Ens havíem detingut en les nostres cavil·acions sobre les prostitutes de les «cortes de los milagros». Continuant amb el tema farem una cita, una nova cita de Sauval; «Las menos feas de las mujeres se prostituian allí por dos liards. Las otras por un doble. La mayor parte por nada. Muchas de ellas solían dar dinero a las que daban hijos a sus compañeras a fin de tenerlos con ellas, para tener así con qué ganarse la vida excitando la compasión pública y arrancando las limosnas». Aquesta proba prostituta pidolanta va adquirir l’ofici de xiqueta. Se les veia en els ulls, amb la mirada apagada per la fam i les malalties. Una d’aquestes dones, plantada en la «corte» amb la seua filla de curta edat en braços, suposava el més trist espectacle que es podia contemplar. S’adivinava que aquella probretona xiqueta, ja famolenca i aflaquida, anava a convertir-se ben prompte, potser dintre d’uns mesos, en una jove iniciada en les pràctiques més delirants i vergonyoses de «l’ofici». Pare i mare, o les amigues d’uns i altres pretendrien apartar tot el pudor d’aquell ser tan llastimós que començava a mirar-ho tot sorpresivament. Ells serien els primers mestres. Després, en poc de temps, ben pocs anys, la terrible vida de les «cortes de los milagros» despertaria tot el restant dolorós i humiliant. Havíem quedat que la prostitució legal o civil anava per barris aleshores. Sobre aqueixa situació existien a França unes quantes ordenances molt curioses. Posem un exemple: pels carrers assignats al llibertinatge públic no es podia rebre les prostitutes en els bordells més que en certes hores del dia. A més a més, les dones públiques havien de viure i dormir en carrers infestats per les seues activitats professionals, perquè d’aqueixa manera, almenys en algunes hores del dia, deixaven respirar l’aire viciat del seu ofici. La prostituta arribà a estar controlada a la perfecció, però no sols a partir d’una llista o estadística pergenyada a l’efecte, sinó també per estar inscrita en el padró general municipal on es reflexava el seu malnom de guerra impost i el malnom consegüent. Així va ser que ens trobem amb noms com ara els d’Aaliz la Marisca, Edelina la Rabiosa, Isabel la Espineta, María la Vasca, Juana la Normanda, Florinda del Bosque, etc. Els bordells o lupanars pagaven un impost que és de suposar que s’aportava del recaptat als «clients» que les freqüentaven. Els reglament de la prostitució prohibia terminantment mantenir obert un bordell després de les deu de la nit, i estaven autoritzats per obrir abans d’amanéixer. Els qui contraveniren aquesta orde l’obligaven a pagar una multa de vint sous. S’observava que, malgrat els esforços de la policia de costums, aquell món sense fronteres nascut de la prostitució obria solcs a cada instant i perseguia la seua llavor expansiva. La prostituta que fóra obligada a fer la seua vida fora dels carrers diguem-ne pecaminosos acabava per envair els barris més dignes. El bordell de major presència exhibia com una nota de la seua importància el fet d’estar ubicat, clandestinament, en un barri honest. Però, a poc a poc, tots els carrers de París anaren contaminant-se. Allà on no existia cap bordell vivia una prostituta, que, a vegades, convertia el bordell en la seua vivenda. Era tan clara i evident la contaminació que el prebost de París va haver de publicar un edicte que deia el que segueix: «Se manda a todas las mujeres públicas bordelarias y de vida disoluta, que viven actualmente en las calles notables de París, que las desalojen a la mayor urgencia después de este pregón, y se retiren y fijen su habitación en los bordeles y lugares públicos destinados de antiguo para tener sus tiendas de pecado antes dicho, que son saber: calles de Abreuvoir de Mascon, de Glatiny, de Tiron, de Court Ribert, de Babilleoe, de Chapon, de Palée, bajo pena de prisión y multa voluntaria». Com hem vist, la prostitució, tan antiga com el món -com s’ha dit sempre, ha mantingut, per mitjà de totes les circumstàncies imaginables, un enfrontament declarat amb l’autoritat i la política de bons costums. En poquet que se’ls tolerarà, encara que en el terreny de la més mínima concessió, prenien el tot per la part i campaven els seus respectes. «Lenones» i proxenetes eren els qui, en gran part, organitzaven aquest joc -a vegades com el ratolí i el gat- joc que la prostitució tenia organitzat amb la societat. Corredors, auxiliars i a vegades fins empresaris de la prostitució, «lenones» i proxenetes, eren, naturalment, odiats per la llei, que els perseguia contínuament, sense que aquesta rancúnia del poder pogués, en cap moment, fer desaparèixer aquell món temible i conflictiu. Damhoudere, en la seua «Práctica forense» s’expressava això: «Lenones y lenas, que ayudan a las honestas mujeres a pecar, son de derecho castigados corporalmente o de muerte… Que si el padre, la madre, el hermano, la tía, el tutor o curador quien entrega así a su hija, parienta o menor, o que el lenocinio sea para inducir al adulterio, sólo la muerte es pena suficiente». Per a un «lenón» convicte la llei francesa no somniava altra cosa que la pena de mort. Però molt rarament, quasi mai, és executada. El que més podia patir la prostituta era una pena pecuniària. I els «lenones» d’aquella època, majoritàriament, es feien rics mentre en la majoria de les voltes acabaven los pobres demanant almoina. De manera que el «lenon» pagava i restava en pau. I, generalment, tornava fent d’alcahueta convencent a joves que encara no havien caigut en la prostitució, o arreglaven alguna cita, o llogant la seua casa… La màscara d’aquests «lenones» era sempre el seu aspecte respectable. Ningú ha pogut sospitar d’ells el seu paper repugnant en la societat. A vegades fins i tot es disfressava representant un ofici que mai no havia practicat. I així, el «lenon» el porter d’alguna finca, o l’hostaler, o la cambrera, etc. A vegades els càstigs aplicats es feien molt durs contra aquells que afavorien la prostitució. En una ordenança de 1367, el prebost de París prohibia penes gravíssimes en qualsevol exercici de terceria. Aquestes penes eren complementades i eren tres; el culpable seria col·locat en la picota, seria cremat amb ferro candent i expulsat, al final, de la ciutat. Les penes anirien variant al pas del temps. Totes elles patien una confiscació de tots els bens. I també la demolició de la casa que el «lenón» hagués utilitzat per a la seua vil terceria. Damunt, no podria ser reedificat fins que passara un determinat temps: «el que aconsejase la necesaria purificación». Altra pena molt corrent era reservada per aquest tipus de delicte, coneguda com «la de la terra», per la qual el culpable d’auxili a la prostitució era soterrat viu. Continuarem.
