Ens havíem detingut en la informació sobre els déus dels gals proclamant constantment l’honestedat de la dona. Continuem: La prostitució legal o civil va poder tenir alguns brots en aquells pobles. Els tingué, però escassament i raríssima. La humana fragilitat, l’instint, la concupiscència i sobretot la descontrolada avarícia, hauran pogut influir algunes vegades tant en hòmens com en dones però, això sí, mai més que en reduïts moments i esporàdics. Així veiem que entre els germans i amb la seua afinitat amb els gals, malgrat tot, els cassos de prostitució rebien en mans ferris càstigs sense commiseració. La dona culpable de prostitució era obligada a sortir del poblat on fins un moment havia viscut, tot obligant-la a la condemna de passar la resta de la seua vida en els boscs o en les muntanyes. I aquella marxa era seguida dels insults dels habitants de tot el poblat, arribant fins i tot a rematar-la quan queia ferida de mort, «alilleujant-li» així el dolor d’una vida errant i solitària.
Els gals practicaven la monogàmia, i sols els grans caporals o les persones notables -sempre en senyal d’autoritat i jerarquia, mai en acció llibertina- gaudien de la passió de vàries dones. Elles estaven possesses, molt possesses, de la seua honestedat, i en el cas de perdre-la allò suposava l’afrontament màxim que podien patir. Se sol dir que l’esposa del caporal dels gals d’Asia va patir la violació d’un centurió romà. Quan els seus acudiren a ajudar-la i rescatar-la, la dona no va voler fugir sense abans no muntar-li una trampa al centurió simulant una entrega i fent-li llesques al seu cap, que va presentar al seu marit com una senyal de la venjança complida. Ell, el marit, es va indignar davant l’evidència de l’assassinat comés per la seua esposa, i ella respongué: «Soy, efectivamente, una asesina. Pero no podía consentir que existiese sobre la tierra un hombre que se jacta-se de haberme poseido». 
En canvi, entre els gals varen anar proliferant unes reunions escandaloses que produïen certa enveja, per excessives, a les orgies dels homosexuals romans. Els gals respectaven les dones, però a vegades, eren incapaços de respectar-se ells mateixos. I allò que a Grècia o a Roma era el resultat de l’excés de civilització, del refinament, aquí era el pur i repugnant primitivisme, de la grolleria del seu desvari, d’un infame acte d’aberració, crim contra la naturalesa. Els hòmens que acudien a aquestes citades reunions preparaven els seus festins amb el major cel. Menjaven fins quedar ben farts i també bevien sense moderació. Després semblava que els efectes d’aquesta fartera els feien entrar en una delirant inflamació dels sentits. Roma, en alguns moments, possiblement hauria arribat a morir-se de vergonya davant aquesta situació, situació que representava molt poca cosa en aquell moment de primitiu homenatge a l’honestedat.
Quan Julio César va conquistar les Gàl.lies eren així els costums d’aquell país. Més tard, com havia de previndre, apareixeria una forta corrupció de matís galo-roma: En sobrevenir la dominació franca a les Gàl.lies, tot el país formava part de l’Imperi romà però els francs no desitjaven, ni per un moment, fer partícips els dominats dels costums dels dominadors. Ells vivien d’acord als seus costums, sense corrompre per a res la brillant civilització que acabaven de descobrir. Semblava que, cadascú en el seu lloc, de conformitat a les seues lleis, va representar el comportament de tots. I així, mentre els gals-romans practicaven el codi de Justiniano, els francs es guiaven per la llei sàlica i les lleis alemanyes i bàvares. Els francs gaudien de grans punts de contacte amb les espartans nascuts per a les accions guerreres i per no dedicar-se a altres reflexions que les dedicades a les probables conquestes de països. La seua devoció més profunda la dedicaven a la cervesa que bevien fins caure borratxos o anar a rebolcons i vomitar per continuar després basculant fins el llit de les seues esposes, que abandonaven ben prompte, perquè no volien caure en temptacions poc dignes d’un guerrer, i ells, dignament, sols cohabitaven amb les seues dones per donar fills al poble que els havia fet invencibles als ulls de tothom. Què vos sembla?
Els francs, per la seua banda, es tenyien de roig la seua cabellera, i es deixaven créixer el seu bigot i les seus barbes de manera desmesurada. En envair el territori de les Gàl.lies, se situaven permanentment fora de les ciutats, tot acampant en els camps, sense mesclar-se per a res amb els costums dels nadius. La fusió de races vingué de la conversió del rei franc Clodoveo. Durant més de dos segles es va produir un procés d’encreuament que donaria pas, ben prompte, a una societat francesa composta per diferents i molts diversos elements. Des del rei Clodoveo aparegueren els bisbes veritablement legisladors. I com la prostitució era condemnada per l’Església, a les ciutats no existien perquè no tenien dret a existir les prostitutes que es dedicaren al seu «vil oficio». Eixa era la qüestió. Però -això sí- «los grandes señores», els poderosos de terres immenses, ja es preocupaven de formar els seus serralls, per a dones que, durant el dia treballaven i reeixien pacientment per a, per la nit, retre-li els «favors» al seu amo i senyor.
Els francs, convertits al cristianisme, autors dels seus propis déus de guerra, havien entrat en una forma assombrada, en una sorpresa de la qual no trobaren la manera de sortir. Abans, la seua missió era la de la guerra, però ara, desproveïts del que diríem una vàlvula d’escap, es llançaren per la pendent de la depravació i el vici sexual. Però ells no comprenien res. Com hem dit, Clodoveo s’havia convertit i ells seguiren al rei com el darrer acte de submissió. Però no entenien el Dogma, ni tenien capacitat de discriminar la virtut del vici. Tampoc sabien certament per què s’havien batejat. Per tot això no podien admetre quasi cap dictat de l’Església. Que no se’ls parlarà del dejuni ni d’abstinències, ni molt menys se’ls prohibirà casar-se amb dues o més dones. Els sacerdots hagueren de reprimir molts excessos i aquella acció va resultar llarga i penosa. Eixos francs recentment convertits no volien admetre els preceptes divins del matrimoni. Per a ells no cabia la igualtat de drets i deures entre l’home i la dona.
Ells necessitaven puntualment una esclava, esposa o concubina, a la qual, una vegada repudiada, pogueren matar. Tot això necessitaven. Dodon, germà d’una guapa dona -anomenada Alpais- va assassinar San Lamberto perquè aquest, escrupolós guardador de costums, li havia «llamado al orden» al príncep Pepino, exigint que abandonara la seua dona il•legítima, Ploctruda, i viva amb la seua concubina, la bella Alpais. Continuarem.
