La darrera setmana ens havíem quedat parlant de les intervencions de San Pablo, alt representant del cristianisme, que atacava els comportaments fortament pecaminosos de l’antiga Roma. Però tot allò que ell predicava era pràcticament desconegut per la societat d’aquell temps, tan xocant per a aquesta societat en tot. En un principi, a banda del menyspreu, no originava més que un moviment d’estupor, perquè aquella societat no tenia més temps que el destinat a les seues pràctiques dissolutes. Els primers temps del cristianisme es dedicaven, evidentment, a la lluita contra els excessos de les religions paganes. Els Apòstols començaven la missió cantant com a principis fonamentals de la nova doctrina, remarcant el gran valor de la incontinència i la castedat i, naturalment, de la virginitat. Els pagans més envilits, en rebre les primeres notícies de la religió de Crist, preguntaven estranyats i burlons: «Es que quieren que el hombre y la mujer desaparezcan de aquí a poco? ¿Cómo garantizar la especie de esa guisa?». Però els cristians, a més a més, cantaven les excel.lències del matrimoni, instituït per Jesús amb aquestes inoblidables paraules: «El hombre dejará a su padre y a su madre y se unirá a su mujer y serán los dos una sola cosa. Así no serán ya dos, si no una sola carne. Que el hombre no separe, pues, lo que Dios ha unido». Els més envilits pagans no podien donar-se compte enfangats com estaven en el vici, quan l’obra de Déu era regenerar el món moral.
A diferència de les religions paganes, enfangades en pràctiques i usos vergonyosos, la religió de Cristo era precisament la barrera, el dic, la sàvia mesura que s’oposava a aquelles pràctiques nefastes. I si en algun moment arribaren a donar-se compte, esglaiats davant el que podia ser la fi del món de sensualitat i perversió, es llançaren a perseguir els cristians, fent-los objectes de tota la crueltat imaginable per la seua civilització, inventant contra el cristianisme infames calúmnies. Va ser el moment en què els cristians es refugiaren a les catacumbes. 
Les dones cristianes anaven vestides recatadament; portaven el cos cobert amb amples vestimentes de grossa llana parda, negra o blanca. Els hòmens també vestien de manera decent i utilitzaven amples cogulles que tapaven els seus caps. Creiem que no és necessari detenir-nos en l’observació de l’impacte que aquelles disfresses havien de produir a la Roma pagana i seminua.
Per tal de preservar-se dels atacs dels pagans, els fidels cristians, refugiats a els catacumbes, afrontaven amb gallardia tots els perills. Resulta curiós que els «fossores», com eren nomenats els soterradors romans que vivien a les catacumbes, s’abraçaren des del primer moment a la religió de Crist. El costum romà, i també el gran despreci que la societat d’aquells moments sentia pels enterradors, poden explicar aquesta ràpida i unànime conversió. El «fossor» se sentia desprotegit de tot sentiment de pietat. Per als romans era coniderat com un ser «abyecto y de mal agüero», com dirien en castellà. Aquest home que es tacava les mans amb la senyal de la mort, pensant que eixa mort per a tots els pagans no representava altra cosa que la llastimosa final, la final d’una vida de dissipació, sense fre.
Els «fossors», amb el seu aire dels «topos», amb la seua imatge pàl.lida, macil.lenta, amb els seues ulls habituats a la tenebra i fràgils a la llum d’un sol que quasi no coneixien, es varen convertir en massa al cristianisme. Al caliu de les catacumbes eren els que guiaven als fidels de Crist que havien de refugiar-se allí. Eren els que els ajudaven i els que es feien partícips d’aquella fe admirable que, molt prompte, anava a canviar els comportaments de la humanitat. A poc a poc, en la mesura que el paganisme es va anar donant compte del creixement del cristianisme, va passar del menyspreu i la burla a la persecució més dura. Els pagans es varen aprofitar, primer, de la calúmnia i de falsos testimonis d’alguns apòstates; després, de la crueltat i, finalment, de tots els arguments al mateix temps.
El primer càstig, la primera pena que els pagans romans imposaven a un cristià que confessava la seua fe en Crist era la prostitució. Si es tractava d’una dona verge la portaven als temples dels déus. Allí la feien patir la dura afronta de fer la seua exhibició davant d’una turbulenta d’enfollits pagans que l’apostrofaren i la mancillaren. Si era un home, el cristià el feien passar per tota una refinada successió ininterrompuda de temptació. Al final d’aquesta maniobra el cristià es veia rodejat de cortesanes en pilotes que intentaven atraure’l tirant mà a totes les artimanyes del seu ofici. El nombre de màrtirs va anar creixent de manera impressionant. I això era el que més enfebria les autoritats de la Roma pagana. Aquella capacitat de sacrifici que evidenciaven els cristians no deixava de preocupar als mateixos emperadors. Aquella actitud de renúncia a tot, d’indiferència fins a la mateixa mort, almenys hauria d’inquietar-los…
Una mostra d’aquest temple, d’aquesta integritat la tenim en el martiri d’Afra, que va tenir lloc durant la persecució de Licinio, en el segle III. Afra havia sigut cortesana i deixà amb alegria el seu ofici per tal d’unir-se als cristians de les catacumbes. En ser presa per l’autoritat romana es va veure obligada a tornar a la professionalitat del sexe, a la seua antiga ocupació. El jutge Gayo li va dir: «Tú eres cortesana, según tengo entendido. Debes sacrificar a los dioses. Y debes hacerlo en seguida, ya que una cortesana no tiene nada que ver con el Dios al que tú sigues». Afra, amb gran integritat, començava a resar. El jutge, davant el silenci de la cortesana, tornà a dir-li. «¿Es que no me escuchas? ¿Es que no me has oído lo que te he ordenado? Sacrifica, pues, como lo has hecho siempre, y hasta te permitiré llevar el lucro que te corresponda a tus amores». Afra, aleshores va contestar amb veu termolosa: «No podría jamás aceptar un dinero así. Todo el que gané con mi odiosa vida lo he arrojado muy lejos de mí. Ese día fui verdaderamente feliz por haberme deshecho de un lucro mal adquirido. ¿Cómo voy a volver ahora a aceptar un dinero execrable?». Gayo s’alterà. La tradició conta que va perdre el color i la compostura, però encara va poder dir amb veu tremolosa continguda: «Cristo no pido encontrarte digna de él. De manera que no puedes llamarle tu Dios. Él no te puede reconocer nunca como suya, porque eres cortesana y los cristianos no quieren oír hablar de las cortesanas». La veu de Afra va afirmar: «Bien es cierto que yo no merezco el nombre de cristiana. Pero la mesericordia infinita de Dios no juzga mi mérito, sino mi fe. Y sé que esa misericordia no me cerrará las puertas del cielo». Continuarem.
