Ens havíem detingut la darrera setmana parlant de les condemnes instituïdes per una ordenació a França decidida per Napolé III, molt dura. Continuarem ara amb la cita ampliada de la «pena del barril». Es tractava, després de sopar, del càstig aplicat al condemnat, generalment persona fràgil que havia pecat sota la influència passiva d’un degenerat que, per regla general, quedava impune. Presentaven un barril i sobre ell mostraven el desgraciat, vestit de dona, que així era sotmès a la burla, l’escarni de tots. Alguns autors han dit que allò més greu d’aquella pena era el tracte que el castigat rebia dels seus propis companys. L’estigmatitzat, a més d’aquells insults i de les mateixes burles, molt freqüentment era dilapidat amb cants i tota forma de pedres aportades per la vesprada del lloc de treball. El castigat, sagnant i plorós, era apartat de la companyia de tots. Però sols per pocs dies. Tot seguint el portaven de nou a aquell racó macabre i pestilent. Segons M. Bourdet-Pleville, en el seu llibre Gleotes, forzados y penados, el major excés al qual va poder arribar aquell penal metropolità en la inversió sexual va ésser organitzar clandestinament una espècie de prostitució masculina que fou perfilada i muntada per alguns depravats actius a costa dels més dèbils, encara que no menys invertits. El citat Bourdet-Pleville fa una cita en la carta d’un penat anomenat Abraham que la dirigia al comissari del penal de Brest el 1846, que reproduïm: «El 15 de febrer d’aquest any, jo, el pobre Abraham, tingué que veure l’acció infame d’un matrimoni entre un impiu anomenat Marteau (Número 20.292) amb altre impiu anomenat Valleville (Nº 22.517), mentre que altra abominació similar passava al costat esquerre del pobre Abraham, entre un llibertí anomenat Renard (Número 16.029) i un famós fornicador anomenat Carion, destinat a col·locar bé les llums de la sala. I un vell criminal anomenat Biau (Número 22.390) era l’espectador d’aquesta infame acció. De manera que el pobre Abraham, de qualsevol costat que es girarà, veia el que no hi hagué de veure mai… Aquest Abraham també sap que el malvat Hut, i l’abans citat Marteau, tenen muntada una casa pública, per la que utilitzen alguns homes els quals eren anomenats «mujeres»… Han organitzat una espècie de taverna, i diuen que les visites dels altres es fan per beures tisona, però la cita és per altra cosa, per la sodomia… Per això eixe esclau, anomenat Abraham, sol·licitava una nau on no pogués ser testimoni de tanta porqueria».
Ja de ple el segle XIX la prostitució civil o legal camina per espais pareguts. La «midineta» francesa que Enrique Murger i altres escriptors presenten en els seus llibres és per moments l’element més apropiat al que apareix de la prostitució. Centenars de Mimís, de Musettes, de Claudettes canviaran l’agulla de la costura per l’oci trist i melancòlic del bordell. I tot açò en un fer i no fer, en un «santiamón», en el temps mínimament necessari per cantar un poc l’alegria de l'»estribillo»: «Asi, al sonar en el reloj supremo la hora de pagar, no temeré su infausto campaneo ni al casero Bernard». 
En un petit llibre publicat a Madrid el 1887, Romualdo González Fragoso descriu amb minuciositat els costums de «les prostitutes» de l’època: «Les prostitutes d’aquella època: Les prostitutes inscrites es divideixen en dos grans grups: les que viuen lliures i aïllades i les que exerceixen el seu ofici reunides en una casa, dependent d’una ama o proxeneta. Aquelles són, majoritàriament, l’aristocràcia de la classe. Diguem-ne que dones relativament felices, per a les que són desconegudes moltes de les amargures de l’ofici. Les altres, les segones, que viuen sota l’amargura de l’avarícia de les ames que sols pensen especular on poden. Són les que pateixen majors turments i tenen com un desig únic el de veures lliures d’aquella esclavitud que les oprimeix. Les prostitutes lliures viuen en petites vivendes de cases destinades per a aquestes dones, o en hotelets moblats que tant existeixen a París, Londres i altres capitals de l’estranger. Solen compartir amb altres companyes, o bé tenir-les a les seues ordres, com a «huéspedes»… Els seus ingressos són molt variables, quasi tant com els seus menjars, la seua vestimenta. En fi, tot indica el mateix desordre de les seues idees. Es gasten variadament els seus ingressos, quasi tant uns quants diners en un «biberot», i esmorzen amb un parell d’ous o un got de llet. Estrenen un vestit de mil reals amb unes botines o un barret deslluït i extravagant. Els seus ingressos són molt variables, tant variables com les seues despeses; viuen, com sol dir-se, al dia. És a dir que gasten el que guanyen sense cap preocupació pel dia de demà, fins que una malaltia les envia a l’hospital o, per exemple, una època dolent les obliga a anar a parar a una casa dedicada a l’hostaleria… Aquesta és l’època en què, al costat mateix d’un luxe veritablement provocador de les prostitutes del «gran món, s’està vivint el moment de la «dama espia», diguem-ne de la «cantariz» més famosa pel seu llibertinatge que pels seus valors. Viu, si es pot definir com a tal, la seua vida miserable, i vergonyosa, una espècie de prostitució quasi mendicant, en el fondo d’una espècie de cartell a l’aire lliure, emparat en un reixat o en les escabrositats muntanyenques».
I, afegirem, a l’entorn d’aquesta gasòfia, l’elegant i la sòrdida, la ben agraïda i la famolenca de tercers coneguts d’antic. El «lenon», la proxeneta, l’amo, el rufià, el celestineu més descarat i descarnat.
I, també, com sempre, el vividor, el «Alphonse» francès, el «macarra», el pinxo, el protegit… Si la seua protectora pertany a l’alta prostitució, el subjecte serà un elegantón, quasi un caballerete. Si pertany a la més baix, no podrà ser mai més que un lladronet, un tahúr, un timador, un golfet. Però un i altre, pertanyen a la mateixa classe execrable i bruta.
González Fragoso, en el seu llibre abans al·ludit, ens mostra un exemple del que era una llibreteta de qualsevol prostituta, en la qual anotaven els ingressos de la seua ama. La cosa ben curiosa ens serveix també de mitjà botó de mostra del que era un protegit, «un amor de verdad»,d’aquestes dones. Aquí us deixem un mostrari:
«10 de enero… Un ruso – 40 francos».
«11 de enero… Un inglés – 100 francos».
«12 de enero… Sleeo alone».
«13 de enero… Carlos – 00».
«14 de enero… Amigo de Carlos – 00».
Hem dit que ens servia de mitjà botó de mostra perquè l’autor del llibre no ens presenta el capítol de despeses d’aquesta ignorada prostituta. I en no conèixer-ho ens hem quedat sense saber quant va ser el que la desgraciada prostituta va entregar a Carlos i el seu amic. Continuarem.
