Ens havíem detingut la darrera setmana parlant de l’etapa de Luis IX de França quan ja es donava pas a unes ordenances encarrilades a la vida de la prostitució. En qualsevol cas és evident que, abans de regnar aquest monarca admirable, la prostitució s’havia apoderat de moltes ciutats franceses, on una espècie de tolerància policial feia la vista grossa. A París, per exemple, la presència de prostitutes en ascendir al tro el rei Luis era important, i ja feien presència en lupanars, un cas insòlit de la vida de París.
Una referència clau per precisar la presència autèntica i efectiva de prostitutes a França, abans de Luis IX apareix en unes pàgines de la Crònica de Greofau que havia mort seixanta anys abans del regnat del rei que hem mencionat. El cas relatat a la citada Crónica passa durant el regnat de Enrique, espòs de Margarita, filla de Luis VII. La Crònica diu així: «Estando en misa la reina Margarita, mientras se daba el beso de paz a los asistentes, vio a una dama engalanada con un traje maravilloso, y tomándola por una señora le dio el ósculo de paz. Esta dama era una «meretricem regiam» de la cortes Enterada la princesa de su equivocación, se quejó al rey, quien prohibió a las mujeres públicas llevar en París la capa, con el fin de que sedistinguieran de esta manera de las que estaban casadas». Al temps que ordenava la regulació de la prostitució del país, Luis IX posava en marxa una sèrie d’institucions que, suavitzant el seu caràcter, se’ls aplicava el títol de «casas de arrepentidas» i que gaudien de les rentes del tro, que no escatimava mitjans per tal d’obtenir una regeneració dels costums, al temps que es presentaven obertes de manera permanent a totes les dones «de mala vida» que volgueren encapçalar un nou futur. Però el bon sentit del rei, davant de l’enrarit ambient del vici, pretenia posar una barrera, i no va ser premiat amb els seus apetibles resultats. Luis IX contemplava disgustat com anava creixent la depravació, com la persona honorable, honesta que no practicava delictes «contra natura», caia en el vilipendi dels depravats, dels llicenciosos, pels cínics, pels sodomites que s’havien apoderat de la marxa del país. En morir la mare del rei, Luis VII va fer una peregrinació a Palestina. Quan va tornar, i en memòria de sa mare, promulgava la cèlebre ordenança de desembre de 1254, en la qual manifestava: «Sean echadas al fuego las prostitutas, tanto de los campos como de las ciudades; y hechas que sean amonestaciones y prohibiciones, los bienes de ellas seran tomades por los juzgados de los lugares o por su autoridad y sean despojadas de todo. Y quien alquile la casa a prostituta, o reciba prostituta en su casa, sea obligado a pagar al baile del lugar, o al preboste o al juzgado, tanto como la pensión o alquiler valga un año entero». 
D’aquesta forma va tornar la prostitució a la seua primitiva clandestinitat, però perseguida, feroçment perseguida, pels funcionaris que complien la llei amb severitat, al peu de la lletra, l’esperit de la llei.
Però podríem pensar que la prostitució va ser extirpada. Res d’això. Es va rebaixar molt, això sí, el nombre de prostitutes, però encara existia una gran legió de dones deshonestes que seguia en el seu espai mercenari de l’amor i infestava, com ho havia fet sempre tota França. Aquesta legió de «supervivientes» havia de comprendre les més depravades, les més corrompudes i infames meretrius. Sense dubte, dones que es movien en el món de la prostitució com si ho feren pels graons de la delinqüència, però que bé s’esforçaven de mantenir-se allí si es presentava l’ocasió. I es dedicaven també al robatori i a l’assassinat en la clandestinitat de la nit. En aquella agressivitat de la delinqüència hauria de moure, sense dubte, a la realesa a prendre la prostitució com un mal menor. Tornant a la política d’encarrilar, amb mesures policials, la «impura profesión», totes i cadascuna de les prostitutes de França, o tota la major part d’elles, caurien baix la mirada, el control de l’autotitat i s’acabarien de cop i volta, amb aquells pals de cec que es veien obligats a repartir a la bona de Déu en el dies de prohibició. Quatre anys després de que Luis IX promulgar la citada ordenança, el prebost Boileau arribava i acometia l’agrupació de comercianta i artesans en comunitat que, sota el nom de confraries o gremis, començaren a funcionar en tota França. D’aquesta forma, Boileau va atorgar estatuts a totes les classes per tal de regir-se per ells harmoniosament. Boileau, en el seu ordenament de treballs i ocupacions, no es va oblidar el «vil ofici» de la prostituta, mentre que el rei Luis, reformant el que havia dit en la seua famosa ordenança, va dictar: «Que todas las mujeres públicas sean expulsadas i puestas fuera de nuestras buenas ciudades y villas; especialmente que seaan expulsadas de las calles de dichas buenas ciudades y puestas extramuros, y lejos de todos los lugares santos, como iglesias y cementerios, y quien quiera que alquile casas de dichas ciudades y buenas villas, a mujeres comunes, o las reciba en su casa, pagará a los establecidos para guardar esto por Nos, el alquiler de la casa de un año».
Com es veu, aquest article, per la seua disposició, derogava el de l’ordenança de quatre dies enrere, i tot el que successivament va anar fent-se per contenir i encarrilar els costums es va desenvolupar de manera estricta amb l’esperit d’aquest dictat. Sembla provat que sota el regnat de Luis IX, i a partir d’aquí, s’organitzaria detingudament el fang creixent de la prostitució. Sembla també que per això que haurem de recolzar-nos només en conjetures, que la policia de costums va obligar a les meretrius a un espècie de marca o senyal que, probablement, consistia en l’aplicació d’un color determinat per a la seua indumentària. Això no obstant, no es té l’evidència d’aquesta marca o senyal fins que, en 1360, es va trobar un reglament que potser molt bé, en l’acertada opinió de molts autors, la confirmació d’anteriors ordenances que no havien arribat als nostres investigadors. El citat prebost de París, en el citat any 1360 deia: «Se prohibe a las mujeres de mala vida, que hacen pecado con su cuerpo, tener la audacia de llevar en sus vestidos bordados botones de plata blancos o dorados, perlas y mantos forrados de gris, so pena de confiscación».
Sembla que després de la promulgació d’aquesta orde, quan es trobava una prostituta que havia tingut la temeritat de contravenir-la, no sols li arrabassaren eixos luxes, sinó que a més a més podien considerar-la presa fins que satisfera una multa de cinc sous. Continuarem.
