S’han fet al llarg de la història diverses manifestacions sobre la possible prostitució en diverses espècies animals, a banda de la reproducció. En realitat aquests fenòmens corresponen sols a l’ordre de reclams sexuals tan estudiats en el seu temps per Darwin i Vallare. D’aquesta manera sols en el gènere humà existeix veritablement la prostitució, que ja es troba definida en les antigues lleis ateneses. El primer organitzador, Solón, li dóna com caràcters la varietat d’individus als què s’entrega la dona i, per tant, la de poder vendre el seu cos. En els temps de Roma, aquest es comprova ja per les mateixes paraules de «quaestuosa» o que sol·licita, i «meretrix», o que comercia.
El gramàtic Nonio Marcelo assenyalava la diferència entre «meretrix» i la dona del «proatibulum», en el qual la primera practicava la seua activitat clandestinament i la segona de manera declarada. San Isidoro de Sevilla utilitzava la veu «fornicaria» i «fornicatrix» per a les dones que traficaven amb el seu cos públicament i vulgarment. Les inscripcions pompeianes i els textos legals de Ulpiano i Justiciano excloïen del concepte de prostituta a les adúlteres, passionals i les que tenien un amant, però, en canvi, incloïen aquelles que exercien clandestinament. És general entre els jurisconsultes romans que el preu per ell mateix no defineix la prostitució, considerant com «femina honesta» la que sabia guardar les apariències. Les lleis del Digesto no parlen per a res de la prostitució masculina, «hetero i homosexual», tan comú, no obstant, en l’antiguitat. En canvi, separa en la prostitució femenina els conceptes de «prostituta vulgar» o «mulierquaestuaria» dels de «concubina» o que viu únicament amb un solter; la «pellese» o manceba d’un casat; la «amica» i la «delicata», que correspondrien a les modernes «demimondeines». Les idees cristianes varen fixar davant de tot punt de vista el de la promiscuïtat sexual per caracteritzar la prostitució, com se veu en una carta de San Jerónimo on es defineix la prostituta com aquella que s’entrega al vici de molts. Així i tot la venalitat es va ja en les definicions del Dret canònic i els teòlegs moralistes. El Dret germànic no va separar, com el romà, les diverses varietats de comerç carnal fora del matrimoni, sinó que les va confondre totes en el mateix concepte de prostitució, però limitant-les a les dones lliures i no a les esclaves. D’aquestes fonts legals varen nàixer les diverses definicions des del segle XVII, les quals s’han recopilat en un bon grapat de publicacions. 
La Constitució carolina fixava ja com a condició l’estat actual o, com podríem dir, professional de la dona que ven el seu cos. De qualsevol manera totes les distincions establertes pels tratadistes com Simón C. Ursino, Beek, Saliceto, etc., entre la veritable prostitució, l’incest, no modificaven realment el criteri fonamental sobre el tema. Tan sols al segle XIX es va intentar concretar-ho atenent-se a elements jurídics, biològics i sociològics. Littrél va definir la prostitució com l’abandonament, l’entrega a la impudícia, i Wardiaw, com el comerç il·lícit de sexes, la qual cosa resulta de certa vaguetat. El criteri comú no confon, en efecte, la prostitució amb el tractament sexual fora del matrimoni. Tampoc són més satisfactòries les definicions de Litz i de Rauk, que exigeixen tant el pagament d’un preu estipulat o la pluralitat d’homes, la qual sosa és sols relativa. D’aquesta manera resultaria que la ninfòmana es confondria com una prostituta i, en canvi, no ho seria moltes vegades «la mujer entretenida».
Les condicions d’una humanitat primitiva fan difícil descobrir en ella una veritable prostitució, observant-se actes de promiscuïtat sexual, com els assenyalats per Herodoto i Retrabón entre els escites i els mesàgetes. Actualment els viatgers i exploradors ens han donat a conèixer fets similars entre les tribus africanes, asiàtiques i australianes. Així i tot els diversos descobriments de les Venus impúdiques salvatges, encara en els temps prehistòrics, com ara la cèlebre Venus de Brassempony, sols d’una moda indirecta es refereixen a l’assumpte que estem tractant.
Un altre tant pot dir-se dels afaitaments i tintures observades entre les dones dels pobles primitius i de les tribus modernes. Faltant el criteri ètic i jurídic, el fet de la prostitució és molt imprecís per qualificar la prostituta, es troba absent completament de la mentalitat de pobles sense civilització i en els quals els drets del matrimoni són rudimentaris. Així molts naturalites, com Elrenreich, han cregut que la prostitució no és més que un estat residual d’una època en la que la moral dels sexes es trobava encara molt endarrerida. Fins el punt és cert això que en els poemes indis, en els costums de Java, a les Moluques i a Nova Guinea el sacrifici del poder femení arriba a ser obligatori i encara meritori. Bona prova del que diguem ofereixen els fets de la prostitució religiosa assenyalats ja en l’antiguitat per Herpdptp, Ateneo i Diodoro Siculo. Havellock Helellis ha cregut que la religió sols havia recollit i conservat usos i tradicions populars primitives. Així pareixen confirmar-ho els cultes de deesses femenines més eròtiques com les de Astarté i Afrodita. Respecte a la prostitució masculina, de la que tants abundants exemples ofereixen, encara en l’edat més primerenca, les civilitzacions hel·lènica i asteca, segueix essent objecte de molta discussió. L’organització dels «ginecònoms» d’Atenes que va idear Solón, cuidava la policia de les prostitutes amb l’autoritat del areópago. Siracusa i Tebas tenien també una organització pareguda, prohibint les joies i vestits de púrpura a les que no foren dones d’aquesta condició vil. L’objecte d’aquestes lleis de Solón era el de protegir el matrimoni, donant facilitat per evitar l’adulteri, que castigava amb pena de mort. Aristóteles i Plutarco admiraven que les dones lliures no eren admeses en la classe de les prostitutes que es reclutaven de manera exclusiva entre les esclaves estrangeres. És possible que més endavant es relaxara aquesta disposició.
En qualsevol cas les dones de condició servil foren sempre la majoria. Havien de pagar aquelles mancebies la seua contribució a l’Estat, en gran part per a l’erecció del temple d’Afrodita Pandemus. Hem de mencionar, així i tot, apart de la prostitució oficial, la privada o lliure de les «hetairas» i «concubinas», la freqüentació de les quals no tenia res de vergonyosa ni pels casats. No sembla que a Esparta haja existit mai la prostitució, el que pareix dependre de la màxima llibertat que gaudírem les dones i la laxitud de les regulacions matrimonials. En els temps de Roma no s’han trobat oficialment reconegudes les prostitutes fins el segle III A. de J.C. i per la influència grega. Historiadors com Friediander i Mommsen han atribuït l’extensió d’aquesta classe de dones en la urbe urbana a la presència rigorosa de la llei contra l’adulteri i la seducció, que persistien encara durant el regnat d’Augusto. Continuarem.
