Parlàvem, en una llarga llista, dels grans adulteris de les nostres cases reials, especialment per part dels monarques. Però, segons els papers, també existiren reines adúlteres en la història d’Espanya, per a secret patiment de genealogistes puntillosos. Amb una visió genètica això serviria positivament per enrobustir amb sang nova el vell tronc reial que s’havia degenerat per tantes unions consanguínies. Se’n varen passar en l’etiqueta dels Àustries que no permetien posar-li la mà damunt de la reina, ni tan sols per a donar-li auxili en cas d’algun accident.
Una vegada, una fàbrica de mitges de seda va voler regalar-li a la reina un lot dels seus productes, però reberen aquesta resposta del majordom reial: «Habéis de saber que las reinas de España no tienen piernas». Amb tot això el comte de Villamediana semblava que a ell li pareixia que tenien cames, i, a més a més, que se les imaginava tan ben fetes i suaus que va concebre el propòsit d’enamorar la reina. Hi una llegenda que suggereix que ho va aconseguir. Així, en una anècdota totalment apòcrifa, es diu que estava la reina en un balcó del palau i el rei, enjogassat, se li va apropar per l’esquena, tapant-li els ulls. «Estaos quieto, conde», li va reganyar la reina entre rialles d’enamorada. I el rei, amb la mosca a l’orella, molt seriosament la interrogava: «¿Cómo conde? Por qué me habéis llamado conde?». Però ella, amb femenina subtilesa, salvava aquesta compromesa situació: «Claro que conde, ¿acaso no sois conde de Barcelona?». 
Aquí va una altra anècdota: En una correguda de bous, el citat comte de Villamediana lluïa les seues habilitats amb la garrotxa davant el «palco reial». Un cortesà malintencionat comentava: «¡Qué bien pica el conde». «Pica bien -li responia el monarca subtilment-, pero pica muy alto». I va arodonir les ironies el propi comte quan exhibia una divisa en la que apareixien unes monedes de real orlades amb el lema «Son mis amores…». La gent quedava molt impactada: «Quiere decir que ama el dinero», «quiere decir que le gusta el numerario». I un bufó, més intel.ligent o amb molta més malícia, ho va desxifrar amb unes formes més aproximades a l’oïda règia: «Lo que el conde quiere decir es «son mis amores reales». I el rei, incòmode, es va limitar a dir lúgubrement: «Pues yo se los haré cuartos». Pocs dies després, i ja com una història comprovada, es va dir que un desconegut va assassinar el comte d’una duríssima estocada. Aquella acció fou tan estrepitosa que per tota Madrid aparegueren tot seguit bastants coples sobre el cas. Per exemple: «La verdad del caso ha sido/ que el matador fue Bellido/ y el impulso soberano».
Veritablement va ésser la reina Isabel de Borbón amant d’aquest comte? Potser allò més probable fos que la dama ni tan sols advertira les galanteries de l’aristòcrata. Per altra banda, sembla que aquest comte hipersexual, realment era homosexual, encara que també podríem sospitar que el procés per sodomia on entrava aquesta història després de la mort del comte havia sigut realment una argúcia més per a desmentir els pretinguts amors reials.
La vida aristocràtica donava per a molts embolics sexuals. Malgrat la gran competència desleial que les professionals tapades i les aficionades els feia, les putes continuaren apareguent i prosperant i també les mancebies que hem citat fins ara. Com a mostra direm que a principis del segle déset sols existien a Madrid tres bordells, a meitat del segle ja n’hi havien més de 800, oberts tota la nit. Això sí que era prosperitat, no el que ens donen les estadístiques actuals, en altres camps de la vida social i laboral, del senyor Montoro. Madrid sostenia aleshores unes trenta mil professionals. Eren tan populars les mancebies que el viatger anglés Henry Cock escrivia: «La puteria pública tan común es en España que muchos recién llegados a una ciudad van a ellas antes que a la iglesia».
Hauríem de considerar que l’Església, les seues autoritats, potser que per gelosia mogueren accions misterioses per suprimir la presència dels centres on creixia la pràctica del bordell, a vegades recorrent a tècniques psicològiques. L’arquebisbe de Sevilla, Pedro de Castro, va fer muntar davant la porta d’una mancebia un altar presidit per un sagnant Crucificat. I va ordenar també que les professionals del sexe lluïren mitjos mants negres per tal de distingir-les de les dones decents. Potser que allò resultara una mesura innecessària, perquè elles ja procuraven fer-se distingides per altres senyals particulars, com ara utilitzar un espés maquillatge roig i blanc de vermelló i «albayalde». Algun testimoni un tant melindrós deia: «Se lo aplican tan mal que repugnan a quienes las ven. Por último son generalmente feas y gastadas y se adoban tanto para cubrir las viruelas de su rostro como para embellecerlo». Caldrà afegir que es pintaven de roig el sexe, que també depilaven, i utilitzaven una llenceria de color amb molt d’encaix barat.
Davant de tot açò, el 1620 l’arquebisbe de Sevilla va disposar la clausura definitiva de la mancebia. Amb bona lògica haurem d’admetre que aquella mesura tan dràstica no va servir de res. Dins el món clerical s’alçaren algunes veus demanant una postura més tolerant, que foren callades ben prompte. El franciscà Pedro Zarza va declarar que les mancebies eren útils per a la república i també «a la buena moral, a la salud pública y al bienestar del reino». Aquesta opinió va servir entre els benaventurats que patien la persecució per la justícia, perquè aquest frare va ser processat per la Inquisició i el desterraren de la cort.
A tot açò, el 1623 foren clausurats tots els bordells «por los muchos escándalos y desórdenes que hay en ellos y que se habían creído remediar con su fundación». Es disposava també «que las mujeres perdidas se prendan y lleven a la casa de la galera, donde estén el tiempo que pareciese conveniente», però elles es mudaren a altres llocs i continuaren funcionant clandestinament.
Vint anys més tard es tornaren a dictar normes per a que limitaren la pública exhibició de putes i fins i tot varen intentar empresonar a les que incumplien les normes. Així i tot el seu nombre excedia totes les previsions de l’autoritat i «la galera está de bote en bote que no caben ya ni de pie».
