La darrera setmana tancàrem sobre la informació que disposen en aquest camp relacionat amb l’antiga Roma. Avui pretenem parlar sobre el tema Sexe Prostitució amb l’aparició del cristianisme front aquesta parcel•la social. Ens basem principalment en els treballs realitzats per l’investigador Mariano Tudela i algunes altres fonts. Comencem recordant la presència de Saulo, un pagà important en la història que es va convertir en la religió de Crist prenent el nom de Pablo, com molts sabem.
Pablo sabia amb gran perfecció quina era la depravació i el vici de les falses religions materials. I així fou que quan va arribar a Roma amb la seua predicació el primer que faria seria dedicar-se a la reforma d’aquells costums depriments, nefasts, i dedicar-se també a la condemna de la prostitució. Deia San Pablo: «La voluntad de Dios es vuestra satisfacción, a fin de que os abstengáis de la fornicación que cada uno de vosotros sepa poseer el vaso de su cuerpo honrada y santamente, sin ceder a los movimientos de la concupiscencia, como los gentiles que no conocen a Dios». 
Per tots els llocs on s’escoltava la seua paraula, San Pablo arremetia contra el càncer de la prostitució, «el servicio de la impureza y de la iniquidad».
Deia també en les Epístoles als romans: «No viváis en los festines de la embriaguez, ni en las inmundicias ni en las sensualidades, ni en los menosprecios ni en las envidias; mas revestíos de Nuestro Señor Jesucristo, y no queráis contentar vuestra carne, según los placeres de la sensualidad».
Per a San Pablo, tan coneixedor del món dels falsos déus, per damunt de tot, com essència del paganisme, estava instal.lada en el pecat carnal. I pensava que combatent l’impulsor aconseguiria, de pas, l’extermini de les falses i primitives religions. I a l’antiga Roma tenia, amb abundància, tots els moviments del pecat del sexe i la prostitució. I és que els cultes fins ara coneguts eren, bàsicament, una successió molt repugnant dels diguem-ne misteris de la prostitució. San Pablo feia prèdica de les excel.lències de la castedat o, almenys, del matrimoni cristià entre aquell avalot de la primera hora, carn de pecat, desfeta de la societat romana, perquè els poderosos, els grans, els envilits sexuals no havien parat a pensar, o no volien pensar en la paraula de Crist. Alguns, en aquest naixement admirable del cristianisme, volien veure una imitació ridícula de filosofies modernes, com la de Ciceró, que propugnava continències sexuals periòdiques, especialment en vísperes de festins i orgies. Però què volgué adonar-se de la realitat, ben prompte va poder comprendre que no.
Els dictats filosòfics ciceronians el que feien era aconsellar la continència com un mitjà de preparar millor a la luxúria, o de preservar les forces virils o la mateixa economia física. Aquell Pablo que parlava per boca del Señor el que feia era predicar la castedat com el remei de l’ànima. I l’estupor, l’espant dels primers assabentats en oir la veu del predicador, no tenia límits. Es preguntaven: Com és possible que els aconselle tot el contrari al que els aconsellaven els emperadors? A qui haurem de fer cas? El contrast era veritablement contundent. A la perversió dels costums, a l’envelliment progressiu, el fre de la castedat; a l’or enlluïdor del luxe, el do del pudor; a la verginitat temporal, i sensual en el fons, de les vestals, la verginitat gojosa dels cristians que feien un vot perpetu… Eixos eren els contrasts. I, sobretot, el perdó. Moltes prostitutes dirigiren els seus ulls a la nova religió i li prestaren els oïts a la veu de San Pablo. Elles, que no eren ningú, que res podien esperar quan vingué l’hora de l’ancianitat, que fins i tot foren comdemnats per un adulteri o un concubinat mal vist per l’emperador, elles, que per qualsevol motiu podien patir l’apedregament de les multituds, o, potser la mateixa mort, estaven escoltant unes paraules que les havien deixades embovades, en suspens… «Perdón para los pecados. La infinita misericordia de Dios…». I tantes coses més. Les prostitutes, penedides, batejades, «amando a Dios sobre todas las cosas, al Dios auténtico que les otorgaba el perdón… Podían gozar de una igualdad que desconocían totalmente. Podían casarse, tener hijos, ser, en una palabra, personas decentes».
Hem de dir que en eixos tres segles que havien de passar per al triomf del dogma catòlic a Roma se sap que foren moltes les mostres de dos confessors que, trobant-se en camí, sentiren la necessitat de detenir-se en un hostal. Allí es trobaren amb dues meretrius que anaven cercant hòmens per al seu «negoci».
Una d’elles, quan aparegueren aquells confessors, es va dirigir a ells. Un d’aquells confessors al qui s’havia dirigit una de les prostitutes va intentar retirar-se, molt indignat, demanant a Deú decididament perdó per aquella dona. Però la prostituta, en lloc d’arredrar-se, va insistir en les seues magarrufes. Intentant fer burla dels dos confessors, li va dir a aquell que estava assetjant: «¿Después de todo, podrían por lo menos convencerme? ¿O es que Jesús no perdonó a María Magdalena?». El confessor respongué molt excitat: «Pero cuando mi Maestro dirigió la palabra a la pecadora, ya había dejado de ser cortesana». Aleshores, segons refereix la tradició, aquella prostituta de l’hostal va rebre una inspiració del Espíritu Santo i va dir: «Y yo también he dejado de serlo desde este momento». Acte seguit va abandonar la seua companya tot diguent als dos confessors que la conduïren a un monestir de dones, on es dedicà a l’oració sota el nom de Maria.
Una altra prostituta ben dissoluta, anomenada Tais, s’agenollà als peus de l’abat Pafnuco, i tota plorosa li va demanar que intercedira pel seu perdó. Després va entrar a sa casa, va recollir tot allò que havia adquirit amb els diners «pecadors»: joies, vestimenta, etc., i sortint al carrer formava un munt informe i li va pagar foc tot cridant: «Venid todos, venid todos los que pecasteis conmigo y veréis como destruyo las ganancias del pecado».
Les fonts on ens havem acollit consideraven la possibilitat d’avançament als esdeveniments, basant-se en el fet de què a la Roma dels primers cristians la llavor ha de ser cruel i esgotadora. Que, inicialment, produïa una sèrie de contrastos que s’oposaven a la concepció material de la vida que posseïen els romans. Després produïa estranyesa. I la infàmia de la calúmnia. Rancúnia, més tard. I, finalment, una persecució obstinada. El món pagà no podia perdre la seua vil hegemonia, a cap preu. Continuarem.
