Ens havíem detingut la darrera setmana parlant de les penes que s’aplicaven per la pràctica de merceries en el camp de la prostitució. Continuarem ara ampliant amb la referència d’altres cassos. A vegades s’arribava a condemnar a la pena de mort, si l’acusat era un home. Però al pas del temps es va decidir aplicar la pena màxima, amb la força, a les dones proxenetes, equiparant així la seua aplicació a uns i altres. També sabem, seguint alguns autors, una altra pena coneguda com la pena de l’aigua, encara que es va aplicar poc. En aquest cas, el culpable era conduït pels carrers de la ciutat amb les mans amarrades i vestit amb un barret confeccionat amb pa de sucre i adornat amb plomes. A l’esquena se li ficava un cartell on es feia pregó del seu delicte. I així se’l conduïa fins les aigües del riu. Aquesta sentència, el mateix que les altres, es portava a terme davant d’una multitud entusiasta amb la inflexibilitat de la llei. El condemnat era introduït en una gàbia muntada per barrots de ferro que després, i amb sogues, es baixava a les aigües. Se li donaven quatre o cinc cabussons; i els homes encarregats d’executar la sentència tenien bona cura en mesurar el temps que la gàbia havia de mantenir-se submergida. Després s’enduien el culpable a l’hospital, d’on ja no sortia, quan li era possible, només que per ser expulsat de la ciutat. Sembla que aquesta classe de sentència de l’aigua s’utilitzava per a castigar els culpables de terceria.
Una pena pareguda, sinó exacta, la trobem a Tolosa poc després. Es complia la sentència junt a un pont que travessava el riu Garona, però els condemnats no eren prostitutes que havien faltat als reglaments de policia, a les quals després se’ls conduïa a una casa de correcció on tenien que romandre fins que la mort vingué a alliberar-les. 
La prebosteria posava molta cura, a més a més, en la enèrgica defensa de la dona honesta, perquè veia en ella el millor fre, la més exemplar barrera al caos de la prostitució. És veritat que la dona honrada d’aquell temps no tenia la bellesa ni tampoc la gràcia de la prostituta, però mantenia la virtut com un do preciós. Cal pensar que l’autoritat real com la prebosteria animava aquest orgull seu, orgull que ens indiquen molt clarament una sèrie d’ordenances. Qualsevol persona, home o dona de la classe que fos, que es permetera insultar a una dona assetjant-la de meretriu, havia de pagar cinc sous de multa i fer un recorregut per la ciutat portant en la mà una gran pedra anomenada de'»escándalo». La motejada de meretriu pel culpable caminava darrere, armada d’una agulla amb la qual li punxaven els lloms. Cap l’encreuada del segle XI, Franca, que entra de ple en la llavor de creació d’una llengua pròpia, comença a donar un gir rotund en el que concerneix a nous vocabularis que canvien d’una manera quasi absoluta el significat de les coses. En eixe camp, la «jerga» de la prostitució, el llenguatge legal sobre la problemàtica de la prostitució no anava a marginar aquest canvi quasi radical. En un moment que cert «Patio de Amor»-una espècie de la repetida «corte de los milagros»- estava ubicat al començament del carrer del Pont, comença a parlar-se de «putagium, putaria i puteum». No cap ningun dubte sobre l’origen d’aquestes paraules.
Fixeu-vos en el vocabulari: Fixeu-vos en la seua evolució: Al vell lenocini o lupanar dels romans es comença a dominar ara «maquerellagium», paraula que, per designar a qualsevol cert tipus de vil ocupació en l’home, continuava subsistint, deformada, en la llengua francesa. No sembla descaminada la hipòtesi de què aqueixa parauleta arribés a tenir una evident força en l’idioma franco galo del segle XI per un deformació de «makerus», nom que els habitants de les costes del Nord donaven a un peix que seguia constantment els arenys i es nodria a la seua costa. Aquest peix, que els francesos l’anomenaven «maquereau», es servia per denominar, aleshores, a aquells que vivien parasitàriament de lubricitat dels demés i, més conseqüentment, per determinar als instigadors de la prostitució.
Amb la paraula bordell va passar el mateix. La «borda» era una espècie de cabanya ubicada en un descampat, un poc amagat de la curiositat. Sembla comprovat que d’aquestes «bordes» ens haja arribat, per la deformació del llenguatge del segle XI, la paraula bordell, que hagué de passar, abans, per les variants de «borde» i «bordeau».
El «rufián» és una denominació que varen començar a utilitzar els italians, i que es va escampar a la Provenza molt ràpidament. «Rufián» sembla el resultat de «rufia», pell groga, curtida, làcia, i de «anus», vieja. «Rufián» en la seua accepció actual s’ha limitat a denominar el «lenón», a l'»alcahuete», al pinxo i, en una paraula, al llibertí.
No ens sembla l’extensió en consideracions etimològiques sobre la deformació patida pel llenguatge de la prostitució, en el citat segle XI, pensant que les divagacions ens conduirien molt lluny, massa lluny. Potser tant com per apartar-nos de la intenció que ens ha mogut. Pensem que arribant al segle XV, en diguem-ne la seua majoria d’edat, el panorama de la prostitució havia canviat bastant, sobre tot pel que es refereix al llenguatge utilitzat.
Alguns autors pensen que la prostitució moderna, perfectament perfilada, s’esperava per arribar a nosaltres. Detenint-nos aquí, podríem abusar un poc més de l’espai que ens ofereixen per a dedicar-nos al tractament d’aquestes històries que estic transmetent sobre llibres i altres papers investigats per diversos autors. També ens anima l’acceptació d’un públic divers que segueix dedicant-li un temps a la lectura d’aquestes històries.
Després d’haver reflexionat durant llargues hores sobre el moviment del sexe i la prostitució en temps molt engolfat de l’antigor, hem pensat ubicar-nos ara en la investigació sobre la presència del cristianisme i l’actitud contrària, com era natural, a aquell món dels immunds costums socials. Recordarem la presència de Saulo, un pagà convertit a la religió de Crist que va prendre el nom de Pablo. Ell sabia perfectament que era el vici i la depravació de les falses religions materials. I fou per això que quan arribà a Roma a predicar el primer que va fer va ser advocar per la reforma dels costums depravats i per la condemna de la prostitució. San Pablo deia: «La voluntad de Dios es vuestra santificación, a fin de que os obstengais de la fornicación y que cada uno de vosotros sepa poseer el vaso de su cuerpo honrada y santamente, sin ceder a lo smovimientos de la concuspicencia, como les gentiles que ni conocen a Dios». Per tots els llocs on s’escoltava la seua paraula, San Pablo envestia contra el càncer de la prostitució, «el servicio de la impureza y de la iniquidad». Continuarem.
