Ens havíem quedat la darrera setmana reflexionant sobre el món dels «Essenis» que vedaven qualsevol relació sexual il·lícita. Davant de tot açò la societat cristiana no va adoptar el punt de vista ascètic, és a dir, prohibitiu, sinó que va establir la tolerància des dels primers temps, no faltant, amb tot, les seues protestes i reaccions momentàniament victorioses. A l’Edat Mitjana generalment, les prostitutes exercien les seues activitats solemnes de principis a les entrades solemnes de les poblacions, festejant-les amb ofrenes de flors. Tampoc era infreqüent que les visitaren grans dignataris que, per altra banda, les obsequiaren amb regals per a balls i festejos. Tal com va passar a Viena durant el regnat de l’emperador Segismundo en 1435 i en Praga en el de l’emperador Alberto II. Les Ordenacions sobre el comerç de les prostitutes eren comuns, minucioses, però també negant-los el dret de ciutadania a partir del segle XV, i obligant-les a usar vestimentes especials, apartant-les de les dones honrades fins i tot en les tombes i reservant-les en lloc apart a les esglésies. No hauríem d’oblidar tampoc que l’escassa població i menor riquesa de les ciutats medievals varen impedir el luxe i esplendor que va acompanyar el desenvolupament de la prostitució a Grècia i Roma. Sols a l’Orient bizantí i islamista es troben exemples que recorden els de les modernes urbs mundials en esta part. On més sembla haver-se concentrat l’exercici de la prostitució és a les grans villes universitàries, com Padua, Florencia, París, Heidelberg, Oxford i Salamanca. Els moralistes no pararen de clamar contra aquesta proximitat, com ho demostren al segle XIII les invectives de Jaime de Vitry. El mateix s’observa a Itàlia per part d’Eneas Silvio i del Panormita, condemnant la immoralitat dels estudiants de Siena. Els rectors tenien el deure de vigilar que els estudiants no sortiren per la nit per tal d’evitar les freqüents visites a aquelles prostitutes. Però aquestes disposicions eren poc respectades, renovant-se sense parar els abusos i escàndols.
La cèlebre obra satírica de Las qüestions quaditlibeticas ja tractava entre les seus tesis còmiques les relacions entre estudiants i prostitutes. Així s’havia format una «jerga» especial que es servia en les seues festes i orgies. La influència de la prostitució ambulant en les fires i mercats és una de les mostres característiques d’eixa època que excedeix de manera considerable a l’antiguitat en tal concepte. El mateix pot dir-se de les grans festes populars, com ara les dels Sants, de Pascua i Carnaval, o dels tornejos, peregrinacions i romeries. En les grans expedicions militars, com les de les «Cruzadas», no hi ha que dir que els ports de mar com Hamburg, Venècia, Nàpols i Lisboa eren centre d’una enorme prostitució com ho testimonien les poesies de l’època. Molta influència exerciren també en ella les gents de condició servil, que no desaparegueren en tota l’Edat Mitjana. Així, a Bizancio, malgrat les prohibicions de l’emperadriu Teodora, hi hagué un gran tràfec d’esclaves, el mateix que a Itàlia i a Grècia, malgrat la renovació dels edictes perseguint tan vergonyós tracte. A les mancebies estaven tractades les dones com veritables esclaves, i el mateix ocorria en tot l’Orient musulmà, la qual cosa es reflexava en la literatura d’aquell temps. Alfonso el Sabio de Castilla va reglamentar ja la prostitució, oferint quadres vius d’ella de les immortals obres de Fernando de Rojas i de l’Arxiprest de Talavera. Els càstigs aplicats a les proxenetes, i que es troben a tots els països d’Eropa, eren moltes vegades il·lusoris i, quan més, no tardaven a caure en l’oblit, en el desús. L’Edat Moderna, malgrat la influència del Renaixement i del descobriment d’Amèrica, va introduir poques modificacions en l’estat de les coses. L’aparició del mal de Nàpols o del terrible mal galàctic va coincidir amb les guerres d’Itàlia, que tragueren com a conseqüència a la disseminació de les prostitutes d’aquell país per tot el continent. Les obres de Buenaventura-Desperiers, el mateix que la de Béroalde de Verville, ensenyen fins a quin punt la moda italiana s’havia apoderat de França, i el mateix pot dir-se d’Espanya, on tot el transalpí trobava favorable acollida. Les regulacions introduïdes per combatre el contagi veneri es traduïren en reglaments contra la prostitució, que no feien altra cosa que repetir les antigues. 
La prostitució triomfava no sols en les grans ciutats, sinó en les mateixes corts, com d’ella donen exemple la dissolució de la dels Valois i els Mèdicis. L’ostentació i el faust dels favorits dels monarques i magnats, com Diana de Poitiers, Gabriela d’Etrees i tantes altres, no eren combatre el vici cada dia més excés. Les riqueses del «Nuevo Mundo», augmentant les que ja existien pel comerç de l’Orient, feren créixer el nombre de dones galants, figurant en elles sense cap pudor, fins i tot dames de renom a Itàlia. El segle XVII no sols va presenciar la prostitució femenina, idealitzada, per dir-ho d’alguna manera, en la persona de Marion Délorme sinó que va tolerar l’escandalós espectacle de la prostitució masculina, com l’exemple que ofereix els «meninos» de Luis XIII i les anècdotes de Taillemantdes Réaux. Cap país es va veure lliure d’aquelles escenes, que veritablement varen ascendir durant el regnat de Luis XIV i la Restauració anglesa. Les pintures del comte de Gramont, les obres festives de Quevedo i les sàtires de Pope i Prior demostren l’impressionant escàndol de la prostitució en tots els àmbits socials. El mateix cal dir del segle XVIII, inaugurat amb la corrupció de costums de la regència. Felipe de Orleans i el duque de Borbón precediren sols en les seues liberalitats a les favorites de Luis, i del Parque de los Ciervos. Si a vegades una feliç casualitat feia almenys daurar pels esplendors de l’art la vilesa del vici en regis amants, com ara la marquesa de Pompadour, la majoria de les ocasions sols conduïa a reventadores prodigalitats. D’elles donaren exemple amb les seues mancebes el rei Augusto de Sajonia i aquell cèlebre ministre comte de Bruhl, que varen consumir les rendes dels seus Estats. La condició del promig de les prostitutes no havia variat molt, però, vivint la majoria d’elles en la major misèria, tiranitzades per les seues ames i subjectes a l’arbitrarietat de la policia. Si en algun país, com Anglaterra, escapaven a la vigilància governativa, per no existir legalment en esta part, el seu estat no era millor en el fons. De tot açò donen fe les comèdies de Gay i les sàtires i libels de l’època, com ara els de Jonhson i Francis.
Entre les gents potentades i les classes nobiliàries l’hàbit de les canes galants va contribuir molt a difondre la prostitució amb aparences més captivadores i inofensives. Això no obstant, el nombre de dones «entretingudes» era veritablement important a les grans capitals, algunes de les quals, com ara Venècia i Roma, no eren més que centres de cortesanes, com s’aprecia a les obres de Rosseeau i de Casanova. Continuarem.
