Ens havíem quedat en els moments compulsius de Prisco, tot pretenent la venjança contra Eufemia, cristiana virtuosa que rebutjava els enfebrits desitjos d’aquell. Hem de dir que al llarg de totes les persecucions contra els cristians, utilitzava també la verinosa pràctica de la calúmnia. El fals testimoni d’alguns apòstols de primera hora volia fer veure que, al fons de les catacumbes, que els cristians no eren tan purs com deien. Entre altres acusacions els acusaven així mateix de practicar accions màgiques i de fer propagació de malalties i pestes terribles. La qüestió era embrutar la seua imatge virtuosa. Però les calumnies que anaven propalant contra els cristians produiren l’efecte contrari i no feien altra cosa que excitar encara més els pagans en el deliri i la seua ferocitat persecutòria. I ja hem vist com estaven preparats els col.lectius cristians contra la violència pagana.
Al mateix temps que anaven dictant la veritat de Déu, i que havien de patir la furiosa activitat dels pagans, els cristians hagueren de defansar-se dels enemics interns, d’aquells que començaven a anar creixent al si mateix de les catacumbes que donaren lloc a les primeres sectes blasfemadores. Aquest fet té explicació ben clara si tenim en compte que els diners dels quals se servien els primers col.lectius cristians venien del furor pagà. Pensem en la influència de la força evident, impulsada pels costums, dels déus falsos carregats de sensualisme. Un dels primers heretges fou el diaca Nicolás, que va viure en temps dels Apòstols, i que propugnava una exòtica i vituperable fraternitat catòlica ben pròxima, moltes voltes, a la sodomia. Els diguem-ne «nicolaites» arribaren a més, se separaven de l’església i, per justificar aquest desviament, negaren, fins i tot, la divinitat de Jesucrist. Una altra heretgia blasfemadora va ser l’anomenada «carpocratense», una formació de caràcter pagà amb rivets de la filosofia epicúria. La definició venia de Carpócrates, el fill del qual, Epifanio, va continuar en l’heretgia de son pare i, en vindre-li la mort, va ser considerat com un déu, que va rebre l’erecció d’un monument en Samos, ciutat de Cefalonia. Els citats carpocratenses arribarem a tenir una notable influència a la Roma pagana, on va arribar l’any 163 una dona iniciada en els secrets de l’heretgia, anomenada Marcelina, la qual proclamava que la dona havia de ser comuna i per tal condició no podia negar el seu cos a l’home que li demanara el seu favor emparat en el dret natural. Altres heretgies estaven caracteritzades per una deformació autènticament monstruosa sobre una virtut mal entesa. Altres heretgies arribaven a uns extrems inqualificables que tenien més que veure amb les desafurs pagans que en cap altra cosa. En canvi, altres heretges havien aparegut pels camins de la deformació virtuosa a costa de l’exageració. El mateix que els valentinians o els marcionistes, els quals vivien i feien viure els seus prosèlits amb la única finalitat de castigar la luxúria i res més. 
De totes aquestes heretgies la que va arribar a tenir més preponderància va ésser a l’entorn del segle IV: la dels maqueus, i posteriorment més llarga duració. Per la seua banda el persa Mane va extendre la seua heretgia a les pàgines de llibres voluminosos, en els quals, amb cert cinisme, volia emparar-se en una profunda bondat condemnada al matrimoni, al temps que exaltava el lliure i total exercici de les facultats sexuals. Aquesta heretgia tan monstruosa, amb resultats pareguts a la prostitució sagrada dels pagans, va ser amplament combatuda pels venerables doctors de l’Església. Però el rumb definit i cert de la religió de Crist no podia desviar el seu camí. Tal com el Senyor els havia ensenyat i predicat, amb l’exemple molts cristians prengueren la senya del ascetisme i es feren eremites. La vida dels Pares del desert fou tota una forma cristiana. Els primers monjos continuaren resant per la conversió del món pagà. S’imposaren dejunis i abstinències, maceracions de la carn. Així aconseguien véncer el fort aleteig dels sentits, que consideraven despertats pel dimoni per tal d’excitar el pecat sexual. Els cristians, convençuts de la forta importància de la seua tasca, saberen posar bona cara al mal temps i madurar i curtir-se en la templança front al cruel ambient destemplat del món pagà. San Jerónimo ens diu: «Mi rostro estaba macilento a fuerza de apoyarnos. Mi cuerpo frío y seco, y sin embargo sentía ardores impuros que hacían renacer mi concupiscencia abrasando una carne medio muerta ¡Cuántas veces me posterné a los pies del Hijo de Dios para rociarlos con mis lágrimas y enjugarlos con mis cabellos!». Només dirigint una miradeta a la història dels «Padres» per comprendre la permanent angoixa d’aquelles persones solitàries que es situaven en constant comunicació amb aquells sers que els arribaven del cel o de l’infern per tal de confortar-los o de tentar-los. I és que en aquells moments plens d’un ferotge sensualisme, l’exigència de l’instint era molt imperativa i brutal. L’home i la dona d’aleshores, acostumats al desbordament de tots els plaers, per virtuosos que foren, sentien unes constants crides de la temptació. Perquè, mentrestant, el declinant món pagà no s’aturava en res per substraure als homes a la crida del cristianisme.
Va ser cèlebre la llegenda popular del rei Josafat, amb la qual es va nodrir tota la força popular de les llegendes medievals. Josafat, que era fill d’un rei pagà, convertit al cristianisme, va tenir que patir la indignació de son pare, que no s’acostumava a veure el seu fill seguint la senda de la virtut cristiana. Per tal d’enlluernar-lo amb el fulgor dels sentits, aquell rei idòlatra va tancar Josafat en unió de formoses dones que, per tots els mitjans, tractarien d’exercitar-lo al pecat. En un principi Josafat va poder véncer la temptació de la carn gràcies a la intercessió de Déu. Però, aleshores, es varen retirar les cortesanes i va aparèixer una jove, molt més bella, més incitant que cap altra. Era filla d’un rei amic. I aquella xicota va originar més efecte que cap altra. Encara, però, Josafat va saber sobreposar-se i tractar de fer comprendre a la jove la veritat de la religió cristiana. Ella, que ja venia degudament preparada, li digué: «Pues si quieres que yo renuncie a los ídolos, cásate conmigo. Los cristianos miran con buenos ojos al matrimonio». Josafat entra tractant d’apartar la seua mirada del cos de la jove. I li responia: «Cierto. Y San Pedro, príncipe de los Apóstoles, era casado. Pero los cistianos no nos permiten el matrimonio a quines hemos hecho voto de castidad». Aquella bella temptadora se sabia molt bé el paper que havia de fer. Fingí uns fràgils plors i li va dir després: «Haz una cosa si quieres contribuir a mi conversión. Vente conmigo esta noche y te prometo solemnemente que mañana, al amanecer, me convertiré al cristianismo». Davant d’aquella situació el nostre Josafat quedà pres de la incertesa. Ell sabia allò que significava el pecat tan fort de faltar al vot de castedat o també prostituir-se vilment. Però també sabia el que representava per al Cel la conversió d’una pecadora. Acabem o continuarem, si potser.
