Continuem amb el món dels Àustries. Amb Felipe III l’austeritat de la cort es va dissipar. Aquest rei era aficionat a festes i saraus i amb escassa inclinació a la vestimenta negra, els dols i les guerres. El panorama anterior havia canviat. Aquest Felip III tingué una presència a Dénia, com molts sabem. Va venir per primera vegada el 8 de febrer de 1599 instal.lant-se en el palau del marqués de Dénia, el seu «valido», al cim del castell. El 25 de juliol del mateix any arribava per segona vegada, ja acompanyat de la seua esposa, i aquí va estar durant un mes, organitzant-se unes esplèndides festes en el seu honor, festes que Lope de Vega va celebrar en un extens poema. En aquesta ocasió Felip III va visitar la Cova de l’Aigua i la Cova Tallada, i pescava personalment grans tonyines. La tercera i última vegada fou pel mes de gener de 1604. En conjunt li dedicaren focs d’artifici, batalles navals, representacions teatrals, etc.
La relació de Felip III amb la nostra població, a la qual li atorgaria el títol de ciutat, naixia de la relació amb el seu «valido», marqués de Dénia i duc de Lerma. Ho hem reflexat tot aquí, com a excepció, encara que res no sabem sobre el tema de possible sexe i prostitució en el seu regnat. 
I els nous hàbits, els comportaments de la Corona -sobretot la tendència festera- creixeria amb l’aparició de Felipe IV i el seu regnat, llarg, es podria dividir en dues etapes: en la primera, el rei es va entregar amb gran passió a les aventures amoroses, a la caça i el teatre. En la segona, a expiar en certa manera els remordiments de consciència, el complex de culpa i es sentia obsessionat per la idea de que la ràpida decadència d’Espanya era com un càstig diví pel seu livià comportament. Aquest Felip IV va envellir molt prematurament, però moria molt consolat espiritualment i amb el compartiment del seu cast llit amb la mòmia de San Isidro. Complementem la seua biografia.
A aquest rei el casaren als quinze anys amb una deliciosa, atractiva joveneta de disset anys. Ara, això sí, ell no es va resignar amb tenir una sola dona, en va estimar moltes. Tantes foren, que tingué uns trenta de fills bastards i onze legítims, sis d’ells d’Isabel de Borbón i cinc d’Ana María de Àustria. Del seu «valido», l’arrogant comte-duc d’Olivares, es deia que aquest càrrec se l’havia donat pel seu treball de celestí que li era encomanat. Quevedo deia: «Hay, parece nuevas odaliscas en el serraldo. Olivares pela la bolsa en tanto que su amo pela la pava». En disculpa del monarca podríem dir que les reines estaven prenyades contínuament i que l’absurd protocol del palau donava peu a una complicació del desplaçament al llit conjugal, que es convertia en una aventura adulterina en el mateix palau, on el rei tenia allotjada per exemple a la seua manceba Eufrasia Reina, una còmica de certa «alegria eròtica». Quan el rei desitjava dormir amb la reina, «se pone los zapatos a modo de pantuflas, su capa negra al hombro en vez de bata, su broquel pasado por el brazo, la botella pasada por el otro con un cordón. Esta botella no es para beber, sino para un destino enteramente solo a la alcoba de la reina». Per una altra banda direm que el protocol de la cort conduïa a unes actituds absurdes, com ara que ningú tornés a muntar un cavall que hagués muntat el rei. Sembla que aquesta llei es va fer extensiva a les amants reals, la qual cosa va determinar que moltes d’elles, quan ja els havia passat el ardors del monarca, acabaren internant-se en algun convent de clausura. Una d’aquestes dames va rebutjar les «proposicions» reals dient graciosament: «Gracias, majestad, pero no tengo vocación de monja».
Es va produir algun «xasco» més, com el produït per la duquessa de Alburquerque (o a la de Veragua). Felip IV es va encapritxar d’ella i va organitzar una partida de cartes en la que els seus còmplices entretindrien al duc mentre ell visitava a la duquessa. Però el marit, «comprendiendo hacia qué parte andaba el rey, sin pedir luces, para no verse pecisado a reconocerlo, llegóse con el bastón en alto gritando: ¡Ah, ladrón! Tú vienes a robar mis carrozas». «Y sin más explicaciones le sacudió lindamente. Olivares -que acompañaba al rey- temiendo que las cosas acabaran peor, gritaba que allí estaba el rey, para que el duque contuviera su furia, per el duque redoblaba sus golpes en las costillas del rey i del ministro, y a la vez decía que iba siendo el colmo de la insolencia emplear el nombre del rey y el de su favorito en tal ocasión (…) el rey pudo escapar, desesperado por haber sufrido una inesperada paliza, sin recibir de la dama pretendida el más ligero favor».
Però el gran amor del rei va ésser una famosa actriu del seu temps: Maria Inés Calderón, coneguda popularment com la Calderona. Era, veritablement, una dona esplèndida, molt bella i amb una veu brillant i encisadora que commovia les pedres. Quan el rei la va conèixer, quan la va veure per primera vegada ella tenia disset anys, estava en la millor presència de la seua bellesa, i «ordenó que aquella misma tarde la hicieran subir al aposento en que él presenciaba el espectáculo». D’aquesta relació va nàixer don Juan de Àustria, l’únic bastard real que va ser educat com un príncep. La mare, la Calderona, acabaria els seus dies com abadessa del monestir del valle d’Utande, a l’Alcàrria. De tots és coneguda la personalitat d’aquell fill, don Juan de Àustria, que va resultar un gran ambiciós, amb tanta obsessió de regnar que, fins i tot, va tenir la idea de casar-se amb la seua mitja germana, la infanta Maria Teresa, o amb l’altra infanta Margarita. Va cometre la gosadia d’insinuar-li-ho al rei utilitzant una miniatura que retractava Felip IV com Saturn en la boda dels seus fills Júpiter i Juno, caracteritzats amb els rostres de don Juan i la infanta. El rei va muntar en còlera tant que va negar rebre el bastard.
