La darrera setmana ens havíem detingut contant la història de Dodon, germà d’una guapa dona -Alpais-, una concubina. Vivien un fort embolic motiu del qual va assassinar San Lamberto. Continuarem amb altres cites de les actituds puritanes que acabaven amb l’assassinat de personatges tot fent justícia a la pràctica de la prostitució, del citat gran vici. La reina Fredegunda va arribar al més alt nivell d’aquell gran pecat per al cristianisme que anava creixent. I una altra reina -Brunequilda- no es quedà darrere en la seua oferta carnal. Si bé elles, el mateix que tots els reis francs fins aquí, no veien amb bons ulls la prostitució diguem-ne mercenària que feia presència en tot el país, deixaven que els qui volgueren posaren a la pràctica el concubinat.
La prudència de Carlomagno, gran defensor de l’Església, va intentar la reforma dels costums, dins la seua possibilitat, desterrant dels seus dominis les dones de vida llicenciosa i obligant al mateix temps els llibertins que amagaren o li donaren asil a una prostituta, la portaren fins el mercat, on ella seria assotada. Amb això Carlomagno es va mostrar inflexible. 
I va començar els hàbits del seu palau propi. Ordenà un empadronament de les gents del seu entorn per veure si entre elles trobava alguna dona dissoluta o algun home de rars costums. Un capítol dictat per Carlomagno ordenava que qualsevol dona que hagués portat una vida amb ostentació vergonyosa, seria condemnada a vagar pels camps en un període de quarantena, desvestida, nua, de mig cos i amb un cartell sobre el front on s’indicara la causa d’aquell càstig. En aquell càrrec es permetia que una acusació de prostitució o d’adulteri podria portar-la a terme qualsevol ciutadà que havia d’elevar-la al jutge i provar tots els punts de la seua acusació. Els mitjans utilitzats per provar les acusacions eren molt originals.
La de la creu, una de les proves, la més simple de totes, una simple prova d’atzar o de resistència física. El denunciant i el representant de la denúncia es posaven d’esquenes, junt a unes creus, amb les braços estesos. Aquell que dels dos pogués romandre més temps en aquella postura era el que guanyava la prova. La condemnada, aleshores, havia d’expiar les seues culpes de la manera senyalada. Les proves del combat, del ferro candent o de l’aigua bullint eren, veritablement, molt més cruentes. Generalment, els representants de les acusades eren vells i forçuts campions, que d’aquesta manera es guanyaven la vida.
Son fàcils d’imaginar les conseqüències de l’esmentada capitular de Carlomagno. Continuaren apareguent les denúncies i a elles seguien les proves que, lògicament, quasi sempre però no totalment, no responien a la veritat. Com anirien les coses que la pròpia emperadriu Judit fou acusada d’adulteri amb Bernardo.
Però, potser, una de les denúncies més impactants foren les que varen recaure sobre Teuteberga. Es va casar amb ella Lotario de Lorena. En vida de matrimoni no podien oblidar a Valdrada, que havia sigut amant d’altre temps en el gineceu imperial de Aix-la-Chapelle. Així les situacions, el rei de Lorena acabaria anant-se a viure amb Valdrada a un dels seus castells de Alsacia. I quan l’amant li donà un fill, repudià públicament Teuteberga, la seua esposa legítima. I què va passar? Que a partir d’ açò, li va caure a Teuteberga una denúncia de prostitució. I és que quatre o cinc testimonis asseguraren que Teuteberga havia mantingut relacions incestuoses amb el seu germà. I, encara més: que en adonar-se que estava prenyada d’ell es va esforçar en desprendre’s del fetus; avortar.
Teuteberga elegia un vell campió per a que la representara en la prova de l’aigua bullint. El campió ben preparat esperà a que l’aigua de la caldera de la prova bullira i tirà dins d’ella una pedra. Després, davant la mirada atenta dels jutges, clavà el seu braç dins l’aigua bullint i va traure la pedra. Amb rapidesa es va tapar el braç amb el seu sac, al qual els jutges imprimiren el seu segell. En passar setanta-dues hores tallaren el sac. El campió no tenia en el braç cap senyal. I Teubeberga quedava d’aquesta manera amplament justificada. El rei Lotario va muntar en còlera. Perquè el que ell volia era el divorci, per tal de poder casar-se amb Valdrada, i es va aconseguir la invalidesa de la prova.
A principis del 860, Lotario convocava un consistori format per seixanta funcionaris incondicionals. Aleshores, Teuteberga confessava davant el mateix rei, que presidia el consistori, que era veritat el que s’havia dit, que el seu germà havia abusat d’ella violentament. I Teuteberga era condemnada a separar-se del seu marit. Va ser ingressada en un convent, on faria penitència fins el final de la seua vida. Però la desgraciada Teuteberga faria ben prompte rectificació de les seues declaracions i enviava al papa Nicolás I una respectuosa protesta tot assegurant que l’havien condemnat injustament. Nicolás I va encarregar a dos bisbes que intervingueren davant del rei, per tal de posar aquell dramó en clar, de traure-la de l’excitació de la seua luxúria i el seu desenfré. L’assumpte de Teuteberga va ser jutjat en últim recurs en un concili reunit en Metz. I el concili confirmaria la primera de les sentències, això és, el que corresponia a la prova del fic, que declarava Teuteberga innocent. Davant d’aquests fets, el Papa llançaria una anatema contra Lotario. Després d’una sèrie de conversacions promogudes per Nicolás I, que volia a tota costa aconseguir el penediment del rei de Lorena, la cosa acabava en un punt mort d’un era impossible sortir: Lotario no cedia, i continuava mantenint junt a ell la seua amant Valdrada. I el que passà fou l’entrada en aquell increïble joc del germà de la infeliç Teuteberga, que es dirigia, en so de guerra, a demanar comptes al seu cunyat per aquella tremendíssima monstruositat de les acusacions. El germà de Teuteberga movia quan estava a punt d’aconseguir el propòsit del llicenciós rei amb el joc de les armes. Un enviat del Papa va aconseguir de Lotario que recibira altra vegada la seua legítima esposa però Teuteberga, tan sols arribar al palau del seu marit -potser intimidada per tots els seus servidors-, se’n va fugir per salvar la seua seguretat. Va ser en aquells moments quan el Papa Nicolás I va excomulgar amb solemnitat Lotario, que continuava acusant la seua dona d’adulteri. Així i tot, segurament per la fragilitat i l’embolic de les seues acusacions, allò es posava tan mal que va decidir enviar la seua amant a un castell fora del palau i sortir, després, cap a Roma per tal que el Papa li alçarà l’excomunió.
Continuarem donant a llum, parlant, sobre aquesta rocambolesca història.
