Ens havíem quedat la darrera setmana amb la declaració de les prostitutes dels ingressos per la pràctica del seu «ofici», amb les repercussions cap els seus protegits «macarras», que beneficiaven als amics de Carlos. Per aquests Carlos sostenien les prostitutes duríssims litigis. Se´ls disputaven, i se’ls llevaven després d’una derrota total.
Cap a finals del segle XIX es veu a Espanya una reglamentació de la prostitució dirigida per un negociat al que se li posa el nom de «Sección de Higiene». Les prostitutes eren dividides en tres classes: en ames de casa amb pupil·les, ames de casa de rebre i prostitutes amb domicili propi. Les «huéspedes» es mantenien en un estrany oblit. Però és que d’elles responia la proxeneta corresponent. Cada meretriu disposava d’un document amb la seua fotografia. I, amb aquest document a les seues mans, eren sotmeses totes les setmanes a un reconeixement mèdic que, per la forma de manipular-lo, no era tan minuciós com hauria de desitjar. A les que estiguessen embaraçades se’ls retirava aquell document -la popular «cartilla», en arribar al seté mes de l’embaràs, suprimint-les així la facultat de poder exercir l’ofici. Les dones que no compliren el reglament estaven obligades a pagar una multa, que oscil·lava segons la classe a la que pertenyés. La ignorància i el cinisme d’algunes proxenetes queda ben reflexada en un cas ocorregut a Madrid el mes de novembre de 1883, que ara relatarem. Resulta que una ama va anar a inscriure el registre de la prostitució a una xiqueta de tretze anys. Al llarg de la conversació va explicar, després de ser detinguda, que aquella xiqueta ja havia sigut venuda, feia un any, a un senyoret. I que després s’havia dedicat a la prostitució veïnal per haver sigut ordenat per son pare vivint tots dos del que ella portava a casa, del seu treball. En morir aquest personatge la pobre xica anava deambulant per tots els carrerons, fins que al final un senyoret se la va endur a la declarant, per tal que la prenguera de pupil·la. Don Alberto Aguilera, governador civil de Madrid en aquells moments, va enviar a aquesta pobre desgraciada a un asil benèfic on demostraria, al pas del temps, notables dots de bondat i aplicació. 
Entre les proxenetes i tots els podriments del que hem parlat de la fètida prostitució vergonyant d’aquell temps començava a florir, en els finals del segle XIX, l’avortadora, l’endevinadora, la maga i la «echadora de cartas».
Totes elles, generalment prostitutes, al redós de l’ofici per raons d’edat, tenien la seua clientela -la millor- en eixes pobres dones d’elemental condició. Unes d’elles, per arreglar brutalment allò que havia passat sense voler; les altres, per vendre els seus bruts filtres amb els quals havien aconseguit «impossibles»; i les altres revelar el secret del futur per poder predir millores i més feliços moments a les tristes «dones alegres» condemnades al seu horrible ofici.
Els primers anys del segle XX senyalen el declivi de la «belle époque». Encara es passejava Carolina Otero per tots els escenaris del món. I teixia la seua trista llegenda la cèlebre Mata-Hari. Tot, en el fons, resulta bonic fàcil, i enganyós. Tot resulta bell, sobretot per a aquelles pobres prostitutes que continuen tenint els seus models en les cares de les dives il·lustres. Però prompte anava a succeir una transformació… Ta-ta-taxà…! El cinema… El cinema, amb el seu increïble poder de difusió, ve a portar-nos, per moments, la moda d’un tipus de modernor, el tipus «que se lleva»… D’aquesta forma el clima de la prostitució va a generalitzar-se encara més. Ja tenim uniformitzant-se en totes parts. Ja no cal imitar la cançonetista coneguda. Ara s’imita l’actriu del cel·luloide que coneguem tots i totes. És clar que aquest fenòmen no va a observar-se únicament en el grup de dones prostituïdes de tot el món. També la dona decent, encara que sense donar-se compte, rendeix tribut a la dona del cinema…
El cinema, en un principi, a penes si es redueix a un altre espai que no siga Hollywood. Per això mateix, el cinema és els Estats Units d’Amèrica. I la moda d’Amèrica, de Nord Amèrica exactament, comença a prendre forma, a perfilar-se. I en el món del cinema, dins d’aquest cinema que fa furor, la moda del «gangster». «Nord Amèrica i gangsters» haver arribat a un dels capítols més vergonyosos de la prostitució contemporània. Ningú podria esperar-ho. Però hauria de ser necessari que en certa regió d’Itàlia nasquera un xiquet, un «bambino». I que aquest xiquet, al pas del temps, es convertira en un ser abjecte i brutal conegut com Lycky Luciano. Calia que, de ser necessari, algú decidira anomenar allò com «los felices veinte» per tal de contemplar cóm el refinament, la cobdícia i el crim podien arribar a la superació del proxenetisme, la seua última conseqüència, a un extrem més inqualificable.
Direm que Luciano, que tenia com a nom veritable el de Salvador Lucania, va arribar als Estats Units el 1907, quan sols tenia deu anys d’edat. I els seus «estudis» li vingueren del carrer, al costat dels barris prohibits, la foscor de les coves on s’iniciava, per les nits, en els estudis secrets de la màfia siciliana.
Als devuit anys tingué el primer enfrontament amb la policia. Va intentar muntar un petit negoci de drogues subornant un agent. Poc temps després va passar en el correccional de New Hampshire. La seua vocació el feia somniar per les nits amb triomfs immediats en la seua «carrera», que hauria de ser fulgurant. No va pretendre fer-se ric ràpidament, com els seus altres «compinches» dels «gangs», amb els negocia de la llei seca. Ell tenia una obsessió, una idea fixa en el cap: drogues i prostitució. Eixe era el seu món. Va saber articular aquests capítols amb mà mestratge, amb la genialitat de gran rei de tots els «lenones» «habidos y por haber». Només pogué disposar d’alguns milers de «dolars», acumulats de certes comissions recollides de la introducció d’un barrils de cervesa, Luciano es va gastar la meitat en drogues i es va introduir en el tenebrós món de la morfina i la heroïna. La primera acció mampresa cuidadosament va ser la de formar un equip de joves atlètics, elegants i ben pareguts. Va procurar trobar-los allí on la droga feia la seua malifeta. D’aquesta forma li resultava més fàcil tenir tots aquells súbdits a mà. Continuarem.
