Continuem (no sé per molt de temps més). La darrera setmana ens havíem detingut amb una cita esquemàtica del què passava a París amb les «redades» policials pels Campos Elíseos contra prostitutes clandestines. Continuem dient que quasi totes les prostitutes, especialment aquelles que la seua actuació fóra tan notòria que qualsevol hagués pregonat amb forts crits la seua condició a dos quilòmetres de distància, varen acudir amb puntualitat a la cita del registre policial. La llei francesa de1945, que entraria en vigor l’any següent, va tenir la virtut de controlar d’una manera perfecta la creixent prostitució de la postguerra. A més a més, aquella decisió va resultar un pas transcendent per la seua promulgació deu anys després, ja quan la situació higiènico-venèria del país francès anava acceptant-se popularment com una realitat acceptable.
Totes les prostitutes inscrites en el registre policial havien d’acudir una vegada a la setmana a San Lázaro, on eren sotmeses a un ràpid reconeixement. Dues vegades al mes aquell tipus de reconeixement era qualsevol cosa més profunda, a més a més, determinava si la meretriu patia alguna afecció venèria. També, una vegada cada trenta dies eren sotmeses les xiques a uns anàlisis minuciosos per tal d’anar seguint l’evolució de la sífilis. Totes aquelles prostitutes posseïen un document, la clàssica «cartilla», on s’anava anotant amb molta cura tot allò relacionat amb la salut d’aquelles meretrius. Poc després la «cartilla» va ésser declarada com element infamant i es va substituir per un document més còmode i menys escandalós. 
Al citat San Lázaro»acudien també les prostitutes clandestines detingudes en les «redades» sistemàtiques. A aquestes dones detingudes se les feia un reconeixement perfecte i, si estaven malaltes, les recloïen, tot prohibint-los l’exercici del seu ofici fins que arribaren a la total curació. Aleshores eren escrupolosament registrades als fitxers de la policia.
Però el món en aquells moments ja caminava cap a unes geografies, uns països vivint més grans ambicions. Es pretenia rehabilitar la llibertat individual i redimir, així mateix, a tots aquells els quals, per les causes que foren, estigueren sotmesos a qualsevol forma d’esclavitud.
Aleshores tornà a posar-se sobre el tapet aquella condició, intolerable al món civilitzat, aquell món de la «terceria», del «lenón», de la proxeneta, tan arrelat ja, fortament arrelat.
L’any 1956, tan lluny i pròxim al mateix temps, que hauria d’ésser transcendental per a la biografia de la prostitució. Quasi tots els països que encara no li havien plantat cara a la prostitució, declarant-la com un tràfic obscè, al marge de la llei, ho feren aleshores utilitzant lleis paregudes, concises, que no deixaven lloc a cap dubte. El lupanar, el prostíbul, tota mena de públics i vergonyosos «serrallos» anaven a passar a millor vida. La pintoresca fama, la canalla fama d’aquells «barrios xinos» -a Dénia, generalment, els definiren generosament com «el carrer de les xiques»- s’instal·laren a qualsevol racó de qualsevol gran ciutat, a la manera del que havien sigut les mancebies espanyoles del segle XIV. I ara quedaven comdemnats a la memòria dels nostàlgics, de la seua memòria professional, dels considerats «estranys amants de les coses passades». 1956, com hem dit, va marcar una època transcendental en la vida tèrbola, però enxampadora, de la prostitució. la redempció d’aquella versió brutal esclavitud: la del proxeneta, la del «lenón», la de tota la terceria repugnant manipuladora, explotadora, havia quedat consumada.
A mena de nou remat recordatori d’aquestes històries hem de citar que, per decret-llei de la «Jefatura del Estado» -és a dir, de l’omnipresent «Caudillo de España»-, del 3 de març de 1956, s’abolien els centres de tolerància «y otras medidas relativas a la prostitució». L’Europa moderna decidia acabar amb el sexe el mateix que nosaltres, que encara érem ben poca Europa. Veges tu per on… I és que «Dios los cría y ellos se ajuntan…». Quan el franquisme, jo també era un jove de militància moral «progressista», i vaig viure ben prop el que estem dient. El citat decret-llei deia així, literalment: «La incontestable i ilicitud de la prostitució ante la teoria moral y ante el mismo derecho natural ha de tener reflejo obligado en el ordenamiento positivo de una nación cristiana para la debida protección de la moral social y del respeto debido a la dignidad de la mujer». Després, declarava que havien prohibit «en todo el territorio nacional las mancebías y casas de tolerancia». I donava un termini de tres mesos per acabar «con su ilícito tráfico». La incidència de la mà de la Sección Femenina de Pilar Primo de Rivera es feia notar en la defensa de la dignitat de la dona sota els conceptes de la moral cristiana i conservadora de la Falange, per mitjà de les Juntes Provincials del Patronat de Protecció de la dona. Dit tot açò, tornarem a reflexionar altra vegada, com ho féiem cap a finals de gener del 2014. Ho subratllem perquè no vos confundiu. Dèiem aleshores que la vocació que tenen els defensors de la «moral», els sectors «conservadors» -també entre cometes- creen una gran crispació en la vida ciutadana. Jo he sentit dir que els homes anteriors a la meua generació trobaven un notable atractiu -adolescents, joves i madurs- aturant-se a la plaça de l’Ajuntament, observant com les dones pujaven escales amunt per anar a complir la seua vocació religiosa, i ells esperaven que alguna bufada de vent alçarà un poc les faldes femenines, llargues en aquells temps i es descobriren un poc els seus turmells, un erotisme en una època llunyana d’escasses mostres de carn «de pecat» femení. El mateix passà més endavant, baix de les grades de les places de bous portàtils, observades de bona gana pel personal masculí, cercant el plaer eròtic a la vista tot contemplant algunes cuixes de les xicones instal·lades dalt de les llotges de fusta de les instal·lacions. En un principi, pels anys 20, a Dénia, fins i tot per l’estiu, les dones vivien separades del món masculí, i elles ben cobertes, com eren les normes encara, prenien el bany per la zona del Raset i per entrar i sortir de la mar es cobrien amb un barnús i amb banyadors molt llargs per no mostrar la carn femenina, tot seguint les normes de l’Estat i les pressions de l’Església. Estaven encara molt lluny d’elles, als banys del famós tio Tomàs, posteriorment com Club de Regates i molt més endavant a l’espai aproximat del que seria el Club Nàutic. Podem considerar aquest modest pas eròtic com una modesta introducció al sexe i prostitució més dura. Continuem?
