Ens havíem quedat la darrera setmana fent una referència sobre els banys per l’estiu a Dénia, allà pels anys vint del segle vint, amb separació dels espais destinats a dones i homes, pressionats per la moral -encara- d’aquells moments, tot amagant el cos femení amb l'»albornós» -barnús-. Ho consideraven, i continuen considerant-ho ara, una actitud «mojigata», en castellà, perquè, ben prompte, Dénia es convertiria en un «destape» integral, com tots sabem. Continuem anant més enllà de l’erotisme. Val?
Ja hem dit en vàries ocasions que a Dénia, a partir, almenys, dels anys vint i trenta del segle vint començava l’increment de l’erotisme en els espectacles que es donaven al Teatre Principal, Teatro Circo i Salón Moderno, en els diversos cuplés -com a mostra les picardies tipus «la pulguita», etc. I açò també passava en els cabarets com el Magallanes, conegut com l'»Anxova», i altres espais servits també per dones amb «top less», que aleshores no es deia així, naturalment. Dénia, amb tots els mereixements, era coneguda com la petita Montecarlo, amb la seua important nit nocturna de sales de joc, casinos, cabarets, espectacles teatrals, musicals, ruletes, varietés, folklore, sarsuela, prostitució sense reserves, etc… La citada «Anxova», on atenien xiques amb els pits a l’aire, era denunciada contínuament per alguns veïns, en defensa de la «moral». Tot passava en un temps on corrien els diners de la pansa i altres productes exportables, que afectaven positivament també a la comarca. I ni el joc, el sexe i la prostitució no existia força que ho pararà. La pela, és la pela. Com ara, aproximadament. És clar, que també aparegué paral·lelament el progrés: el gas, el telèfon, ferrocarril…, ja a partir dels finals del segle XIX. Les mares, principalment de la comarca, patien per si les seus xiques trobaren un nuvi «golfo» denier, sempre en mans del dimoni. «Me cague en Dénia i en terra que es rega amb sènia…». Les coses anaren canviant i després de 1956, quan la prostitució era oficialment prohibida, a poc a poc, ha anat creixent, omplint les carreteres de lluminària i d’oferta carnal de jovenetes. Ara tot açò ja és pura normalitat, tots sabem d’aquesta imatge trista d’explotació sexual. La defensa de la «moral» ha sigut una constant. Pels anys quaranta i cinquanta -quan la postguerra- intervenien els Cors i Danses de la Sección Femenina de Falange que feien que les xiques, per a ballar, havien de posar-se baix de les faldes una espècie de pantalons, coneguts com «pololos», per tal que al pegar les voltes no mostraren la seua carn. A la meua memòria em ve el fet d’una joveneta, sembla que dels grups de la Secció Femenina de Xàbia, quan estaven actuant al Teatro Circo, no sé com, li va caure un d’aquells «pololos» defensors de la moral, que omplia tothom de vergonyes des de la seua moral cristiana. Com han canviat els temps… En aquella llarga postguerra es prohibia als matrimonis la relació sexual per la quaresma i tres festivitats religioses. I es recomanava a les parelles de nuvis i matrimonis que se separaren durant les celebracions de misses u altres activitats religioses dins l’església. La moral era la moral: els homes es col·locaven a un costat del temple, i les dones a l’altre. Però els jovenets aguardaven la sortida de les oracions amb la passió pròpia de l’edat. A més a més solia col·locar-se a l’entrada de els esglésies el llistat de les pel·lícules que estaven projectant-se als diversos locals deniers, amb la seua qualificació «moral», indicant els perills de presenciar-les. Encara no existia la tele. L’Església completava els consells «salvadors d’ànimes» amb algunes reflexions de l’ordre de: «Mira como vas, mangas y faldas largas etc.», per a les dones. També en un text escolar, editat el 1959, apareix aquesta màxima exemplar: «Mentir es una cobardía. Por eso las mujeres, seres débiles, mienten más que los hombres». Una altra cita dictava: «Los matrimonios que hacen el amor a oscuras y en pijama, y rezando previamente, para dejar bien sentado que realizan el acto con finalidades procreadoras y sin el menor deseo sexual…». Com una actitud positiva, clar. Tirali, Martí! També existien dones que confessaven amb angoixa: «Padre, me acuso de gozar con mi marido». 
Pegant un bot a les nostres històries, direm que, tant a Atenes, com a Siracusa i Tebas ja existien unes organitzacions preocupades en protegir el matrimoni i, fins i tot, donaven facilitats per evitar l’adulteri, el qual estava castigat amb pena de mort. Quina cosa penseu de tot açò? Ah, també tenien les prostitutes ben cuidades. Per altra banda sembla que a Esparta no hagués existit mai la prostitució, precisament per l’expressa llibertat que disfrutaven i la laxitud de les relacions matrimonials. I a Roma -la Roma antiga- no es troba reconeguda, oficialment, la prostitució fins el segle III abans de Crist i per influència grega. Podríem aplicar una reflexió sobre l’impacte en els temps de Jesucrist i els seus seguidors. De Dénia ja hem parlat aquí quan se’ns donava la mala fama de poble de vida «alegre». La prostitució, condemnada especialment per les classes més conservadores, no promou cap manifestació pública de denúncia, com sols fer-se per qüestions de terrorisme i de violència de gènere, aquesta última qüestió desenvolupada últimament pel rcardenal atquebisbe de València, Cañizares, manifestant públicament «como la ideología más insidiosa y destructora de la Humanidad de tota la historia, que es la ideología de género». Més li valdria posar-se al costat de les obres socials de l’Església i en l’observància i condemna d’un sector de la «seua ideologia» en actes pecaminosos en contra del «sexto mandamiento». O no? La pràctica del sexe, com un fet natural, alguns opinen que resulta bo per la salut física i espiritual, encara que, segons els passatges bíblics fos condemnada als nostres primers pares, Adam i Eva, expulsats del Paradís per culpa de la serp, la poma i el «dimoni emplomat», pobrets ells de no fer cas a les condemnes de la fruita prohibida… A més d’acceptar el sexe com un fet natural, bo per a l’esperit i la salut, també condemnem, per extensió, la prostitució exercida per forces explotadores.
I volem anar acabant les reflexions d’aquesta setmana amb algunes cites antigues, com, per exemple, la d’Alfonso X, perquè amb el seu lapidari apareixen l’alburgia, el margul i la camiruca, que feien els mateixos efectes que la coneguda mandràgora que, per enamorar un home, a l’Edat Mitjana li donaven a menjar pa amassat sobre el pubis de la dona. I, per conservar l’amor de la dona, i la seua fidelitat, el que es feia era donar-li una pòcima feta amb testicles de llop i cendra procedent de la crema de distints pèls del seu cos. I amb aquestes cites també n’existien infinitat de recursos més. I ja en tenim prou per avui, no? Tornarem un altre dia.
