Continuarem parlant d’altres heretgies dins del món pagà de l’antiga Roma. En concret, direm que algunes d’elles es caracteritzaven per la deformació veritablement monstruosa d’una virtut mal entesa. També existien altres que arribaven a nivells inqualificables que tenien més que veure en els desafurs dels pagans que amb cap d’altra cosa. També, en canvi, altres havien arribat pel camí de la deformació virtuosa a costa de la exageració. El que feien era castigar els seus prosèlits els marcianistes o els valentinians- que vivien i feien viure com a càstig a la luxúria. De totes aquestes heretgies la que arribà a tenir més projecció, pel segle IV, i posteriorment més gran durada, va ésser la dels maniqueus. El persa Mane va estendre la seua heretgia a les pàgines de voluminosos llibres, en els quals, amb un cinisme que volia tenir recolzament en la profunda bondat, condemnava el matrimoni i exaltava el lliure i total exercici de les facultats sexuals. Aquesta heretgia tan monstruosa, i amb pareguts resultats a la prostitució sagrada dels pagans, va ser amplament combatuda pels venerables doctors de l’Església. Però el rumb cert i definit de la religió de Crist no podia donar-li la volta al seu camí. Predicant el seu camí amb l’exemple, com el Senyor els havia ensenyat, molts cristians els havia ensenyat, molts cristians es desviaren prenent la senda de l’ascetisme i es varen fer eremites. La vida dels Padres del desert era considerada tota una norma cristiana. Els primers monjos continuaren amb l’oració per la conversió dels pagans. S’imposaven. S’imposaven dejunis, maceracions de la carn, abstinències… Així aconseguien vèncer l’aleteig tremend dels sentits, que el dimoni despertava per excitar el pecat sexual. Tot convençut de la gran importància de la seua tasca, els cristians varen saber posar-li bona cara al mal temps i fer-se durs en la temprança front al dur ambient destemplat. Sobre eixe tema San Jerónimo deia: «Mi rostro estaba macilento a fuerza de mi cuerpo frío y seco, y sin embargo sentía ardires impiros que hacían renacer mi concuspicencia abrasando una carne medio muerta. ¡Cuántas veces me prosterné a los pies del Hijo de Dios para rociarlos con mis lágrimas y enjugarlos con mis cabellos!». No cal fer més que pegar una mirada a la història de los Padres per emprendre la permanent angoixa de aquells sers solitaris que se situaven en constant comunicació amb uns sers que els arribaven del cel o de l’infern per confortar-los o per temptar-los. I és que en aqueixa hora prenyada de feroç sensualisme la crida de l’instint constituïa una força brutal. El món d’aquell temps estava acostumat al desbordament de tots els plaers i els homes i les dones, per virtuosos que foren, sentien constants crides de la temptació. Perquè, mentrestant, el declinant món pagà no es detenia en res per entrar en «l’oferta» de la caiguda del cristianisme. Va ser cèlebre la llegenda popular del rei Josafat, amb la qual va cobrir els recursos econòmics necessaris de les epopeies medievals. Aquest, era fill d’un rei pagà convertit al cristianisme, va tenir que patir la indignació de son pare, que no acostumava a veure el seu fill a patir seguint la senda de la virtut i per tal de tratar-lo enlluernat pels sentits, i el tancà junt amb bellíssimes dones que, per tots els medis i veure si podien tractar-lo d’excitar-lo al pecat. En un principi, Josafat va poder vèncer la carn gràcies a la intervenció de Déu. Però a les hores va aparèixer una jove més bella que ninguna, filla d’un rei amic. Aquella xicota va causar més efecte que ninguna. I ell per superar aquell efecte, tractant de comprendre a la jove la veritat de la religió cristiana. Ella, ben alliçonada, li digué: «Pues si quieres que yo renuncie a los ídolos, cásate conmito. Los cristianos miran con buenos ojos al matrimonio». Josafat tractava d’apartar la mirada del cos de la jove. Y San Pedro, príncipe de los Apóstiles, era casado, pero los cristianos no nos permiten el matrimonio a quienes hemos hecho la castidad». Molt bé se sabia el seu paper de bella temptadora la bonica jove, que va fingir un fràgil gemec i digué després: «Haz una cosa si quieres contribuir a mi conversión. Vente conmigo esta noche y te prometo solemnemente que mañana, al amanecer, me convertiré al cristianismo». Josafat es va veure afectat per dubte. Ell sabia allò que significava el pecat tremend de faltar al vot de castedat i de prostituir-se amb vilesa. Però també sabia el que representava per al Cel la conversió d’una pecadora. I va dubtar: «Y se agitava en la duda tremenda cuando, al tiempo que sentía arder en su pecho el fuego de la concuspiscencia, notó que un sueño irreprimible, sin duda socorro celestial, llegaba en su ayuda. Josafat se quedó profundamente dormido y fue llevado en sueños el paraje de la bienaventuranza». Quan despertà, la bellesa de la jove princesa, que tant l’havia perturbats, sols li va produir una cosa: asco.
La força inaudita de la consciència cristiana es va estendre a tots els vents. I arribà fina i tot a introduir-se en els aposents dels amos de l’Imperi. A l’any 313, en convertir-se l’Emperador Constantino, es predeia, s’operava en el món pagà una radical transformació. Allò que s’havia anat elaborant paulatinament va créixer d’improvís amb Constantino, que li donà legalitat a l’Església dins del vast Imperi i que organitzà l’extermini de les religions paganes i la persecució de les heretgies. 
La persecució, com resulta lògic, va patir un cop fort. La creixent persecució sagrada dels pagans s’ensorrà de sopetó. La hospitalària, per la seua banda, ja havia entrat en desús. I la civil o legal anava a començar a partir una agressió progressiva, encara que, com es veurà paulatinament, ja mai deixaria surar sobre els aires ciudatans de l’Imperi romà.
Constantino es va preocupar de reafirmar una forma d’ordenament policial que entenia en aquella delicada situació de les prostitutes. Es va notar en falta la necessitat de fer un estudi sobre l’abolició de la «vestigalia», com es coneixia l’odiós «tributo del tràfico obsceno». Però, després de llargues discussions i incontables vicissituds i incerteses sense conte, sols s’arribà a canviar el nom del gravamen per no confondre-ho amb altres impostos, també més honrosos per part de qui els pagava. La raó que íntimament s’aconsellava de no prescindir d’aquest impost sobre la prostitució era que eixos impostos eren els beneficis de l’Estat. Continuarem.
