trobaven mal conreades, particularment les que estaven concentrades en mans de l’Església o de l’alta noblesa. Eren fèrtils finques que subexplotades, es dedicaven a deveses per a la cria del ramat, perquè la indústria era ben escassa, obsoleta. A aquell trast produït per aquell món paràsit hauria d’afegir-se l’escassa productivitat d’un estament laboral bolcat cap al malfaener. Dintre d’aquesta apatia generalitzada, la vida es va fer mediocre i provinciana. La societat, víctima de l’enveja i la gossera -allò que alguns diuen els vicis entranyables per antonomàsia- anava sobrevivint, navegant a la deriva, sense metes, plena de perjudicis i ignoràncies. Malgrat totes aquestes misèries, aquest va ésser conegut com el segle de la Il.lustració, quan s’experimentà un gran progrés. Alguns han considerat que aquest progrés vingué degut, en gran part, a que els reis de la nova dinastia borbònica, generalment estúpids, gaudien de sentit comú i es varen rodejar de notables ministres i secretaris, encara que haurien de sofrir de les seues ambicions, en matèria de costums. La poderosa França decretava les normes a Europa, principalment, com quasi sempre, a Espanya, tant de temps titella política de la monarquia francesa, lligada pels pactes de Família. De manera saludable, però els costums francesos penetraren per la nostra pell de brau i arribaren a contribuir a fer desaparèixer les miasmes pútrides del nostre obscurantisme tradicional. Tot això va adquirir per a la dona una nova valoració, anaren qüestionant els seus rancis pudors i melindres, l’eterna cega submissió a l’home, la seua inferioritat en el matrimoni; aconseguien, a poc a poc, el dret a gaudir de la vida, d’una manera moderada. És clar que aquesta sorprenent renovació del pensament afectaria únicament als estaments més alts de la societat i, fins i tot, dins d’elles es produirien grans reticències.
Eixes noves llibertats en el món de la dona no paraven d’inspirar actituds receloses també en el món dels mascles més liberals. Cabarrús advertia: «Las mujeres son seres frívoles por naturaleza. Arruinarán nuestras actividades con su coquetería». La moda francesa va erotitzar la vestimenta femenina. La «basquiña», «provocación y moda indecente», va substituir una púdica peça que tapava els turmells de les dames (era coneguda la peça amb el nom de «tontillo»). Però als escenaris dels teatres es va afegir una post per a evitar l’obscena exhibició de les pantorrilles de les artistes. L’Església -«faltaria plus»- tampoc va acceptar de bona gana aquelles frívoles modes de més enllà dels Pirineus. El pare Arbiol, en el llibre Estragos de la lujuria, atacava contra «los pechos que torpemente se descrubren para ruina espiritual de los hombre y las mejillas que tanto se lavan con el mismo diabólico fin, tendrán en el infierno los innumerables lavotarorios de ponzoña de sapos y modedura de víboras y serpientes que las arranquen y les coman aquella maldita carne que tantos engañó». El carpetovetònic i entranyablement incult poble es va mantenir amb impermeabilitat a les frivolitats que ens venien de França dels petimetres, parapetat amb les seues racials essències. I de tot açò naixeria una important part del folklore madrileny. Com una reacció contra aquella moda extrangerizant. Surgia l’autóctona dels «manolos y manolas», tan excalçadors plebeus, pares de «verbenas y sarsuelas», que fins i tot serien imitats per un sector de cert refinament aristocràtic, no sempre amb capacitat per a discernir entre allò ignorant i el que és pintoresc o popular. Això queda reflexat també en el temps que les encopetades dames es feien retratar per Goya abellides amb els llaços gegantescs i el parar «chulesco» de la Caramba, la famosa «novia de Madrid».
