La darrera setmana ens havíem detingut en la condemna de Sant Pau per la impressionant presència de la prostitució a Roma que ell denomina com «el servicio de la impureza y de la iniquidad». Continuem ara reproduint el que deia «en las Epístolas a los romanos»: «No viváis en los festines de la embriaguez, ni en las impudicias ni en las sensualidades, ni en los menosprecios ni en las envidias; mas revestíos de Nuestro Señor Jesucristo, y no queráis contentar vuestra carne, según los placeres de la sensualidad». Per a San Pablo, que tan bé coneixia el món de «los falsos dioses», la pròpia essència del paganisme venia implicada en el pecat carnal, i manifestava que combatent l’impudor, al mateix temps s’aconseguira l’extermini de les falses i primitives religions. I és que, en el fons, i moltes vegades en la mateixa superfície, els cults fins aleshores coneguts eren una successió dels misteris de la prostitució, molt repugnant. San Pablo, com tots sabem, feia una predicació de les excel·lències de la castedat o del matrimoni cristià entre aquella multitud humana plena de confusió i de total desordre, de turbanulta de la primera hora, carn de pecat, rebuig de la societat humana. Perquè els grans, els poderosos, els envilits sexuals, no volien conèixer, o no havien reparat en la paraula de Crist. Alguns, però, en esta admirable aparició del cristianisme, volien veure com una espècie d’imitació de filosofies del moment, com ara la de Cicerón, que feien pràctiques de continències periòdiques especialment en vespres d’orgies i festins. Però els que volgueren assabentar-se de la realitat, ben prompte pogueren comprendre que no era això. Els dictats filosòfics ciceronians el que feien era aconsellar la continència com una norma de preparar millor a la luxúria, o de preservar les forces virils o la mateixa economia física. Aquell Pablo que parlava per boca del Senyor el que feia era predicar la castedat com a remei de l’ànima. I aleshores, no tenia límits l’estupor dels primers enterats en escoltar la veu del predicador. I naixien les preguntes: «¿Cómo es posible que se nos aconseje precisamente todo lo contrario a lo que nos aconsejan los emperadores? ¿A quién hemos de hacer caso?». El contrast era contundent. A la perversió de costums, a l’envelliment progressiu, al fre de la castedat, a l’or enlluernador del luxe, el do del pudor; a la virginitat temporal, sensual de les vestals, la virginitat joiosa dels cristians que feien un vot perpetu.
I damunt de tot el perdó. Moltes prostitutes dirigiren els seus ulls a la nova religió, dirigiren les seues oïdes a la veu de San Pablo. Elles, les prostitutes que no eren res, que res podien esperar a l’hora que els arribés la vellesa, que potser foren condemnades per la pràctica d’un adulteri o un concubinat que no interessara a l’emperador. Elles, que per qualsevol causa podien patir l’apedregament de les multituds o, potser, la mateixa mort, acabaven d’escoltar unes paraules que les havien deixat perplexes… Perdó pels pecats. «La infinita misericordia de Dios». 
Elles, peneïdes batejades, que anaven sobre totes les coses al Déu autèntic que els atorgava el perdó, podien gaudir d’una igualtat que desconeixien totalment. Podien casar-se i tenir fills. És a dir, ser, en una paraula, «personas decentes».
Dins d’eixos tres segles que havia de passar per arribar al triomfs del dogma catòlic en Roma, són moltes les mostres de conversió de prostitutes. La tradició conta la història de dos confessors que, en entropessar-se en camí, van tenir necessitat de detenir-se en una hosteria. Allí es trobaven dos meretrius entregades a buscar homes per a practicar el seu «negoci». Una d’elles, quan entraren els confessors, s’arrimaren a ells. Un d’ells, requerit per la prostituta, va intentar retirar-se tot indignat, demanant a Déu, decididament, perdó per aquella dona. Però la prostituta en lloc d’enredar-se, insistia en els seus arrumacos. Intentant burlar-se dels que acabaven d’arribar, li va dir al qui estava assetjant: «Después de todo podrían convencerme. ¿O es que Jesús no perdonó a María Magdalena?».
I el confessor li contesta trastornat: «Pero cuando mi Maestro dirigió la palabra a la pecadora ya había dejado de ser cortesana». Aleshores, segons conta la tradició, aquella prostituta de l’hosteria va rebre una inspiració de l’Esperit Sant i va dir: «Y yo también he dejado de serlo desde este momento». La infrasquita va abandonar i va seguir als dos confessors, que la conduirien a un monestir de dones, on es va dedicar a l’oració amb el nom de Nària.
Una altra prostituta llicenciosa coneguda com Tais es va agenollar als peus de l’abat Pafnuco, i plorant li va demanar que intercediria per al seu perdó. Després va entrar a la seua casa, va recollir tot el que amb diners torpement guanyat: joies, roba, etc. i eixint a la via pública, formà un munt d’informes i li pegà foc mentre cridava: «Venid todos los que pecásteis conmigo y veréis como destruyo las ganancias del pecado».
És possible que ens avancem als esdeveniments, perquè en la Roma dels primers cristians els treballs havien de ser esgotadors i cruels. En un principi produïa desdeny aquella sèrie de contrastos que li plantara cara a la concepció material dels romans. Després provocava estranyesa. I també la infàmia de la calumnia. I al final, la pràctica de la persecució desenfrenada, perquè el món pagà no volia perdre, a cap preu, la seua vil hegemonia.
Cal dir també que els predicaments de Pablo eren desconeguts per a la societat del moment, de forts conceptes en tots els punts, tan xocants.
Això que en un principi, a banda del menyspreu, no tenien temps per dedicar-lo a unes pràctiques dissolutes, i no originaria altra cosa que un fort moviment d’estupor.
Resulta evident que en els primers temps del cristianisme els apòstols, per tal de lluitar contra les religions paganes, iniciaren la seua missió cantant com a moviment fonamental de la nova doctrina, les excel·lències de la continència i la castedat i, clar, els valors de la virginitat.
Els més forts del paganisme, en rebre les primeres notícies de la religió de Crist, preguntaven burlons i estranyats: «¿Es que quieren que el hombre y la mujer desaparezcan de aquí a poco? ¿Cómo garantizar la especie de esa guisa?». Però els cristians cantaven les excel·lències del matrimoni que, com sabem, s’havia instituït per Jesús amb aquell llenguatge.»El hombre dejará a su padre y a su madre y se unirá a su mujer y serán los dos una sola cosa. Así no serán ya dos, sino una sola carne. Que el hombre no separe, pues, lo que Dios ha unido». Continuarem.
