Aquestes croniquetes sobre el tema, les tancàrem la darrera setmana amb un interrogant: Continuarem? De moment, pensem que sí, impulsats per la intensa informació que tenim a l’abast. Podríem continuar tractant ara el que coneguem de la prostitució moderna. Amb això estem. El que sabem, a partir de finals del segle XVIII resulta fàcil d’endevinar sobre la dimensió que va emprendre per desembocar al nostre temps. A Madrid, per exemple, és aquesta l’època de la «tonadilla», considerada com un antecedent directe de la sarsuela i aparèixer «en honor de popularitat» els noms de «La Mosquita Mueta», «María Josefa Hureta»; «Ma Mayorcita», «María Chica», «Francisca Martínez» i, per damunt de totes, «La Caramba». Estes dones que venen actuant per la nit sobre els escenaris d’uns teatres, constitueixen el model, la mesura, l’espill en el que les prostitutes es miren i remiren tot intentant semblar-se i el model a imitar; totes volen semblar-se molt bé a un temps. Si aquestes dones que actuaven en els escenaris exhibien amb cinisme i de bon grat algun desviament amorós, aleshores el deliri de la prostituta era encara major. «¡A esa habrá que parecerse más que a las otras!».
Això que passa a Madrid quan el segle XVIII arriba a la seua tardor daurada, ocorre també de la mateixa forma a París, a Viena, a Berlín o a Londres… Al café del «Chat Noir» o a qualsevol altre local de nom paregut i forma, on acudien puntualment les «sacerdotisses» de la moda frívola per a dedicar-se a cantar i ballar en la nit. 
Eixa pleitesia cap a la figura popular s’estén ben prompte per tot arreu. Al fons de la qüestió, les nostres tonadilleres del segle XVIII, el mateix que passava amb les seues congèneres d’altres països, no han fet molt més que heretar el fervor popular que gaudia una Friné, per exemple, és a dir, el fervor de quasi tots, i molt més de la prostituta que la imita, la segueix i l’admira.
Anem a passos. Perquè ¿cóm és eixa prostitució del XVIII, enlluernada per els femenines de nom d’escenaris? Tractant rigorosament eixa prostitució dels països civilitzats del temps presenta uns perfils pareguts, fins i tot amb certa uniformitat, en ocasions, veritablement absoluts, fins i tot amb certa uniformitat, en ocasions, veritablement absoluta. Generalment abunda la clandestinitat, que va florint en grans proporcions, i potser per eixa afecció de la meretriu del moment, a les artistes d’aquells temps en els escenaris dels teatres. Si les cases de mancebia, nom que ens fa recordar els vells barris de segles anteriors i s’enfonsa en el flanc de la depravació i l’esclavitud de la pobra prostituta d’escassos vols, aquella que volia arribar a ser no sabem què, i que exactament estableix el quarter general en els camerins dels teatres. I no es tracta de considerar aquell treball un mitjà decent per a la seua subsistència per aquestes dones, sinó que l’únic que pretenen és aconseguir un luxe mitjanament fàcil. Guardarropia i vestimenta desllumbradora, tan sols això. Ja està. Poden exhibir-se al seu gust entre els homes que totes les nits arriben als teatres. ¿Com podrien elles mostrar-se d’altra manera davant els possibles adoradors?
L’anomenada terceria també té aquí el seu camp d’acció. Velles prostitutes retirades, proxenetes amb aire bondadós i honrat, tot el cens conegut d’aquest execrable negoci, inicien a les més curtes jóvens en el secret de la galanteria. Moltes d’elles que començaren així la seua carrera teatral, per pròpia decisió empenyades pel «lenón» oportú, trobaren després una vida triomfal, clamorosa en la tonadilla, en el ball, en l’escena… I al revés, unes altres que havien acudit a iniciar una vida d’èxits als quals es creien cridades, arribades al moment de la decepció, decidien desencantades per acollir el camí que elles consideraven l’únic que els quedava: el de prostituir-se. Tot gràcies als serveis d’una «lenona» en braços d’un espectador capficat a llibertí de l’altra nit.
Aquesta situació es va mantenir immutable permanentment, fins que arribava a l’imprecisa majoria d’edat d’eixe moment. Allò que la història anomenà, com hem dit, «la belle époque». Prosseguiria també per a les pobres prostitutes de mancebia, que vivien recloses a les modestes classes on la proxeneta era ama i senyora de la seua llibertat. Aquest tipus de prostituta de baix nivell social se la va perseguir a vegades amb molta pressió en quasi tots els països. Anglaterra i França, i en no poques ocasions, anaren a organitzar veritables caces de bruixes. Primer eren detingudes, més tard agrupadament amuntonades; i, al remat, conduïdes a les colònies llunyanes on, soldats apestats o condemnats a treballar sense descans, rebien aquella escòria humana d’entre la qual, a cadascú, hauria de correspondre-li una esposa:
Quan Napoleó III va instituir a França el penal metropolitano, a l’any 1748, que reemplaçava les galeres, per l’entorn de Tolón i Brest conegueren una terrible i creixent plaga de prostitució masculina. Els condemnats, que al llarg de molts anys havien pogut portar les seues dones i les seues amants per tal d’aminorar allí els rigors de la pena, es vegueren desassistits d’eixa periòdica companyia per la nova ordenació. Va ser aleshores quan va anar florint la sodomia. I tant com més força quant que, a diferència de les antigues ordenances de les galeres, que feien cremar viu el culpable de l’acte «contra natura» aquell nou règim del penal no s’aparava en denúncies, en consideracions sobre aquestes unions vergonyoses de la sodomia. Direm, doncs, que a l’interior del penal els mateixos guardians feien la vista grossa i burla als qui exercien la homosexualitat. Els excessos en aquella pràctica arribaren a tal extrem que tingueren que imposar la pena del barril, que no era altra cosa, com pot creure’s, excessivament rigorosa ni justa. Ara us explicarem com era aqueixa pena barrilera. En un principi, sols era castigat a ella el ser més fràgil, el que es deia «súcubo», el que havia caigut sota la influència passiva d’un degenerat que, per regla general, quedava impune. Si us sembla bé, deixarem per la setmana vinent els detalls d’aqueixa pena del barril.
