Ens havíem quedat la darrera setmana parlant de que Armènia tenia al temple dedicat a Anaitis com una espècie d’harem, dient també que els pares d’aquell serrall pertanyien a les famílies més importants del país, i eren els qui amb els seus vots decidien les circumstàncies que havien de regir la presència dels seus fills en aquell serrall.
La llegenda ha facilitat molts motius per reflexionar sobre aquest important esdeveniment. Però resulta difícil per als investigadors trobar en el seu moment una veritat sobre aquella història de la prostitució. Diuen alguns d’ells -almenys el consultat per nosaltres- que en aquells moments les joves, una vegada complit el termini del vot patern a la deessa Anaitis, sortien del temple «amb el cap ben alt» i orgulloses, molt orgulloses del seu comportament, d’haver estat allí i haver sigut posseïdes d’altres i dispostes a elegir entre els seus probables pretendents. Aquests, per la seua part, abans de portar avant el pas definitiu per casar-se amb la xica preferida, acudirien al temple per informar-se, i a verificar l’èxit eròtico-sexual de la seua estimada, el seu amor. 
A l’armeni temple d’Anaitis, tantes voltes citat, acudien els estrangers. En arribar havien d’oferir un present dedicat a la citada deessa. Així obtenien els favors d’aquella plèiade de rares sacerdotesses que oferien la sua virtut en honor de la deïtat femenina.
Això que estem contant solia ocórrer a Chipre també en uns tres quarts. També allí s’elevava un temple a Venus, atribuït al rei Ciniras, i ubicat a la vora de la mar, com la majoria dels temples dedicats a aquella deessa.
Les xipriotes, plenament abocades a tots els excessos de la prostitució sagrada, es dedicaven a passejar-se per les vesprades a la vora de la mar. Durant les festes venusines aconseguien l’atracció a Chipre de molts adoradors, que coneixien que les sacerdotesses del repugnant amor pagà estaven esperant-lo a les platges de l’illa. Aquesta espècie de mania atractiva de les voretes de la mar tenen una tradicional explicació. Era famós en els pobles d’aquella antiguitat de Venus, l’havien descoberta els caldeus en una nit d’estiu sorgint de la mar rodejada de sirenes adequades. Així fou que les dones de Chipre honoraven la seua deessa passejant les seues soledats pels arenals de les platges desertes que tenien la seua mirada cap el llunyà horitzó. Per eixe mateix motiu la majoria dels temples dedicats a la deessa estaven erigits en promontoris que miraven la mar. Hom diu que, amb eixa actitud, podien vore’ls els mariners, esgotats per singladures i pel dur treball de la navegació. Davant aquella promesa sagrada, els navegants podien enfilar les naus cap els paradisos de descans i plaers boirosos. A l’entorn de la unitat religiosa de Venus existeix certa confusió, perquè, inicialment, en un principi, les classes de prostitució foren dues: l’hospitalària i la sagrada. Però no hi hagué de passar molt de temps sense que s’assentara sobre tot el món una tercera classe que seria, definitivament, la que, per damunt dels segles, arribarà amb força fins nosaltres: la prostitució engendrada per l’avarícia, per tenir possessió d’una peça més de caça, una ploma d’au o una simple caragola de bells colors. Sembla, doncs, que Venus va albergar un triple culte. Ja Sant Agustí ens ho diu en La Ciudad de Dios, on parla de tres Venus diferents, la de les dones casades -que podríem considerar-la molt bé la de la prostitució hospitalària-, la de les verges -la sagrada-, i la de les cortesanes, corresponent a aquest últim tipus de prostitució, que, amb el pas del temps, hauria de ser el comú.
Tornant a Chipre direm que aqueixa illa va ser com la catapulta sobre la qual va botar propagant-se de manera indefinida el culte a Venus que engendrava la prostitució. Creiem que resulta curiós observar com cada poble imprimeix a aquest impuls unes característiques especials, personalíssimes. La voluptuositat amb major desenfré l’aportaren els caldeus, amb una gran brutalitat i plens d’una profunda plenitud vital; mentre que els fenicis, per exemple, li donaren a la prostitució eixe caràcter comercial, mercantil que sempre ha caracteritzat la seua existència. Si els homes varen inventar el culte a Venus, les dones, per la seua banda, no varen tardar gens en seguir-los, i de tot aquest moviment, producte de la seua imaginació, apareixeria la figura masculina d’Adonis. Des d’aleshores Venus seria una cosa com la deïtat femenina, llavor, terra propícia, mentre que Adonis venia a convertir-se en la força generadora, l’adob necessari. Direm que de la unió d’ambdues deïtats varen nàixer una sèrie de festes o cerimònies que haurien de produir un gran esplendor. La del «duelo», per exemple, on Venus plorava la mort d’Adonis, el seu «diví amant». I les dones havien de colpejar fortament, bàrbarament el cos com una senyal de desesperació, per a, més avant, oferir-li a la deessa els seus cabells o el seu cos a un estranger. Potser fos a Biblos on aquesta festa «del dol» va tenir un major arrelam. Allí, les dones que volien conservar la seua cabellera -fins i tot, al menyspreu del seu pudor-. I deixaven ràpidament el temple introduint-se en una espècie de mercat on sols tenien accés, a més d’elles, els inevitables i esperats estrangers que, com «bons» clients, afavorien el negoci de la carn. Les xiques estaven obligades a entregar-se tantes vegades com foren requerides, i, diguem-ne el «producte», d’aquell tràfic inqualificable es destinava a les ofrenes fetes a les imatges de la deessa.
Venus va tindre moltes variants, fins i tot en el seu nom, i així es veu com l’Astarté dels fenicis va gaudir de gran popularitat. Ja havem dit que els fenicis, totalment mercantils, de cap a peus, varen perfilar amb aquesta característica comercial la seua prostitució, amb una fusió integral de les dues originàries classes de prostitució coneguda. Hospitalaris i religioses, però per damunt de tot comerciants, no varen dubtar ni un moment en desenvolupar el patètic costum d’entregar les seues dones i filles a l’estranger que acabarà d’arribar. D’aquesta manera, no sols podien tenir la sort de fer eixa entrega a la representació humana d’un Déu, sinó que, així mateix, podien anar fent el seu «negoci», que vivia una bona productivitat.
També ens hem referit a una tercera classe de prostitució i encara no havíem posat en ella un exemple de certa eloqüència. Situem-nos a l’Egipte. Allí les lleis morals havien complit el seu primari objectiu: deixar clar, desentranyar els camins del bé i el mal. Els egipcis saben quina actitud han de prendre i sembla que també saben que no existeix cap camí a eixa llaga llastimosa de les prostitucions hospitalària i sagrada, però que dins la tercera, que havem citat. La dona egípcia s’entrega en aquells primers temps per pura i simple cobdícia. Ella no pot utilitzar el costum hospitalari per la raó de que l’egipci d’aquell moment, és, un personatge que té un odi dirigit cap al visitant desconegut al qual per res del món permetrà que entre a sa casa, ni a oferir-li ajudes o aliments, tot creient, sense cap dubte, que, a partir d’eixa mínima relació poden venir-li contagis de pestes o malalties infeccioses. Continuarem.
