Al darrer capítol d’aquesta llarguíssima història ens havíem detingut quan, segons el poeta: «Trini y la bien peinada, dos pálidas mujeres, platican al cobijo de un oscuro portal. No quiero morir en la calle de Ceres, cuando esté muy malita, llévame al hospital…». Ara continuarem referint-nos al món de l’organització de la prostitució, dedicada a l’exèrcit alemany durant la última guerra. Cal començar tot dient que aquest tipus d’organització no podia admetre cap paregut amb ningun altre anterior. Tot i això, els propis autors de tal organització, com si volgueren deixar un to pàl·lid al panorama d’aquella horrible prostitució castrense, varen caure en la crueltat de superar-la, de fer-la més refinada, de donar-li un alé molt més brutal i despietat. Al moment d’iniciar la persecució dels jueus, entre els empresonaments i la matança, algú va entreveure la possibilitat d’aprofitar les jueves joves i guapes per tal de remoure-les i donar una nova vida a aquell immens prostíbul estatal de la reraguarda.
Hem de dir que centenars de jueves varen ser obligades a prostituir-se en favor de l’exèrcit que no era, ni més i menys, una altra cosa que el seu enemic. Les més díscoles eren gasejades, a les que pretenien defugir de les seues obligacions, a aquelles que, a l’hora de rebre un xic jove recentment incorporat a files, es llançaven sobre ell, l’arrapaven i el mossegaven. 
En aquest sentit es va arribar a uns excessos veritablement diabòlics. A moltes d’elles se les esterilitzava. I a algunes, fins i tot, se’ls marcava a foc. S’ha contat que encara viu en Àustria una pobra jueva que va ser conduïda a un d’aquests prostíbuls quan sols tenia setze anys. Aquesta dona, que es va rebel·lar contra la inqualificable orde dels seus opressors i que va amotinar contra ells a set de les seus companyes, va ésser condemnada a una pena horrible. Primer es va realitzar en la citada jove una minuciosa operació. Una vegada esterilitzada, fou obligada a presentar-se amb cos nu davant dels homes encarregats de rematar la sentència. I direm que amb un ferro candent, en viu, sense cap de mirament li fou marcat en el ventre de la xica la següent inscripció: «Solo para uso de oficiales». Cal dir que després del desembarcament aliat en terres de Normandia, d’Itàlia, va sorgir una prostitució famolenca i esborronador, que havia aparegut segregant d’una societat que encara no sabia, clarament, si havia guanyat o havia perdut la guerra. Les característiques d’aquella prostitució vergonyosa foren bestials i infrahumanes. Posem per cas una pobre xicona de catorze anys que fora capaç de prostituir-se per una llanda de sardines. Si una de vint-i-quatre no tenia inconvenient en fer el mateix afegint-li a la llanda de sardines una barra de «rouge». Imaginem els patètics excessos als que arribarien les velles prostitutes de trenta i tants anys a les quals la guerra les havia pillades en el moment més «brillant» del seu ofici.
Terceries inqualificables, coaccions bestials, compres sense ètica, tota, absolutament tota la pestilència cabdal de la prostitució de tots els temps, en qualsevol de les seues versions, ressuscità en les tumefactes terres d’Europa en aquells moments de pau costosa, sagnant, flagelada.
En honor a la veritat haurem de dir que aquell estat de coses no va durar massa temps. En arribar a aquest punt podem afirmar que la fam és la millor consellera de la prostitució. I darrere de la fam, els moments de desmoralització, la desesperació… De tot això hi havia, i molt, a l’Europa d’aquell temps, però un bon sentit moral, sociològic i ètic va detenir aquell moviment ascendent del que amenaçava convertir-se en una llaga oberta d’una societat en evident perill de desesperació, d’infinita desesperació.
Si va arribar a florejar el bon sentit, si la dignitat humana, en part, va poder rehabilitar-se, l’experiència dolorosa dels qui contemplaren aquell infernal quadre no pot suposar en els racons de la memòria, ja per sempre, més que un malson, però un malson real, inoblidable i molt mortificant. I és que la prostitució amarga de la dolça hora victoriosa va impulsar la redacció de pàgines violentes, brutals, horroroses. Precisament el formidable Curzio Malaparte, va ser, en eixa hora el que podria considerar un testimoni d’excepció. I a aquella dura situació podem citar-la, di de cas, en el següent paràgraf: «La larga escalinata estaba atestada de mujeres. Sentadas una al lado de la otra, como en las gradas de un anfiteatro y parecía que estuviesen allí para gozar de un maravilloso espectaculo. Se reían, hablaban en voz alta una con otra, comiendo fruta, fumando o chupando caramelos o masticando el «chewing-gum»; algunas inclinadas hacia delante, con los codos sobre las rodillas, el rostro apoyado sobre las manos juntas; otras echadas hacia atrás, con los brazos apoyados sobre el peldaño superior, otras aún levemente inclinadas, y todas gritaban y se llamaban por su nombre, cambiando voces y sonidos informes con las boca, más que palabras, con las compañeras sentadas más arriba o más abajo, o con el público de viejas asomadas a los balcones o ventanas de las casas que daban al callejón que, desmelenadas, asquerosas, con las desdentadas bocas, abiertas en una rosa obscena, agitaban los brazos haciendo muecas y vociferando insultos. Las mujeres sentadas sobre los peldaños se arreglaban unas a otras el pelo que llevaban todas recogido formando grandes castillos de cabello y estopa, reforzados con horquillas y peinetas de concha, engalanadas con guirnaldas de flores y de falsas trenzas, de la manera como van peinadas las Madonnas de cera en las hornacinas de las esquinas. Aquella multitud de mujeres, sentadas en la escalinata como los ángeles en el sueño de Jacob, perecían reunidas para alguna fiesta, o para algún espectáculo del cual fuesen actrices y espectadoras a la vez. Por momentos alguna de ellas entonaba un canto, uno de esos cantos melancólicos de la plebe napolitana, súbitamente intercalado de risas, de voces roncas, de quejas guturales que parecían invocaciones de ayuda o gritos de dolor. Pero había una cierta dignidad en aquellas mujeres, en aquel estrafalario accionar ahora obsceno, ahora cómico, ahora solemne, en aquella misma desordenada posición escénica. Una cierta nobleza, no obstante, que aparecía en ciertos ademanes, en elmodo de alzar los brazos para tocarse las sienes con la punta de los dedos, para arreglarse el cabello con las dos manos regordetas y ágiles, en la manera de volver la cara, de doblar la cabeza sobre el hombro, como si fuese para escuchar mejor las voces obscenas que caían de los balcones y ventanas, e incluso en su mismo modo de hablar, de sonreir…». Continuarem.
