Continuem. Els més vils pagans no podien adonar-se de la situació, perquè estaven enfangats en el vici que l’obra de Déu pretenia regenerar el món moral. Diguem que, a diferencia de les religions paganes, que havien parit les pràctiques i utilització vergonyosa, la religió de Crist constituïa la barrera, el dic, la mesura sàvia que li plantava cara a aquells usos i pràctiques envilides. Ara bé, si en un moment donat arribaren a adonar-se compte, espantats davant el que podia ser la fi del món, del món seu de sensualitat i perversió, es llançaren a la persecució dels cristians.
Aquests cristians, aleshores, es varen anar a refugiar a les catacumbes, vivint essent objecte d’infames calúmnies. Les dones cristianes vestien pudorosament, fins i tot, portant el cos cobert amb vestimenta de teixits de grossa llana marró, negra o blanca. Per la seua banda, els homes també feien culte a la decència, tot utilitzant amples cogulles que els tapaven el seu cap. Pensem que no és necessari observar l’enfrontament profund que aquests vestuaris havien de produir a la Roma pagana seminua. Per tal de defensar-se dels atacs pagans, els fidels cristians, refugiats a les catacumbes, plantaven cara gallardament a tots els perills. Resulta curiós que els «foseros»-així eren cridats els soterradors romans que vivien a les catacumbes- abraçaren des del primer moment la religió de Crist. El costum romà i el profund respecte que la societat d’aquells temps sentia pels soterradors, podien explicar una unànime conversió. El «foser» se sentia desassistit de tot sentiment de pietat. Per als romans aquest personatge era considerat un ser de «malagüero», l’home que s’envoltava les mans amb els senyals de la mort, d’eixa mort que per a tots els pagans no significava altra cosa que el trist i llastimer final d’una vida viscuda sense fre, envilida. 
Els foseros, amb el seu aire de «topos» i la seua pal·lidesa groguenca, amb els seus ulls fets a les tenebres i fràgils a la llum d’un sol que quasi no coneixien es convertien al cristianisme massivament. Al caliu de les catacumbes, ells eren qui guiaven els fidels de Crist, que haurien de refugiar-se allí al mateix temps, els qui ajudaven i els qui es feia partícips d’aquella fe admirable que ben prompte anava a canviar els camins de la humanitat.
A poc a poc, en la mesura que el paganisme ambient va donar-se compte del creixement cristià, va passar del menyspreu i la burla a la persecució més dura. Els pagans se n’aprofitaven de la crueltat i, a la fi, de les tres coses a una. La primera pena que els pagans romans imposaven a un cristià que confessava la seua fe era la prostitució. Si era dona verge la conduïen als temples dels deus i allí la feien patir la dura afronta de fer-se exhibir-se davant d’un tumult de pagans que la humiliaven i la mancillaven. Si el cristià havia de passar per tota una cadena infinita de refinades temptacions, al final rodejat de cortesanes nues que intentaven atraure’l tirant mà de totes les martingales del seu ofici. El nombre de màrtirs anà creixent com «la espuma». Això era el que més enfollia a les autoritats de la Roma pagana. La capacitat de sacrifici evidenciat pels cristians no deixava de preocupar als mateixos emperadors. Aquella espècie de renúncia a tot, i de indiferència davant la mateixa mort els inquietava. Una mostra d’aquesta temprança dels cristians la tenim en el martiri d’Afra que va córrer davant la persecució de Licinio, al s.III. Resulta que la citada Afra havia sigut cortesana i havia deixat amb alegria el seu ofici per a ajuntar-se amb els cristians de les catacumbes. Assetjada per l’autoritat romana, va ser obligada a tornar a la seua antiga ocupació de prostituta. El jutge Gayo li va dir: «Tu eres cortesana, según tengo entendido, debes sacrificar a los dioses y debes hacerlo enseguida, ya que una cortesana no tiene nada que ver con el Dios al que tu sigues». Aleshores Afra, amb gran decisió, va començar a resar. Davant el seu silenci, suament, amb el xiuxiueig, el jutge Gayo tornà a dir-li: «¿Es que no me escuchas? ¿Es que no me has oído lo que te he ordenado? Sacrifica, pues, como lo has hecho siempre, i hasta te permitiré llevar el lucro que te corresponde de tus amores». Afra li contestà amb veu tremolosa: «No podría jamàs aceptar un dinero así. Todo el que gané con mi odiosa vida anterior lo he arrojado muy lejos de mi. Ese día fue verdaderamente feliz por haberme desecho de un lucro mal adquirido. ¿Cómo voy a volver ahora a aceptar un dinero execrable?». Gayo s’alterà. I la tradició conta que va perdre el color i la compostura, però, encara pogué dir amb veu continguda: «Cristo no puede encontrarme digna de Él» ¿De manera que no puedes llamarle tu Dios? ¿Él no te puede reconocer nunca como suya, porque eres cortesana y los cristianos no quieren ni oír hablar de las cortesanas?». La veu d’Afra es va afirmar dient: «Bien es cierto que yo no merezco el nombre de cristiana, pero la misericordia de Dios no juzga mi mèrito sinó mi fe y se que esa misericordia no me cerrarà las puertas del cielo». Davant d’açò, el jutge Gayo, no va poder va poder contenir-se i digué: «Estimamos de la cortesana Afra que dice no querer sacrificar-se porquè se ha declarado cristiana, debe ser quemada viva». Afra , pujà a la foguera amb gran enderesa. I abans d’expirar va pronunciar aquella oració que havien d’adoptar al pas del temps totes les prostitutes penedides: «Señor Dios todopoderoso, Jesucristo que no viniste a llamar a los justos sino a los pecadores a la penitencia; Jesús, cuya promesa es verdadera y manifiesta, porque te dignaste decir que en el momento en que un pecador se arrepiente de sus culpas, desde aquel momento, ya no te acuerdas más de sus pecados. Recibem, ¡oh Jesús mio!, la expiración de mi muerte».
Veritablement la historia i la tradició ens porten a molts exemples d’aquestes pecadores convertides. Sota l’imperi de Claudio va viure Maria la egipciada, que es va sumir en la soledat del desert on podia fer penitència. Ella ens conta la seua historia quan diu. «Vi la luz en Egipto. A los doce años me trasladé a Alejandria, donde durante dieciséis estue manchada con el estigma del libertinaje público, sin sustraerme la solicitud de ningún hombre. En una ocasión que alguna gente se disponía a efectuar un viaje a Jerusalén para adorar a la verdadera cruz, pedí a los marineros que me llevasen y dije que no tenía nada que darles, pero que en pago, podían tomar mi cuerpo. Así llegué a Jerusalen. Cuando fui a las puertas del Templo para adorar la Cruz, me sentí súbitamente repelida por una fuerza invisible. Insistía yo en vano para vencer aquella extraña repulsión. No sé porque siempre me sentía retenida, mientras los otros entraban sin dificultad. Entonces me vi un instante y comprobé que mis numerosas prendas eran la causa de aquello. Rompí a llorar amargamente, castigando con las manos mi carne pecadora…». Continuarem…
