Ens havíem detingut la darrera setmana amb unes cites relacionades amb el regnat d’Augusto. Aleshores, poetes com Horacio i Ovidio, i autors com Marcial i Plauto, demostraven fins quin punt tenien la inflexibilitat de la llei per a certs delictes, i recomanaven, ja Catón el Censor als joves el tracte amb les prostitutes. Les guerres i conquestes dels romans en augmentar enormement el tràfic natural de la prostitució, que s’exercia comunament ja des de la infància, educant per a aquetes destí a ella, i per conte de mercaders o «lenones» ambdós sexes. En aquesta part s’observaven una sèrie d’informalitats com en qualsevol contracte, podent alliberar-se les prostitutes per un preu fix que pagaven els seus amants. En temps més moderns es creia que en aquells temps arribà la xifra d’aquestes dones una proporció molt més major que en l’actualitat, essent, per altra banda, comuns com altres factors socials (gran indústria, aglomeracions urbanes). Hem de dir que no sols a Roma, sinó també a Corinto, Alejandria, Nàpols, Bizancio, Antioquia i Cartago es contaven innombrables prostitutes, ja en barris especials, ja exercint lliurement l’ofici, generalment com dansarines i flautistes. No faltaven festes, a vegades amb caràcter religiós, i a les que concurrien aquelles com les cèlebres Afrodisies i Dionisíacas, Floralias i Bacanales. Els sopars amb dones d’aquesta condició, que conservaven el nom grec de Symposuin, eren freqüents i molt a la moda, reconeguent-ho així com Cicerón. Tampoc ignoraren els antics costums, reconeixent que semblen moderns com les Restaurants galantes. Estrabón descriu els seus adorns, les seus músiques, les seues festes, així com la seua abundància d’Alejandria, a la vora del canal del Canopus i el seu pas de barques amb aquelles dones i els seus amants. Tampoc eren desconeguts els que avui citarien Cafés cantants nomenant-los com Escuelas de flautistas, Isócratas, Plauto y Teréncio. És cèlebre l’illa de Samos amb el seu centre de deleites que Polícrates va designar amb el cèlebre de Laura i on no faltaven els plaers gastronòmics. Els banys i termes eren així mateix espai d’encontre, de reunió de dones galants i dels petimetres de l’època coneguts per «ardeliones». Als molins, les tahones, botigues de vins i fins i tot als carrers i places, eren comuns les escenes de prostitució per part de les «aletris», «alicarias», «ambulatrices» i «notiliacae». Havien temples especials com el de Isis en Roma, que no eren més que un lloc de cites, com també ho eren els Portics, el Foro, els Anfiteatres, les Arenes i els Cementeris. Coneguts son els lupanars de Pompeya i Herculano o cases d’un sol pis, amb cinc habitacions reduïdes a l’entorn del vestíbul, pintures i inscripcions obscenes i en la part alta una sala i diverses estances amb sortida separada per una altra escala, tot això donant lloc a una atmosfera pesada, fètida i fosca, objecte de les sàtires de Juvenal i Petronio. No sembla que foren aquells espais constantment habitats, sinó simplement llogats, existint, no obstant, cases d’habitació permanent amb uns ròtols que expressaven el nom de guerra de les dones. Se les consentia, com ja s’ha dit, una sèrie d’adorns -tant de joies o de riquesa en la seua vestimenta- predominant els colors de púrpura i safrà, amb els vestits transparents, les cadenes d’or, cinturons realçats amb pedres precioses. No era estranya, per altra banda, l’abús de begudes alcohòliques, apareixen en les begudes i poesies antigues, i no era tampoc infreqüent l’ús d’abortius de tota mena.
Els preus semblen haver canviat enormement arribant a xifres desorbitants com la que cita Sertorio de 400.000 sestercis per una sola nit, pagats per l’emperador Vespasiano. Tampoc eren rars els grans regals, com el que cita Vopiano Firmo, de dos claus (colmillos) d’elefant de 10 peus de llarg entregats per l’emperador romà Carino a una dona per que construira amb ells un llit. Hem de dir que la immoralitat regnant arribava el més alt funcionament del proxenetisme al si de les famílies per les mares, germanes i marits. Per altra banda haurem d’oblidar que els coneixements i aptituds, especialment musicals, de moltes prostitutes, eren causa de l’elevat preu en revendre’s com esclaves. Moltes vegades aquestes vendes es feien en societat, comprant dos homes la mateixa dona, la qual cosa donava lloc a no pocs litigis. Les perversitats sexuals no eren tampoc estranyes als costums de les prostitutes, tant a les homosexuals com les heterosexuals, com es pot veure en les obres de Aristòfanes, Ovidio i Petronio. El masoquisme, el sadisme, el exhibicionisme, el fetixisme apareixen ja com una cosa corrent, normal, mencionant-se encara pels historiadors grecs i romans. 
La prostitució masculina, per una altra banda, va acabar prenent des del segle V des de l’època cristiana a Grècia i des de l’època imperial a Roma, que arribà al mateix nivell que la prostitució femenina. Tampoc era infreqüent que els homes es prostituïren a les dones, com queda reflexat en el llibre bíblic d’Ezequiel i apareix en la poesia de Juvenal i Marcial.
L’Edat Mitja no va trencar amb les tradicions de l’antiguitat en els referents a la prostitució, adoptant més bé molts dels seus punt de vista. S’aprecia una transformació gradual, com una veritable reforma en tan important problema social per part dels governs, filòsofs i moralistes de l’època. On més clarament s’observa aquesta continuïtat és en l’Imperi bizantí, com es pot deduir en documents de Procopio i de Miguel Psellos. La capital dels emperadors d’Orient oferia en el barri de Gálata l’aspecte dels antic centres de prostitució de Grècia i Roma. El mateix podia dir-se de Chipre i de Creta, que es varen fer cèlebres en eixe sentit, com manifestaven viatgers estrangers, entre ells Ibn Matuta. La influència de la prostitució bizantina es va fer sentir també amb tots els seus refinaments en el món musulmà. Les conquestes dels àrabs a Síria i Egipte presentaren conseqüentment l’adopció dels costums del vençut, i així, la capital islamista de Damasco es mostrarà en un tot a una ciutat grega.
Generalment la prostitució a les ciutats medievals i especialment les del nord, adoptaren la forma tancada dels bordells, encara que no faltaren formes ambulants de dansarines o tanyadores d’arpa i cítara. Entre els àrabs es trobaven artistes d’aquestes formes amb el nom de «munira», veu derivada del grec «mimás», essent molt celebrades a les poesies àrabs com el Diván de Mutalamí. Els jueus havien mantingut les prohibicions històriques dels llibres sagrats respecte a la prostitució, encara que la influència grega s’havia traduït en una tolerància molt extensa en la pràctica. Flavio Josefo menciona ja l’existència de nombroses prostitutes, per més que no sembla que hi hagués una veritable organització d’elles entre l’element exclusivament jueu. Si el Talmud menciona casos que recorden els costums grecoromans és sols per la influència dels mateixos costums, existint sectes intransigents com la dels «Essenis» que vedaven tota relació sexual il·lícita. Continuarem.
