Ens havíem detingut la darrera setmana parlant de la prohibició a les prostitutes en el seu comportament. Continuant amb la referència d’aquesta qüestió direm que en certes ocasions la prohibició s’ampliava amb el control de la vestimenta de les meretrius, de la seua indumentària. Per exemple, en alguns moments, es prohibia també l’ús de botons de plata, bordats, etc. a les dones procedents d’una extracció humil, la qual cosa no deixava de produir certa injustícia, perquè les equiparava a les prostitutes. Per una altra banda, algunes grans senyores podien dedicar-se a la prostitució, sempre que no foren descobertes i podien fer ús de tot allò que l’ordenança concedia a les dones honestes.
Podríem citar el cas de Margarita, Juana i Blanca, les tres nores de Felipe el Hermoso de Francia, les quals un bon dia van ser empresonades i sofriren condemnació en la presó de Chateau-Gaillard. Existeix una versió popular que assegura que aquelles tres joves -les tres nores de Felipe el Hermoso de França- es dedicaven a l’enamorament de joves estudiants, els quals s’emportaven al palau de Nesle, a les voreres del Sena. I, després d’estar amb ells tota la vesprada els conduïen a les afores protegits per les ombres. I, quan els infeliços estudiants es creien a un pas del carrer, eren víctimes de mortals apunyalaments. Després, sempre segons les versions populars, els cadàvers d’aquells tendres enamorats eren llançats al riu. Molts anys després, Brantome mencionava aquesta creença popular en el seu llibre Damas galantes, com ara us direm: 
«Estas reinas estaban en su palacio Nesle en París acechando a los transeuntes y haciendo llamar y venir a ellas a los que más les agradaban, de cualquier clase que fueran. Y después de obtener de ellos lo que deseaban, los mandaban precipitar desde lo alto de la torre abajo, el agua, y los hacían ahogar. No quiero decir que esto fuera verdad, pero el vulgo, al menos la mayoría de París, lo afirma. Y no hay ninguno que, mostrándose la torre solamente y preguntándole, no lo diga».
Mentrestant, la prostitució civil o legal segueix estenent la seua fe de vida. I la policia de costums se’n feia càrrec de pal·liar tot el que fos possible els seus efectes. Es procura que no existisca la contaminació que pogués produir-se per estendre’se d’una forma anàrquica i incontrolada.
Respecte a la prostitució, direm que comença a anar per barris, quan el bordell es concentra al seu sector, quan, a certes hores i en certs dies, la dona pública, la prostituta no pot sortir per a res del seu espai acotat. La taverna i el bordell queden complementats en aquesta època. Luis IX ja havia condemnat els excessos de la taverna. I també els perills del joc i prohibia la fabricació dels daus en tot el país. Ara, això sí, hem de dir que la taverna moltes vegades no era diguem-ne l’antesala del bordell, últim nom, recent adoptat, del lupanar, sinó el mateix bordell. A les tavernes la gent bevia, es passaven les hores mortes i es dormia. I allí algunes prostitutes muntaven el seu quarter general, o, si menys no, es plantaven allí per trobar clientela. Però les últimes conseqüències del vici, l’apestament infrahumà més infecte, els espectacles més repugnants que pogueren pensar trobaven el centre vergonyós en aquells espais nomenats «cortes de los milagros». Molt «espaluznantes». Aquestes «cortes de los milagros» estaven integrades per un rebuig veritablement cancerós de la part més vil de la societat: lladres, estafadors, «rateros», picaporters, vagabunds perillosos, prostitutes del més baix nivell. Tot un ample mostrari de l’escòria, de les lacres socials s’agrupaven allí. A la llum del dia s’escampava com aigua en oli tota la integritat d’aquestes «cortes de los milagros», que acudien a totes les parts a la recerca d’algun bocí de pa, un tros d’aquella tremenda misèria a la que podien accedir fent ostentació de pústules, úlceres i tot un ventall de misèries humanes que en molts casos no eren més que simulacions o, almenys, agreujades amb ungüents i «mejunjes» per a impressionar més. Podríem dir que allò es tractava -«corregido y aumentado»- una forta imatge kafkiana o del nostre Valle Inclán, i els seus esperpents. Al capvespres, cercaven refugi «al calor de la corte». Era aleshores quan composaven aquell dantesc espectacle. Sauval diu d’això: «Para acudir a una de esas cortes hay que extraviarse con frecuencia en callejuelas asquerosas, pestilentes, hediondas. Para entrar es preciso descender una prolongada pendiente tortuosa y desigual. Vi una casa de barro medio enterrada, bambolearse toda de vejez y de inmundicia: no tenía cuatro toesas en cuadro y en ella vivíen sin embargo una multitud de niños, hijos legítimos naturales y espúreos».
El més célebre d’aquests terribles antres responia al nom de la gran truaneria, que eixiria després esqueixant-se en tots els demés, uns a diversos carrerons de París i altres a espais de províncies. A Montmartre va existir un que arribà a tenir fama de ser el més repel·lent dels coneguts. Potser el més voluminós, pel nombre d’habitants i per la seua extensió: el del carrer Frans Bourgeois. Referint-se a aquesta gran «corte» ens diu Sauval: «A todas horas sus casas y su calles eran lugares de prostitución y de crímenes». No s’explica bé cóm la policia de costums no carregara amb més força contra l’esmentada aglomeració de gent marginal de tota mena que infestava determinats barris. Resulta fàcil de comprendre que en alguns casos un perillós lladre escapat, o un cruel homicida que fugia de la justícia, trobava asil propici i amagatall en racons de «las cortes de los milagros» en aquell món que el rodejava.
Davant aquell territori execrable no es podia anar amb contemplacions. Tots els components d’aquesta espècie de concentració massiva de delinqüents reals o en potència feien vida pel vici i el delicte. Tots els seus integrants es consideraven molt gojosos i ben considerats amb l’ajuda que podien oferir a un criminal, a qualsevol persona que fugia de la justícia. Una actitud bastant confusa. La prostituta de les «cortes de los milagros» era la més vil i més arrastrada de les dones. Elles no volien conèixer, no coneixien cap codi que el del sexe ni altre costum que el del vici. Brutes, pudentes, dirigien mirades per tot arreu a la recerca del possible degenerat que no sentia cap rebuig en dirigir-se amb elles al racó més repugnant d’una casa o a la foscor més asquerosa d’un carrer. Continuarem informant.
