Continuem. Maria «la Egipciaca» es va col·locar sota la salvaguarda de la Verge Maria. Va fer vot de castedat i es retirà al desert tot travessant el riu Jordan on romandria prop de quaranta anys sense veure quasi ningú.
Hem de dir que el furor de les persecucions ben lluny de debilitar l’esperit cristià, el va enfortir en gran mesura. Res no importava que les verges foren conduïdes als temples de Baco o de Venus, millor dit, importava que a les verges allò que se’ls aplicava com un càstig i escarment era pres per un gran nombre de pagans més bé que com un senyal eloqüent de l’excelsa veritat del cristianisme, i es travessaven a les seues files de catacúmens sense importar-los en absolut la presència oficial, sense pietat. 
Santa Inés, quan tenia tretze anys, va ser denunciada al prefecte Sinfronio. Aquesta denúncia venia causada pel fill del prefecte, que s’havia sentit menyspreat per la jove. Sinfronio li va dir: «Elige entre estos dos caminos: sacrificar en el altar de Vesta, o prostituir-se en un lupanar de soldados…». La resposta de Santa Inés va consistir en una nova declaració de la seua fe. El precepte, ja en un accés d’ira, ordenà: «Inés, virgen sacrílega, que ha blasfemado de los dioses, será entregada a la prostitución pública». Es diu que Inés, en el moment de complir el manament del prefecte, va ser desposseïda de totes les seues vestimentes, però no arribà ningú a veure-la nua, perquè, de repent, li va créixer tant la cabellera que formà una espècie de vel en el seu cos. La jovenalla que aguardava Inés en el lupanar, després de ser arrossegada pels carrers precedida d’un pregoner que cridava la sentència, es va veure duta de sobte per una força misteriosa que impedia acostar-se a ella. Tots aquells campions del llibertinatge es van veure arrabassats per un estrany terror i acabaren horroritzats, postrats als peus de la jove. Direm que entre aquells llibertins es trobava el fill de Sinfronio, el delator, que fou un dels primers en caure als peus de Santa Inés.
Una altra noble jove d’esplèndida bellesa va ser requerida d’amors pel jutge que estava al front del seu cas. I és que el món és un mocador, que ja per aquells temps tenia forta presència la corrupció i l’assetjament sexual. L’actitud del jutge, donaria llargues a l’acusació de cristiana que pesava sobre ella. Però la xica refusà. De res va valdre la coacció i tenir els desitjats favors, i acabà per enviar la jove a un lupanar que la va prendre, davant la seua bellesa, a canvi d’un crescut «vertigal». La jove, horroritzada, es va salvar dels primers adoradors llibertins dient-los que patia una malaltia secreta i pestífera. Però quan un jove resolt i disposat a tot va arribar, la jove va creure morir. Però aquest personatge venia amb simulació i no era altre que un cristià assabentat de la trista situació de la jove. Canvià, la vestimenta i la jove del lupanar, vestida d’home. Descoberta la seua suplantació, el jove cristià va ser condemnat a mort, no sense patir les humiliacions de la prostitució «contra natura». Al llarg de totes les persecucions floria amb força l’ultratge a les dones cristianes. Però cap acte de repressió tan brutal i sanguinari com els portats a terme durant la persecució de Diocleciano en Alexandria. Allí, en aquella ocasió, Heraclio, prefecte d’Egipte, va ordenar a tots els jutges que condemnaren sense excepció a totes les dones cristianes a ser entregades als agents de prostitució. Alguns jutges, com el cas de Prisco, varen aplicar la justícia per les seues mans, moltes vegades, i eren a la vegada jutges i executors de les seus sentències. Una filla d’un senador, Eufemia, cristiana virtuosa, horroritzada en veure la brutal persecució portada a terme contra les seues germanes en Crist, però al mateix temps, molesta, no gosaren ficar-se amb ella, es va presentar espontàniament davant el feroç Prisco i va reclamar el martiri que es reservava per a totes les companyes cristianes. Perisco la va tancar en una masmorra, tot ordenant que fóra assotada contínuament. Més endavant va gosar forçar-la ell mateix, però la Santa es va defensar ardorosament mentre el lúbric jutge es va veure paralitzat per una força secreta. Prisco, dies després, va fer entrar uns servidors brutals, disposats a tot. Però, a més a més, aquests servidors, en veure Eufemia resant i tota rodejada de verges, es desmaiaren espantats. Prisco va tenir que contentar-se manant decapitar la Santa sense haver pogut destruir la seua virginitat. Al llarg de totes les persecucions contra els cristians feia ostentació la metzinosa calúmnia. El fals testimoni d’alguns apòstols de primera hora volia fer veure que en el fons de les catacumbes els cristians no eren tan purs com anaven dient. Damunt, també se’ls acusava de fer màgia i d’anar propagant malalties i pestes terribles. Les calúmnies que anaven pregonant contra els cristians no produïren altra que l’excitació encara major de la massa pagana amb el deliri i la ferocitat de les persecucions. I ja s’ha vist cóm i fins quin punt estaven preparats els grups cristians contra aquests excessos del paganisme.
Al mateix temps que dictaven la veritat de Déu, i que havien de patir l’horrorosa fúria enconada, els cristians hagueren de defensar-se dels enemics interns d’aquells que començaven a proliferar al sí mateix de les catacumbes, que donaren pas a les primeres sectes blasfemadores. Això s’explica clarament si tenim en compte el fons del qual es nodrien les primeres avançades cristianes en aquell aleshores fons de furor pagà. Si pensem en l’evident força imposada pel costum, dels déus falsos i el seu corresponent sensualisme.
Us direm que un dels primers heretges va ser el diacon Nicilàs que va viure en temps dels Apòstols, i que propugnava una estranya i vituperable fraternitat catòlica, ben a prop, moltes voltes, de la sodomia. Els «nicolaites» arribaren a més, se separaven de l’església i, per tal de justificar aquesta desviació, negaren la divinitat de Jesucrist.
Una altra heretgia blasfemadora va ser la dels «carpocratenses», que no era altra cosa que una deformació pagana, veritablement, amb uns rivets de la filosofia epicúria. Epifamio, fill de Carpócrates, va continuar l’heretgia de son pare i, en morir, va ser considerat com un déu, i al qual se li va erigir un monument a Samos, ciutat de Cefalònia.
Els carpocratenses arribaren a tenir bastant influència en la Roma pagana, on arribà, a l’any 163, una dona que s’havia iniciat en els secrets de l’heretgia, la coneguda com Marcelina, la qual proclamava que la dona havia de ser com una i no poder negar els seus favors a l’home que se’ls reclamara emparant-se en virtut del dret natural. Continuarem.
