La darrera setmana fèiem filosofia sobre els impostos recaiguts en el món de la prostitució i la repercussió en les arques de l’Estat de Roma. Continuarem un poc sobre el tema. Els consellers de Constantino i, posteriorment, els consellers dels demés emperadors cristians, hi hagueren de canviar únicament el destí d’aquell vergonyós gravamen que, a aleshores, va rebre la denominació d'»aurum lustrale», potser també per gràcia del nom de «lustral» que també rebien els lupanars. Així les coses, en lloc de destinar les sumes obtingudes a qualsevol altra atenció de l’Imperi, el cabdal íntegre de l’antiga «vectigalia» era destinat a qualsevol tasca que tingués com a fi la regeneració dels costums i la conversió de les meretrius. La recaptació de l'»aurum lustral» estava confiada al col·lector, que normalment exercia el seu càrrec amb honestedat, tot ocupant-se per passar en les dades fixades, els rebuts de l’impost a qui en el cens figurava com a «industrial de l’amor». Així i tot, els encarregats de dur a terme aquell treball, els empleats del col·lector, eren freqüentment, personatges vils i amb pocs escrúpols, injusts que donaven favors i, a vegades, arribaven a actuar com veritables «felons». El que hem dit, ben mediat per l’emperador Anastasio, qui no va dubtar en denunciar al senat tot aquell cúmul de tropelies i tatxar a gran nombre de funcionaris, d’immorals no sols l’impost en sí, sinó també els encarregats de cobrar-lo. I així l'»aurum lustral» va ser abolit per l’emperador Anastasio, però el gran nombre de funcionaris que vivien a l’ombra del gravamen es va dedicar a l’espera cauta de què l’emperador passarà a millor vida i un altre príncep, «més conseqüent amb les seues idees», tornés a instaurar l’impost. Per a dur a la pràctica tot allò guardaren amb molta cura els registres que es mantenien en poder dels encarregats d’aquella funció, a l’espera de ressuscitar-los qualsevol dia. Tot això ho sabia Anastasio, i aleshores va muntar una elaborada estratagema. Va fer veure que havia obrat precipitadament, que molt era veritat, que els diners trets eren en veritat en l'»aurum lustral» i que qualsevol dia ho restituiria. Aleshores va cridar a col·lectors i altres funcionaris fent-los conèixer aquells propòsits. Els presents, estusiasmats, li digueren a l’emperador que res no hauria més fàcil en el món perquè ells guardaven tots els registres. Anastasio ordenà: «Pues buscadlos y traédmelos». I una vegada que tots aquells documents obraren en el seu poder, els va amuntonar en el circ, va fer entrar en ell tota aquella multitud, i va prendre joc després aquella muntanya de llistes i registres entre l’entusiasme dels assistents.
Tots els emperadors cristians feren un esforç per fer desaparèixer el mal de la prostitució, per reprimir-lo, per fer desaparèixer els seus canals. Es detenia el seu progrés, es debilitava el seu domini i els apartava del seu costat als monstruosos sers de gerceria, felons i proxenetes que encara feien més vergonyosa i depravada l’extensió d’aquell mal. Constantino va desfer allò d’un cop, va fer desaparèixer aquella prostitució més vil i perillosa que cap altra, el que coincidia amb el món dels homes que fins aquells moments no havien tingut cap mirament en aparèixer per cercar pels passejos a la seua busca, esperant als qui acudien en busca d’ algú que pogués oferir-los el servei dels qui consideraven «bestial prostitució». Justiniano, per altra banda, volgué humanitzar un poc la lletra de la llei en relació a les notes d’infàmia que en altres temps queien sobre les prostitutes. Així deixava sense validesa les lleis que prohibien contraure matrimoni a les prostitutes amb un ciudatà romà. El mateix Justiniano va donar un exemple admirable casant-se amb Teodora, que en un temps havia sigut cortesana de certa popularitat, i que, damunt, era així mateix meretriu de la més baixa condició. En aquell temps havia tornat a aparèixer l’impost de la prostitució, encara amb altres noms. Teodora, que no pretenia oblidar la seua antiga condició, sinó procurar, amb la seua conducta, la rehabilitació de les què havien sigut les seues companyes, va dedicar tots els diners provinents d’aquest nou impost en combatre el deshonest comerç i pal·liar les seues funestes conseqüències. Per iniciativa d’aquesta Teodora es va fundar una institució cridada a regenerar a les prostitutes, i al final se li va donar a aquella finalitat un palau sumptuós, on no faltaria res per a que la vida d’aquestes dones penedides fóra feliç i suportable, dins del signe de la virtut. Però tot això anava més enllà, perquè Teodora, impacient per veure continuar la seua obra, com no contara durant els primers temps amb dones prostitutes decidies a acollir-se amb espontaneïtat a aquella institució va ordenar que s’organitzarà un moviment pels carrers de Constantinoble amb la finalitat d’aconseguir un nombre suficient de pupil·les per a aquella fundació. Cinc-centes dones foren arrossegades a la força fins el palau. Aquelles cinc-centes meretrius però, no es varen acostumar a la pèrdua de la llibertat i, o es posaren lànguides d’una forta tristesa o, fins i tot, es llançaren la mateixa nit de la seua detenció per les finestres del palau que desembocaven a les aigües del riu Bósforo. 
Cal dir que tots els emperadors cristians, sense cap excepció, i potser Justiniano més que cap altre, d’afanyaren amb la major força en consolidar els costums de l’Imperi amb les mesures de les seues forces i encara més. Recordem com els banys públics, allò que constituirà la més gran dissipadora de l’Imperi, va arribar a entrar per mitjà d’una adequada sèrie de lleis successives en la barrera més necessària d’un reglament considerat inexorable.
Per la seua banda el mateix Justiniano va obligar en aquells banys a una clara diferenciació dels dos sexes. I també va fer que el marit que fos sorprès en un bany amb una dona que no fos la seua pròpia, pedés la mateixa dona a perpetuïtat i totes les donacions que pogués obtenir de la seua esposa.
Els emperadors que vingueren després de Jutiniano ja ben poc tingueren a fer, si de cas organitzar algunes simples adicions a la seua jurisprudència i poc més. Continuarem.
