La darrera setmana ens havíem quedat en la reacció del jutge Gayo davant l’actitud de l’Afra, que havia sigut cortesana. Estem en l’antiga Grècia, i el citat jutge, no podent ja contenir-se, exclamà: «¡Estimamos que la cortesana Afra que dice no querer sacrificar porque se ha declarado cristiana, debe ser quedama viva!». «Afra, dueña de sí, subió a la hoguera con gran entereza». Abans d’expirar va renunciar aquella oració que havien d’adaptar, ja en el futur, totes les prostitutes penedides. És la següent; «Señor. Dios todo poderoso Jesucristo, que no viniste a llamar a los justos, sino a los pecadores a la penitencia; Jesús, cuya promesa es verdadera y manifiesta, porque te dignaste decir que en el momento en que un pecador se arrepiente de sus culpas, desde aquel momento, ya no te acuerdas más de sus pecados, recibe ¡Oh, Jesús mío!, la expiación de mi muerte».
Tant la història com la tradició ens porten altres molts exemples d’aquestes pecadores penedides. Sota l’imperi de Claudio va viure Maria la Egipciaca, que es va sumir en la soledat del desert per millorar la posició de fer penitència. Ella mateixa compta la seua història: «Vi la luz en Egipto. A los doce años me trasladé a Alejandría, donde durante dieciséis estuve manchada con el estigma del libertinaje público, sin sustraerme a la solicitud de ningún hombre. En una ocasión que alguna gente se disponía a efectuar un viaje a Jerusalen para adorar a la verdadera cruz, pedí a los marineros que me llevasen. Dije que no tenía nada que darles, pero que, en pago, podían tomar mi cuerpo. Así llegué a Jerusalén. Cuando fui a las puertas del templo para adorar la cruz, me sentí súbitamente repelida por una guerra invisible. Insistía no en vano para vencer aquella extraña repulsión. No sé por qué siempre me sentía detenida, mientras los otros entraban sin dificultad. Entonces medité un instante y comprobé que mis numerosos pecados eran la causa de aquello. Rompí a llorar amargamente, castigando con las manos mi carne pecadora…». María la Egipciaca es posà sota la salvaguarda de la Verge María. Va fer vot de castedat i es retirà al desert, tot travessant el Jordà, on romandria prop de quaranta anys sense veure quasi ningú. Haurem de dir que la fúria de les persecucions, en lloc de debilitar l’esperit cristià, el que va fer, com és bastant sabut, fou enfortir-lo molt més. No importava que les verges foren conduïdes als temples de Venus o de Baco, o millor dit sí que importava, perquè allò que se’ls inferia com un càstig i escarment era pres per gran nombre de pagans com un signe ben eloqüent de l’excelsa veritat del cristianisme, i els pagans assumien les files del cristianisme sense importar-los trobar-se en les files de catacúmens, sense importar-los en absolut la persecució oficial i despietada. 
Santa Inés, a l’edat de tretze anys, va ser denunciada al prefecte Sinfronio, per causa del despit que turmentava al mateix fill del prefecte, que havia patit per part de la xica. Sinfronio li digué: «Elige entre estos dos caminos: sacrificar en el altar de Vesta, o prostituir-se en un lupanar de soldados…». La resposta de Santa Inés va consistir en una nova declaració de la seua fe. El prefecte, fortament irat, ordena: «Inés, virgen sacrílega, que ha blasfemado de los dioses, será entregada a la prostitució pública». Es diu que Inés, a punt de complir el manament del prefecte, va ser lliurada de totes les seues vestimentes, però no arribà ningú a veure-la nua, en pilotes, perquè li van créixer de repent els seus cabells que li formaren com un vel en tot el seu cos. La canalla que esperava a Inés en el lupanar, després d’haver-la exposada pels carrers precedida per un pregoner que cridava la sentència, es va veure per una força misteriosa que no els deixava arribar a ella. Tots aquells fanàtics campions del llibertinatge es veieren posseïts per un estranya terror i acabaren, horroritzats, postrats als peus de la jove. Cal dir que entre els llibertins es trobava el fill de Sinfronio, el delator que fou el primer en caure agenollat. Una altra jove d’esplèndida bellesa va ser requerida d’amors pel jutge que portava l’expedient. Amb eixa situació se n’aprofitava per anar donant-li llargues a l’acusació de cristiana que es presentava sobre ella. Però la jove ho va refusar. De res li valgueren les coaccions i tenir els desitjats favors del jutge, acabant per enviar a la jove a un lupanar, que la va prendre en veure la seua bellesa, a canvi d’un crescut «vertigal». La xica, horroritzada, es va salvar dels primers adoradors llibertins diguent-los que patia una malaltia secreta i pestífera. Però quan li arribà un jove resolt i disposat a tot, la jove va creure que anava a morir. Però aquest personatge venia simulant. Era un cristià assabentat de la gran tristesa de la xica. I què feren? Doncs, canviar-se les vestimentes; i la jove va sortir del lupanar, vestida d’home. En descobrir aquella suplantació el jove cristià fou condemnat a mort, abans de patir davant de tots d’humiliació de la prostitució «contra natura».
Al llarg de totes les persecucions afloria amb força l’ultratge a les dones cristianes. Però per damunt de tot allò, d’aquella repressió tan brutal i sanguinària com les persecucions de Diocleciano en Alejandría. Allí, en aquesta ocasió, Heradio, prefecte d’Egipte, va ordenar a tots els seus jutges que condemnaren sense cap excepció a ser entregades totes les dones cristianes als agents de prostitució. Moltes vegades alguns jutges es prenien, com sol dir-se, «la justícia por su mano». Eixe era el cas de Prisco. I a la vegada eren jutges i executors de les seues sentències.
Eufemia, filla d’un senador, i a més a més cristiana virtuosa, es mostrava horroritzada en veure la brutal persecució que estaven patint les seues germanes en Cristo. Però també se sentia molesta perquè no s’atrevien a ficar-se amb ella. I un dia es va presentar espontàniament al temible Prisco tot reclamant-li el martiri que aplicava a totes les companyes cristianes. I la reacció fou que Prisco la va empresonar en una masmorra ordenant fos assotada sense parar. Més endavant es va decidir assotar-la ell mateix, però la Santa es va defensar amb força mentre aquell jutge tan lúbric es quedava paralitzat per una força secreta. Tot anava presentant uns poders enigmàtics i poderosos. Però Prisco no parava. Uns dies després va fer entrar a la masmorra uns brutals servidors amb una visió total, disposats a tot el desenfré. Més aquestos infernals servidors, en trobar-se Eufemia en oració i rodejada de verges, caigueren desplomats i fortament espantats. Prisco es va tenir que conformar manant que decapitaren la Santa sense haver pogut destruir la seua virginitat. Continuarem.
