La darrera setmana ens vàrem detenir cap al final d’un llarg parlament, en castellà, degut a Curzio Malaparte, conegut com Curzio Suckert, escriptor i periodista italià, que va viure entre el 1898 i el 1957. Va ser l’autor d’aquella crònica sobre el món de la prostitució relacionat amb les «atencions» aplicades a l’exèrcit amb el tema sexual. Acabarem ara aquell llarg relat: «De repente, en cuanto puse el pie en el primer peldaño, todas enmudecieron y un extraño silencio se posó levemente, palpitando, como una inmensa mariposa plicromada, sobre la escalinata apestada de mujeres… A cada peldaño que los negros subían, aumentaban el clamor, las voces se hacían más agudas, más ronco resonaba el grito de las arpías, que, asomadas a los balcones y ventanas, acuciaban a los negros gritando ellas también: Five Dollars! Five Dollars!…».
Hem de dir que quan sonava l’hora de la pau, la prostitució pretenia tornar als seus cabals, als seus costums i posicions. Però en aquell moment apareix sobre la imatge del món un cert sentiment de viva repulsió cap a la vella esclavitud de la prostituta sotmesa a les voluntats repressores de «la tercera». Milers de proxenetes, procedents de la vella prostitució d’abans de la guerra on situem ara el reportatge, s’extenen al llarg i ample de tota la geografia. En eixa hora diguem-ne de rehabilitació, de reforma, o de recuperació, sembla com si la lacra social, tan vella com el món, volgueren també organitzar o reorganitzar les seues files. 
Amb la guerra, els països havien abandonat un poc el desplegament de les seues policies de costums. Sols uns quants reglaments higiènics al moment de la batalla es posaven en funcionament. Però en aquest moment il·lusionat, on sembla que ja apareix que la última guerra havia sigut salvada, el problema de la prostitució s’agranda, creix, s’escampa fins i tot per aquells llocs que, abans, fa quatre o cinc anys, eren pràcticament desconeguts. França, conscient del perill que representa el creixement de la prostitució, assaja un projecte de llei per tal de posar cert control, posar-li fre, als excessos d’aquell per molts considerat brut comerç. Per fer açò dirigeix la mirada escodrinyadora cap a Nordamèrica. Quan les gents honestes, decents dels estats Units varen creure que tot havia passat, que tot s’havia arreglat després de la desaparició de Lucky Luciano, es varen equivocar de mig a mig. «El Murder Inc.» no podia resignar-se a perdre la direcció d’un negoci que representava un ingrés molt considerable, tan considerable com es puga imaginar. Els vils successors del nostres cèlebre «gangster», o qualsevol sap si els seus propis «esbirros» hagueren dinat la batalla al fenomen de l’abolicionisme legal i es van donar rapidesa en salvar la desavantatge que suposava per a ells la clausura obligada de tots els prostíbuls. Aleshores el «Murder Inc.» es va inventar un nou tipus de proxeneta, dient-ne una nova forma de «lenón» més adaptat als nous temps i amb la forçada situació de la clandestinitat: la «call girl». Aquesta «call girl» no anava a ser més que una monstruosa intermediària entre el conegut «Sindicato del Crimen», o si es preferible dels nous magnats de la prostitució, i la mateixa prostituta. La «call girl» tot ho solucionava amb la utilització del telèfon, el gran invent, i amb l’auxili d’un bon fitxer. Un fitxer de dues cares, això sí, un el que arreplegava els noms d’un bon nombre de xiques que vivien en apartaments de molt de luxe o en hotels de «viso», o que potser treballaven en un magatzem o en una oficina i volien aconseguir eixe luxe que, amb l’esforç del seu treball, honrat, trigarien bastant en aconseguir. I altre fitxer, el que consignava els noms dels clients ben adinerats que estaven disposats a pagar molt car la tristesa de l’amor mercenari. D’aquesta forma la prostitució clandestina infestava fins l’últim reducte del país. L’organització, com se sol dir, semblava perfecta. la «call girl», una vegada decidit el preu a «l’oferta» no feia altra cosa que cobrar, repartir amb la xica un 75% del que havia rebut i enviar amb rapidesa el «Murder Inc.» el 25 % restant. Negoci rodó. Respecte de tot açò, el periodista americà Joe S. Hull escriu: «Qualsevol pensarà que, donada la naturalesa del negoci, el «Sindicato» serà defraudat amb molta freqüència, perquè es veurà incapaç de controlar uns ingressos no subjectes a contabilitat. Ja voldria el tresor americà estar tan exent de defraudacions com el «Murder Inc.». Qui així no ho crega oblida que el «Sindicato del Crimen» posseeix i utilitza una «arma secreta» de la què no disposen els Estats Units. Cap «call girl» s’atrevirà ja mai a furtar ni un «centavo» al Sindicat, ni cap xica s’atrevirà a guardar-se ni un sol dòlar, ni rebent-lo del client en concepte de regal, perquè ja mai podran saber si qualsevol client és un inspector o un caporal del Sindicat, i elles s’exposen a que, si fos algun d’aquests representants i no aparegués en la liquidació amb la quota vertader, el càstig de la culpable seria server i fulminant. «Pot apreciar-se amb claredat el nou aspecte de la qüestió en aquesta recentment creada prostitució clandestina. Apareix amb més força que mai l’imperi del proxeneta. I amb una doble vessant repugnant: la «call girl», d’una banda i, de l’altra, l’horrible poder del «Sindicat del Crim». Els esforços de la llei es varen superar. La Comissió criminal del senador Keffauver va obtenir èxits sensacionals, tot descobrint a l’opinió la trista veritat d’aquest comerç clandestí, però el càncer s’havia estés amb tanta velocitat que va ser impossible, a les autoritats encarregades d’extirpar-lo, descobrir-lo amb tota la seua real dimensió.
Com havem dit, França es va mirar en aquesta experiència americana per tal d’acabar d’una vegada amb el creixement de la seua prostitució. Després de llargs mesos de debats i discussions, es va decidir, per di, posar fre a la proliferació assajant una política abolicionista minvada, encara, com es veurà, realment progressiva. El primer escaló d’aquesta àrdua llavor fou el de no consentir l’obertura de més prostíbuls i de tallar els tentacles als que ja estigueren establerts. Els hotelers i pensions dedicats a «rebre» es varen sotmetre a un rígid control. I la Policia va confeccionar un registre minuciós en el qual s’havia de constar nom i cognoms de totes les dones que es dedicaren a la prostitució.
A París es varen efectuar sistemàtiques «redades» per tal de tractar de localitzar i fitxar les prostitutes clandestines, que passejaven per les nits pels Campos Elíseos, o jòvens amb un ràdio d’acció en encreuaments clau. Continuarem.
