La darrera setmana acabàvem dient que a l’Arxiu Municipal de Dénia existeixen dos registres de prostitutes: un de 1893 i un altre de 1926. Al primer apareixien tres ames, totes amb el seu domicili al carrer Quevedo, conegut popularment com el «carrer de les xiques». En el primer residien 5 joves amb les edats següents: 17, 18, 22 i 23 anys, i una altra sense indicar-ho. Totes elles procedents de València. En la segona casa habitaven tres, també procedents de València, dues de 20 anys, i una de 14, de Palma de Mallorca. I amb la tercera ama albergaven dos jovenetes de 15 i 16 anys, sense especificar més dades. Anteriorment, com ja ho havem citat en altra ocasió -era pel 1873-, existien a Dénia les cases dedicades a la prostitució indocumentada. I l’Ajuntament, a petició dels veïns, havien acordat el seu desplaçament fora del casc urbà, encara que sembla no es va produir mai.
Per aquest 1893, pel que hem observat, l’existència de la prostitució controlada era bastant exigua. No passà el mateix pel 1926, segons apareix en el registre existent a l’Arxiu Municipal. Ens detindrem en el contingut d’aquests documents ometent el nom dels amos, per discreció. Hem observat com en aquesta etapa les xiques dels prostíbuls eren d’una edat molt superior a les de l’etapa anterior. T.A., de l’11 de desembre de 1926 al 26 de juny de 1929, té reflexades 12 xiques de 23 a 32 anys, entre elles tres franceses i dues belgues. M.D. presentava un llistat de 57 xiques, de 23 a 33 anys, una d’elles procedent de Nimes (França). A.G. tenia registrades 32 dones d’edats entre 23 i 37 anys: una de París, una de Lyon i una d’Alger. Rematava els llistats l’ama A.R., que tenia registrades 21 xiques, de 27 a 29 anys, entre elles una belga i dues franceses. Encara que la majoria de les xiques procedien de l’Estat espanyol, de diverses comarques, sorprén, com hem dit, el fet d’altres europees, majoritàriament ben joves, i la imatge d’una -l’única de la que es conserva una foto- atractiva, moderna, a l’estil «xarleston» d’aquella època, «diferent» de les xiques del país. Potser aquestes joves estrangeres vingueren atragudes per l’ambient de la nit deneira d’oci i oferta econòmica d’aquells moments. No sé si ens havem passat amb la fantasia. 
En la lluita antivenèria contra la malaltia de la prostitució, per decret del 28 de juny de 1935, en plena II República, es declararà il.lícit l’exercici de la prostitució. Però un altre decret del 27 de març de 1941, a la postguerra, derogava l’anterior tot considerant lícita la pràctica de la prostitució, amb la corresponent normativa per tal de controlar-la sanitàriament. Pot semblar una contradicció que en una etapa de moral oficial tan estreta del franquisme es mantingués l’autorització de la prostitució sols a algunes poblacions grans o de les característiques de Dénia. Al franquisme li convenia políticament mantenir-la perquè els homes es desfogaren.
Aquí, puntualment, el mateix que a Gandia, eixa tolerància venia donada perquè érem poblacions amb port de mar i se suposava que els mariners, després d’algunes jornades navegant, necessitaven el contacte carnal, el sexe. Però la realitat és que a Dénia la clientela dels bordells eren simples veïns de la localitat i de poblacions veïnes que, sobretot els caps de setmana, omplien les «cases de lenocinio», com se les anomenava també oficialment, i els mariners, en aquella etapa, eren tots de la flota pesquera que cada nit tornaven a casa. Els «clients» solien venir en un autobús els cap de setmana, alguns de Pedreguer, però també d’altres pobles de la comarca, com si foren seguidors d’un equip de futbol. El centre de tot açò era, bàsicament, el carrer Quevedo -o de «les xiques», com se l’ha anomenat sempre-. Com molt abans feien, les xiques, a la postguerra, passaven almenys una revisió setmanal a la consulta del metge Juan Devesa Giménez, i la guàrdia municipal feia a aquells locals una visita rutinària d’inspecció. Les cases més conegudes eren la de La Estrella, que tenia un anunci amb aquella imatge; la de la Catalana, l’anomenada popularment del «Barco», per la forma de l’edifici (després seria coneguda com El Bayón, pel títol d’una pel.lícula italiana on es ballava el «bayón de Ana»). Estava ubicat l’edifici al carrer Germans Ferchen, en confluència amb el carrer Quevedo, centre principal d’aquest moviment del sexe. Hi havia una altra casa: la de Maria Lucas, «la Perola», al final del carrer Santo Josep, a dues passes del carrer de «les xiques». I algunes altres més, o alguna tasca modesta més per aquesta zona del sexe.
L’Ajuntament rebia, de tant en tant, escrits comdenatoris per raons «morals», especialment dirigits pels joves d’Acción Católica que volien redimir el personal del «pecat de la carn». Però el món del que anomenaven aleshores «el barrio» desapareixeria per un decret-llie del 3 de març de 1956 de la «Jefatura del Estafo», que deia així: «Abolición de centros de tolerancia y otras medidas relativa a la prostitució». Entre altres coses deia: «La incontestable ilicitud de la prostitución ante la teología moral y ante el mismo derecho natural ha de tener reflejo obligado en el ordenamiento positivo de una nación cristiana para la debida protección de la moral social y del respeto debido a la dignidad de la mujer». Després declarava que havien prohibit «en todo el territorio nacional las mancebías y casas de tolerancia». I donava un termini de tres mesos per acabar amb «su ilícito tráfico». La incidència de la mà de la Sección Femenina de Pilar Primo de Rivera es notava en la defensa de la dignitat de la dona sota els conceptes de la moral cristiana i conservadora de la Falange, per mitjà de les Juntes Provincials del Patronat de Protecció de la Dona. Continuarem.
