A mitjans del segle XVII, del que estem parlant, les categories professionals de la prostitució legislades eren aquestes: «manceba», la que vivia casada amb un home; «cortesana», la que percebia un salari de certa categoria i visitava a domicili; «ramera» o «buscona», les que exerceixen al carrer i accepten qualsevol client: popularment conegudes per «tusones» -les més cares- o «cantoneres» -molt barates- tan barates perquè «atenen la clientela» a qualsevol cantó per carència de qualsevol habitació. Estem fent l’estudi dels qualificatius a partir de les definicions en castellà, que té al darrerre la Real Academia de la Lengua.
Després, entre les de més modesta condició social, estan les «golfes» i «rebices»; i les d’alta condició com les «dones de l’amor», i les d’alt «standing», que atenen executius solvents, conegudes com «marques godenyes» o dames de «achaque» o «alifac», si pretenien passar per decents. Podríem afegir la «Dama pedigüenya» que tant inspirava a l’inspirat Quevedo. Les dones insatisfetes ja utilitzaven consolador, que ja en coneixia en papers de la «Santa Inquisición», o acudir a la prostitució masculina que existia en nivells més discrets que la femenina. Se sap que a la «celestina» Margaritona acudien també altres dones, honrades del més cèntric Madrid amb la mateixa necessitat que els homes, «sin que nadie saliese desconsolado de su puerta». Altres dones preferien reclutar els homes personalment. En els «Avisos» de Barrionuevo -no el dels nostres temps, sinó de 1657- es llegia: «Detuvieron a un hombre por maltratar a una mujer y declaró ante el juez: señores, soy casado y con seis hijos. Salí anteayer desesperado de casa, por no tener con qué poderles sustentar y paseando por la calle de esta mujer me llamó desde una ventana y diciéndome que le había parecido bien me ofreció un doblón de a cuatro si condescendía con ella y la despicaba, siendo eso por haberle dicho yo que era pobre. El precio era de un escudo de oro por cada ofensa a Dios. Gané tres, desmayándome al cuarto de debilidad y hambre. Ella me quiso quitar el doblón y no pudo, y a las voces llegó el alguacil que está presente•. La dama no tingué més remei que corroborar allò que l’home declarava, i l’empresonaren «para quitarle el rojo con algunos días de pan y agua» i a ell el lliberaren sense càrrecs. 
Sotmetent a reflexió aquesta allliçonadora història observem que aquell home, damunt d’estar tant mort de fam aconseguia perfilar tres compliments seguits. Segurament degué pertànyer a la selecta minoria dels que, en la Grècia clàssica es consideraven vigorosos i joves. A aquest es referia el verb «katatriakontoutisai», és a dir, clavar tres vegades el venable. Veritablement aquests cassos eren poc menys que excepcionals. En aquell territori espanyol de tan aguts contrastos eren més grans els que necessitaven estímuls per tal d’acomplir «el débito conyugal» amb assiduïtat. En eixos cassos es recorria als clàssics afrodisíacs, en els que es destacava la mosca «Cantharis vesicals», mosca molt apreciada per la seua acció congestiva de la cantaridina que conté. Sobre aquest tema deia Quevedo: «Cantáridas pidió el novio/ porque el apetito aguzan». Altres necessitats més fàcilment conformables continuaven acudint a altres remeis simpàtics màgicament i a conjurts, maleficis i filtres, que disposaven de la mestria de celestines i bruixes. Alguns homes impotents es consideraven lligats o encisats, i intentaven curar la malaltia, que estimaven passatgera, tot introduïnt el seu penis pel forat d’una aixada. Podríem dir que és un remei de màgia simpàtica, potser poc efectiu, però, això si, inocu. També existiren maleficis per provocar la impotència o -parlant de les dones- assegurar-se la fidelitat d’un home. Alguns d’ells utilitzaven ingredients tan dubtosos com sang menstrual o cabells. Generalment la Inquisició va tractar amb benevolència als inculpats en aquestes superxeries. Aquí tenim un model de conjur destinat a «desenojar a un galán»:
«Furioso viene a mi/ tan fuerte como un toro/ tan fuerte como un horno/ tan sujeto estás a mí/ como los pelos de mi coño».
Els «altres» pecats: «Los que daban o recibían prepostéricamente» hagueren de ser una legió, si donem crèdit a Martín Hume: «Sólo Sodoma y Gomorra se podían comparar a la corte de Felipe IV». Alguna veritat hauria en tan categòrica afirmació. El tracte més benigne dispensat per la justícia als homosexuals potser es deuria a la gran quantitat d’invertits pertanyent a la classe privilegiada o al servei d’aquesta. Aquestes pràctiques eren molt notòries entre els còmics favorits del rei, com ara Juan Rana, entre els frares dels convents i entre aristòcrats de prestigi. Davant aquesta situació l’autoritat va estimar prudent certa contemporització i va reservar la pena de foguera encara confirmada per Felip II el 1598, per a exemplars escarments sobre la gent baixa i desvalguda. S’ha sabut el 1644 d’un pobretó mort a la crema perquè la seua dona el va acusar «de que cometía el pecado nefando con ella». El 1636 es practicava una «redada» per la policia en la que varen detindre don Sebastián de Mendizábal «que tenía casa de ello». Observem que els que pertanyien a les classes privilegiades varen aconseguir la fuga. Es va promulgar una normativa que prohibia, preventivament, als homes l’ús de «guedejas» -cabelleres llargues-. Quevedo es queixava de la quantitat d’afeminats que discorrien per la cort: «Algunos parecen arrepentidos de haber nacido hombres y otros pretenden enseñar a la naturaleza cómo sepa hacer de un hombre una mujer. Al fin hace dudoso el sexo». Molts processats es salvaven tot al•legant alienació mental transitòria; altres, com ara els esclaus moros, per ignorància exempta de malícia, ja que «este pecado es entre ellos algo natural». La mateixa mitigació de penes s’adverteix en el també freqüent pecat de zoofília, la pena del qual el 1659 era de foguera. Barrionuevo -repetim, el del segle désset, no l’actual- relatava un cas que ara recordem:
«Un hortelano casado con mujer moza y de muy buena cara, echando basura con una borriquilla que tenía desde el campo a la huerta, se enamoró de su bestia y se aprovechó de ella a mediodía. Fue visto y huyó. Prendiéronlo en los toros de Guadalajara (…) viernes quemaron en Alcalá al enamorado de su burra y el mismo día vino aviso de que quedaba preso en las montañas otro que se echaba con una lechona. Como si no hubiera mujeres tres al cuarto».
