En la darrera setmana ens havíem quedat parlant d’Heliogábalo el terrible i les seues hisetes, com arquetip de les narracions més o menys pornogràfiques i la seua presència, ben disfressat, en els lupanars romans. Continuant amb aquest tema, havem d’admetre que la toga va ésser la indumentària romana habitual per als dos sexes, però amb tot i això, en aparèixer la pressió en avalot de meretrius estrangeres es va notar la necessitat d’adoptar una vestimenta que distingira les dones honestes de les que no ho eren. Aleshores es va «inventar» l’estola, que queia fins els talons formant uns plecs. D’aquesta manera, la toga restava, a banda dels hòmens, per a ús exclusiu de les cortesanes que res, o ben poc, havien de perdre respecte al pudor. Així haurien d’ésser les coses en aquells moments.
Les cortesanes romanes, el mateix que les gregues, procuraven sempre tenyir-se els cabells. La qüestió era fer l’exhibició d’un color distint al que tenien. Direm que la moda més corrent entre elles va ésser la dels colors rojos, tenyits amb remolatxa o amb anyil o «pluzastel». A l’hora de la moda que dictava que els emperadors es col•locaren pols d’or en els seus caps, tot formant una espècie d’aureola de deïtats. Les cortesanes les imitaren i encara anaren més enllà: a les hores solemnes apareixien amb les fronts abraçats per una lleugera cavellera d’or, com les que exhibien les deesses dels temples. També estaven en molt d’ús les dalmàtiques que arrastraven per darrere. Aquestes provenien d’una moda babilònica. Séneca, en les seues Controvèrsies, deia, molt preocupat: «Una miserable turba de sirvientes con frecuencia se dan mal trato porque esta adúltera muestra su desnudez bajo una gasa diáfana y porque un marido no conozca mejor que el primer extraño que llegue los secretos de mujer». Per la seua banda, els edils permetien que les meretrius feren ús de la moda de Babilonia, però no deixaven, en canvi, que una dona pública, sota cap concepte, gojara de qualsevol classe de carrossa. Les prostitutes de Roma havien de traslladar-se a peu, amb la pena de caure baix les penes dictades per l’autoritat policial. 
En distintes èpoques a les dones publiques se’ls va prohibir l’ús d’alguns colors. Per exemple, la púrpura i l’or. Hi ha qui diu que a Roma existiren unes lleis que també prohibien que aquelles dones usaren teles i pedres precioses. Però Ovidio, en alguns dels seus escrits, deia referint-se a una prostituta: «Las piedras preciosas y el oro la cubren por entero, de modo que sus encantos suponen la mínima parte de su valor…».
A Roma, el mateix que a Grècia, va existir una flor i nata de la prostitució. Era aquell «tráfico obsceno» que, prontament, es va organitzar al llarg i ample de l’anomenada Via Sacra, un espai on, per les vesprades, s’organitzava un passeig multicolor i tumultuari. De les sacerdotisses direm que d’aquell amor elegant, al pas del temps, es varen desempalagar, abandonant la seua obligació legal. Fins i tot deixaren d’acudir a inscriure els seus noms en els cens de l’edil i ningú podia titllar-les de prostitutes, perquè la vergonya de la seua condició estava tapada i, moltes vegades protegida pel bon nom d’hòmens molt principals, molt importants.
I allí, aquella prostitució elegida s’iniciava amb la corrupció vertiginosa i brutal del poble romà. Tot sembla com si ja no els interessara mantenir la seua virtut, com si després d’haver aconseguit la capdavantera de quasi tot el món conegut, poguessin ja enfangar-se, alegrement, en la dissipació. I aleshores ve arribat el moment del seu declive moral. I aquesta hora sona en la Via Sacra. Al passeig vistós dels capvespres, on presumien les belleses prostitutes per dins i molt esplendoroses per fora, ara acudeixen també les matrones, les que foren en altre temps honestes patrícies romanes ara envellides notablement. Ja s’havia format una barreja, una amalgama que no podia deslligar-se, que no havia possibilitat de saber quan una dona és decent o no ho és. S’oferia una lluïdora desfilada de carrosses als circumdants. La prostituta important, el mateix que la noble patrícia, marxava amb l’escolta d’una nuvolada d’esclaus. Allí refulgeix l’or de les joies i mostra una notable brillantor el fulgor de la pedreria. Podríem dir que la depressió, el declivi no tardaria en arribar. La corrupció havia pres possessió de la Via Sacra. Un olor fètid de podriment, de putrefacció flotava sota l’exquisit olor de l’engalipador perfum.
Roma ret cult a la sensualitat que ells materialitzen més que Grècia. Direm que a la Via Sacra no tardaran a seguir-la la Via Apia i, en fi, tots els passeigs romans. La pobretona prostituta acaba per fer abandó del seu sector acotat i compareix també en aquest escenari de dilapidació. La vergonyant prostituta dels quatre cantons, a peu, envejosa del impressionant luxe de les carrosses que condueixen a rivals d’esplèndida bellesa, espera amb gran ànsia un somriure, una galanteria, una simple cridada. Roma havia entrat ja en l’amarg capítol de la perdició dels seus costums.
Haurem de dir que les més famoses cortesanes romanes no gaudien del mateix acollidor, del mateix favor polític que les hetaires gregues. Que polítics i fins famosos filòsofs freqüentaven la companyia d’aquelles prostitutes, però, això sí, sota la hipòcrita ombra de la intimitat. En canvi, els poetes de Roma cantaren i amaren les seues cortesanes amb tant de foc i passió com els seus congèneres de Grècia.
Posarem l’exemple d’Horacio que s’havia enamorat de Lice enfollidorament. Als ulls d’Horacio, Lice era una honrada patrícia, casada i confortada per l’estat del matrimoni. Però es mostrava davant ell propícia i fàcil. Li feia somriures insinuants, el cridava… Aquella idea de l’adulteri repugnava fortament a Horacio, però amb la pressió del pecat el poeta s’entrega, obliga les seues conviccions i acudeix als braços de Lice. Però no, ella resulta que no és una patrícia. Ni tampoc és honrada. Ni, rigorosament, està casada de veritat, perquè resulta que el seu aparent marit és un bandarra, un «feló» que ha trobat en la cortesana una moda de viure. I Lice és una cortesana com tantes altres. Però això no li importa als ulls d’Horacio, a qui Lice és per a ell la bella amant de tantes hores. D’esquenes a la realitat, ell s’entrega a la mesquina mentida d’un enganyós amor. I Lice, de sobte, l’abandona. Horacio creu morir. I prega, suplica. I res. Continuarem, parlant-vos de tot açò.
