Ens havíem detingut la darrera setmana parlant del 1873, amb prostitució il·legal. I amb els registres de 1893, sabem que aquesta activitat ja existia sota un control de la situació, encara que el moviment era bastant exigu. No passà el mateix pel 1926, segons apareix en la documentació municipal de l’arxiu. Anem a dedicar-nos ara a aqueixa etapa, ometent el nom de les ames, per discreció.
Hem observat que en aquells moments les xiques dels prostíbuls eren d’una edat superior a les anteriors. En el prostíbul regentat per l’ama T.A. apareixien en el seu registre, durant el període de l’11 de desembre de 1926 al 26 de juny de 1929, reflexades 12 prostitutes de 23 a 26 anys d’edat. L’ama M.L. tenia registrades un moviment de 39 dones d’edats compreses entre 23 i 32 anys, entre elles 3 d’origen francès i dues belgues. M.D. presentava un registre de 57 xiques de, 23 a 33 anys, una d’elles procedent de Nimes (França). A.C. mostrava les referències de 32 dones d’edats entre 23 i 37 anys; una d’elles procedent de París, una de Lyon i una altra d’Alger. Rematava els llistats l’ama A.R., amb el registre de 21 xiques, d’edats entre els 27 i els 29 anys, d’elles una belga i dues franceses. 
Encara que la majoria de les pupil·les procedien de diversos punts de l’estat espanyol, sorprèn el fet de les diferents nacionalitats d’altres comarques europees de xiques majoritàriament ben joves i, almenys, la imatge d’una -la única de la que es conserva una fotografia en els documents- moderna, a l’estil dels anys vint «xarlestonescs». Potser que aquestes joves estrangeres vingueren atragudes per l’ambient de la nit deniera d’oci i d’oferta econòmica d’aquells moments. A nosaltres ens consideraven irònicament com la «Petit Montecarlo», o cosa pareguda. No sé si ens hem passat de rosca amb la fantasia.
En la lluita antivenèria contra la malaltia de la prostitució, per decret de juny de 1935, en plena II República, es declarava il·lícit l’exercici de la prostitució, però un decret posterior del 27 de març de 1941, a la postguerra, derogava aquell decret tot considerant la seua pràctica amb la corresponent normativa, per tal de controlar-la sanitàriament. Pot semblar una contradicció el mantenir pel franquisme dur la pràctica de la prostitució sols en algunes poblacions grans o de les característiques marineres de Dénia. Els convenia políticament per a que els homes es «desfogaren». Aquí, com a Gandia, eixa tolerància venia donada perquè eren poblacions amb port de mar i se suposava que els mariners, després d’algunes jornades navegant, necessitaven el contacte carnal, el sexe. Eixa era la sensació, però la marineria local, en aquells moments, ja era de «cabotatge», únicament pesquera i la tripulació tornava cada dia a casa on no podia fer la «faena». I això va donar motiu als homes de Dénia i la seua comarca per que acudiren als bordells, omplint les «casas de lenocinio», com se les anomenava amb caràcter oficial. Els «clients» solien vindre en autobús els caps de setmana, alguns de Pedreguer, com si assistiren a algun partit de futbol.
El centre de tot açò, com ja havem dit alguna vegada més, era «el carrer de les xiques» -el Carrer Quevedo-, bàsicament. En la postguerra aquestes xiques passaven almenys una revisió setmanal a la consulta del metge Juan Devesa Giménez, i els policies municipals feien una visita rutinària d’inspecció a aquells prostíbuls. Les cases més popularment conegudes eren la de «La Estrella», que tenia a la seua façana un anunci amb aquella imatge; la de «la Catalana»; la del «Barco», per la forma de l’edifici. (deprés seria coneguda com «El Bayón», per influència del títol d’una pel·lícula italiana del moment, on es ballava el famós «bayón de Ana». Aquest local estava ubicat al carrer que posteriorment estaria dedicat als «germans Ferchen», amb confluència del repetit carrer Quevedo, o «de les xiques» centre principal de la prostitució. Hi havia una altra casa, la de «la Perola», al final del carrer Sant Josep, a dues passes del de «les xiques». I alguna altra més, o alguna tasca més modesta per questa zona d'»Oci sexual» tolerat. L’Ajuntament de Dénia, de tant en tant, rebia escrits comdemnatoris per raons morals, especialment dirigits pels Jóvenes de Acción Católica, que pretenien redimir el personal del «pecat de la carn». No conec si aquestes denúncies morals sortiren algun efecte, perquè aquella nova joventut també denunciava formalment els «pecats» de la carn nascuts dels balls practicats a les pistes de Dénia i la comarca, a més de les «immoralitats» en la conducta de les platges. Es convertien en els defensors de l’esperit de la «Nueva España» que acolliren un conegut sector de classe mitja pròxima a l’Església, estimulat pels sacerdots en la defensa de la seua moral. Això era una actitud normal en els primers anys de la postguerra. Ara, centrant-nos en el món que denunciaven amb el qualificatiu de «el barrio», desapareixeria, no per les seues constants denúncies, sinó per un decret-llei del 3 de març de 1956 de la Jefatura del Estado que deia així; «Abolición de centros de tolerancia y otras medidas relativas a la prostitución». Entre altres coses, continuava: «La incontetable ilicitud de la prostitución ante la teología moral i ante el mismo derecho natural ha de tener reflejo obligado en el ordenamiento positivo de una nación cristiana pera la debida protección de la moral social y del respeto debido a la dignidad de la mujer». També declarava aquest document la prohibició:… «en todo el territorio nacional las mancebías y casas de tolerancia». I donava un termini de tres mesos per acabar en «su ilícito tràfico».
La incidència de la mà de la Sección Femenina de Pilar Primo de Rivera es notava en la defensa de la dignitat de la dona sota els conceptes de la moral cristiana i conservadora de la Falange, per mitjà de les Juntes Provincials del Patronat de Protecció de la Dona.
Per aquest decret desapareixien a Dénia les activitats de la prostitució al «carrer de les xiques», que havia significat, en certa manera, com una espècie d’Universitat Popular de la nostra ciutat per a l’educació sexual d’unes joves generacions, a més de centres de plaer per als més majors. Això almenys en opinió d’algun amic o conegut sociòleg d’aquells temps, ben carregat d’humor. En aquelles cases modestes de planta baixa i un pis, que disposaven d’habitacions petites i escasses, la higiene dels homes clients es limitava al preservatiu i una palangana d’aigua servida per una dona major, generalment, que no exercia la prostitució en aquells moments. El tòpic anava desapareixent. Es perdia la peculiar veu de l’ama amb el tradicional «Niñas, al salón!».
