Ens havíem detingut la darrera setmana amb la cita de la sortida obligada de Lucky Luciano de la presó. Recordem la influència d’aquest poderós personatge en el món de la llei seca i, per extensió, del sexe i la prostitució. Tanquem aqueixes portes i, obrint-ne unes altres sobre el tema que estem tractant, direm que la prostitució de caràcter mundial durant els primers quaranta anys del segle vint continuava seguint el rumb marcat de gris del que hem parlat. En alguns països la tracta de blanques anava estenent les seues sarpes implacables i conduïa a la degradació de nombroses multituds de joves que, quasi sense adonar-se’n, sense esperar-ho, es trobaven esfondrades, de repent, en el fangós món del llibertinatge.
Resulta curiós observar que allà on floreig la tracta de blanques passen dues coses: que el país és molt pobre i viu una forta i prolongada fam, o que es tracta d’un món de molta riquesa i el nivell de vida creix de manera impressionant. Resulta cert que un dels màxims impulsors de la prostitució, al pas del temps, ha sigut l’estat de necessitat. Però tampoc resulta menys cert que també el luxe ha anat creant molt d’enlluernament en xiques que , de repent, es llançaren a la prostitució per tal d’aconseguir el luxe anhelat amb el mínim esforç. 
I d’aqueixa manera veiem com a Xina la gran misèria de molta gent feia que es creara una miserable prostitució de necessitat, mentre que, per la seua banda, a Nord Amèrica, on diuen que tot es pot aconseguir amb el treball honest, milers de xiques es llançaren al mal camí per una simple i estúpida negligència o vagància, perquè preferien muntar el seu nivell de vida a costa d’anar ben vestida i fer la seua vida nocturna, enlloc de treballar des de les set del matí amb un guardapols blanc sobre les esquenes.
Ara podem dir que la cosa era molt diferent. El prostíbul continuava sent el que havia sigut durant els últims anys del segle denou i, per regla general, la que exercia de proxeneta era la vella prostituta retirada que muntava aquell negoci brut pel seu propi compte. És a dir, que a Europa es mantenia la terrible esclavitud de la «dueña» que, això sí, moltes vegades tenia la força suficient per muntar un tinglado de tracta de blanques entre ciutats o regions d’un mateix país, la qual cosa, com és fàcil de comprendre, resultava pitjor per a la pupil·la, que, una vegada caiguda en la xarxa d’una organització d’aquest tipus, havia de pagar molt cara la recuperació de la seua relativa llibertat.
Al cotat mateix d’aquesta prostitució, civil o legal, continua fluint el virus de la prostitució clandestina. I al final dels anys vint resulta particularment productiva aquesta prostitució a França, Alemanya i Anglaterra. Aquest país, damunt, on per altra banda, la prostitució ha estat permesa moltes vegades com una cosa que s’havia d’oblidar oficialment, perquè la mentalitat anglesa permetia a la dona comportar-se com li vingués de gust, en absoluta llibertat mentre no perjudicara la pau pública i el decoro davant de minories d’edat.
Els principis dels anys trenta són, en canvi, propicis per la prostitució clandestina en països com Itàlia i Espanya, mentre que en altres, com Alemanya, es fa desaparèixer en un tres i no res.
No deixa de ser notable el fet que, com major fora la força de la prostitució clandestina, més creixia la preocupació dels sociòlegs i el món de la moral a l’entorn de la problemàtica originada. Amb una mirada a la literatura abolicionista o antiabolicionista d ‘aquells anys i aquells països ens donaria la raó de sobra sobre aquesta reflexió.
I la guerra, Ah! I la guerra. Moltes coses anaven a canviar de soca-rel a partir d’aquell dia de setembre de 1939. En incendiar-se la flamarada de la contesa, com sempre ocorre, la prostituta més envejada s’ho va muntar amb molta alegria amb un futur treball a l’entorn dels quarters o, si menys no, situant-se en la zona clau de les comunicacions.
Almenys, un dels bàndols enfrontats va dictar unes ordres molt severes sobre la vida sexual de les seues tropes. No eren les clàssiques ordres de policia sanitària que apareixen en totes les guerres i en tots els exèrcits del món. Això sols queda a penes per als aliats. Alemanya va anar molt més allà, arribant al màxim d’una organització veritablement espasmosa de les prostitutes. Organitza prostíbuls castrenses. Delimita categories i classes. Fins i tot senyala horaris, freqüències de l’acte sexual, horaris i prioritats. Podríem dir que és com si fora l’organització del vici fins les últimes conseqüències. Diríem que és el vici com un deure, com una necessitat, com la imposició del «alto mando». A les ciutats de les que surten els exèrcits, una cort de prostitutes, una cosa com un serrall oficial mantingut per l’Estat, distribueix els seus favors entre els «herois de la pàtria». Mai s’havia arribat a res lleugerament paregut.
Les rapidíssimes victòries d’Alemanya, les més sorprenents –les primeres- se celebraven ben festejades pels soldats que encara es mantenien en reraguarda en els citats prostíbuls militars, esplèndids, magnífics de l’organització. Quina diferència d’aspectes al llarg de la història de la prostitució! Nosaltres ens preguntem: Quina cosa es pot tenir comunament entre una d’aquestes prostitutes del III Reich amb qualsevol d’aquelles meretrius que, perseguides per la policia de costums, passejaven la seua clandestinitat pels tinglados d’un port vell o pels racons d’un parc públic de Déu sap quina ciutat? Quin tipus de relació hi haurà entre aquestes prostitutes, quan el «león» és el propi Estat? I en aquells altres, les anomenades «sacerdotisas del mal amor»? Aquelles que morien a centenars, de fam i misèria en les carreteres de Xina? Quin paregut poden tenir, més que siga mínim, amb aquelles prostitutes llagrimoses, sentimentals i més desgraciades que cap altra, que varen servir d’objecte a una literatura «ñoña», aparentment tendra, i no menys llagrimosa, no menys sentimental i no menys desgraciada? Quin tipus de contacte podem trobar entre elles i aquelles altres –»cabeza de pájaros y corazón oprimido»- que feren dir-li al poeta: «Trini y la bien peinada, dos pálidas mujeres, platican al cobijo de un oscuro portal. No me quiero morir en la calle de Ceres, cuando esté muy malita, llévame al hospital…». Continuarem.
