La darrera setmana ens quedàrem parlant del gran enamorament d’Horacio per Lice, la seua bella amant que l’ha abandonat. De res li val la seua insistent súplica. I, per venjança, li escriu venjatiu: «Sí, Lice, mis votos se han complido. Ya eres vieja y deseas todavía parecer joven. Cuando has bebido llamas a Cupido con voz cascada, que huye de ti ya. El amor está en las fescas majillas de Chias, que sabe cantar dulcemente, y se aleja de ti, porque tus dientes amarillentos, tus cabellos blancos y tus arrugas le causan miedo. Ni la púrpura de Cos, ni las piedras preciosas te volverán aquellos años que el rápido tiempo ha sepultado en la historia de lo que ya pasó. ¿Dónde está tu belleza, tu frescura, tus gracias decentes? Aquel gracioso rostro que igualaba al de Cinara y que las artes reprodujeron cien veces, ¿qué es ahora? ¿Qué queda de aquella mujer en quien todo respiraba amor y que me enamoró a mí mismo?».
Per la seua banda el poeta Propercio entra en una fervent passió per Cintia. Aquesta cortesana, de singular i reconeguda bellesa, també al seu temps va estimar al poeta. I Propercio no tenia diners suficients per atendre tots els desitjos de l’estimada, la qual situació l’obligà a suportar la presència d’Estatilio Tauro, el pretor que subvencionava totes les necessitats de Cintia. I els amors d’ella i Propercio foren desgraciats, tumultuosos. El nostre poeta volgué oblidar la cortesana, tot fugint dels seus braços i cercant el calor d’altres deshonestes companyies. Però allò no li va servir per a res i va sobrevenir la ruptura d’aquelles relacions, i Propercio continuà estimant, dolorosament, en silenci, la seua Cintia de l’ànima. 
Al pas del temps sorgiria la reconciliació de la parella. Però en aquella comèdia amorosa es trocaren els papers. A Cintia se li obriren horribles gelosies de Propercio i aquest, creixent per les manies de l’amada, el que feia era freqüentment les relacions amb dues cortesanes dissolutes: Teia i Filis. Un dia, Cintia va sorprendre Propercio amb aquelles dones. La seua desesperació va ser tan forta, va ser tan gran el dolor de Cintia que Propercio no va dubtar en agenollar-se als seus peus demanant el seu perdó. Hem de dir que, a partir d’açò Cintia i Propercio varen viure junts feliços un temps, però un altre dia un poderós patrici, despistat perquè la cortesana va tenir la gosadia de rebutjar les seues preposicions, la va fer assassinar en la via pública. Davant de tot açò Propercio vagava com ànima en pena durant un temps. I va demanar erigir una columna a la seua estimada al temps que gravà un sentit epitafi en la seua tomba. I Propercio, poc desprès, moria també a l’edat de quaranta anys. El soterraren amb ella, en un formós paratge de la vora del riu Anio. A Roma els grans poetes varen ser, de pas, ximplots i tendres amants de cortesanes. Aquí tenim, com exemple, Propercio, Virgilio, Horacio, Ovidio, Tíbulo… Ara, això sí, les dones que ells estimaren no passarien de ser unes cortesanes amb sort que passarien a la història per la força dels noms d’aquells que les adoraven. Les més terribles ames del vici, les de major brutalitat del món de la depredació serien aquelles que gaudiren el favor i la gràcia dels emperadors romans. L’aparició dels emperadors va constituir el moment culminant de la Història de Roma. Però aqueix mateix adveniment senyalaria l’inici de la dissipació més absoluta, considerada la degradació i la degeneració més progressiva. D’això es lamentava Juvenal en les paraules que segueixen: «Hé aquí el extremo del alcance a que hemos llegado. Hemos llevado es verdad, nuestras victorias a los confines de la Hibernia; hemos sometido ahora las Orcadas y la Bretaña, donde las noches son tan cortas… Pero lo que hace el pueblo vencedor en la Ciudad Eterna, no lo hacen los pueblos vencidos jamás…».
Julio César, tan gran en quasi tots els aspectes, va ser, per la seua banda, el primer gran corruptor dels romans amb les seues llicencioses costums i amb els seus extraviaments tan execrables. Perquè Julio César, seductor d’esposes honrades, no tenia fre, no mirar prim quan havia que fer un regal per tal d’agrair els favors d’alguna cortesana «il.lustre». Posarem un exemple: a Servilia, mare de Bruto, li va regalar una perla valorada en sis milions de sextercis. Durant la conquesta de les Galies va moure un pavorós desenfré. Els soldats dels seus exèrcits cantaven amb tot el pulmó darrere de totes les victòries: «¡Ciudadanos, guardad a vuestras mujeres pues traemos al libertino calvo!». Amb el pas dels anys, Julio César, no cansat de la seua vida corrompuda, va tenir la gosadia de presentar al Senat un projecte de llei que li reservava el dret a contreure matrimoni amb totes les dones que li vingué en gana, amb la finalitat de tenir així tots els fills que pogués engendrar. Per la seua banda, Augusto no va ser menys: La seua esposa, Claudia, era la primera en potenciar aquella vida de corrupció on el seu concupiscent marit es movia com peix en l’aigua. Però Claudia va ésser repudiada després, succeint-la Escribona, i més tard Livia, que havia sigut amant de Tiberio Nerón. Aquestes dues que acabe de citar -Claudia i Livia- foren també totalment complaents amb les qualificades «debilitats» de l’emperador.
Però Tiberio i Calígula anaren encara més enllà amb els seus excessos. Veritablement els seus vicis «contra natura» adquirien molta celebritat. Continuem detallant l’ambient corrupte de Roma: Claudio, amb la seua crueltat assassina, va observar una sèrie excessiva de divorcis. La tercera de les seus dones, la famosa dissoluta i cínica Mesalina, va tenir la increïble gosadia de casar-se, en vida del seus marit l’emperador, amb Silo, un jove ben plantat que havia sigut el seu amant. Però Claudio no es va immutar, perquè tot per a ell semblava que no fos més que una altra situació que la d’una carrera de vil corrupció, i ell mateix es va mantenir brutalment en tot tipus d’orgies sexuals. Cal que repetim que aquella febre del sexe dels emperadors romans arribava als més alts extrems d’inqualificació. Semblava com si cada successor volgués superar al seua antecessor a la major significància. I així veiem com Nerón apareix més brutal que Claudio. I Vitelo, el repugnant sodomita, superava Nerón. A quin final anava a conduir tot el que diguem? Hi hagués sigut difícil d’imaginar, si no fos per l’aleteig del cristianisme sobre la faç del món roma. Continuarem.
