Ens havíem quedat la darrera setmana citant el tipus de prostitutes existents a la Roma antiga. Com sabem pels llibres i altres document consultats, de l’existència d’altres i diverses més, continuarem ara en el llistat conegut. Després les pèrfides «famoses», quasi totes patrícies, existien les «noctives», enamorades de la nit i de l’esplendorosa lluminària de les estrelles del firmament. I les de la «quasilleria», miserables serventes que intentaven aconseguir un sou extraordinari. I les «suberraneas», maretrius del raval. I les «shanicules» que anunciaven la seua «mercancia» entre soldats i esclaus. I les «circulatrices», que podríem definir com les últimes vagabundes de la prostitució. I les «precioses», qualificades com les més codiciades i més cares. I les «nanies», pobres, miserables nanes que, en realitat, no eren altra cosa que xiquetes de curta edat, superexplotades des dels sis anys, a les que se les volia iniciar en la pràctica més baixa i repelent de la prostitució. Molt brut tot, no? També existien les «sumenianes», o prostitutes ravaleres que infectaven els límits de la ciutat. Direm, doncs, que el citat «vectigal» era l’impost que la dona dedicada a la prostitució, que venia el seu amor, havia de pagar a l’Estat romà. Totes elles, a partir de que la legalització legal de la prostitució s’havia instaurat al país, havien d’anar abillades, de vestir-se amb vestimenta especial, toga o túnica curta. Però, com sol passar, va existir a Roma en aquell moment una diferència de les classes cortesanes. Especialment, com sempre, en dues classes fonamentals: les d’alt nivell i les de baixa estofa. Direm que les cortesanes «il.lustres», acudien, de tant en tant a certes zones de moda o «relax», com ara Capua o Baia. I també que aquestes cortesanes elegants varen ser les primeres en freqüentar els banys públics. Els banys de Roma es caracteritzaven per la seua promiscuïtat i, per tant, per la seua evident immoralitat. Allò admetria tot tipus de luxe, aleshores considerat com sinònim de corrupció. Vos sona la definició? Allò va adquirir tanta força, tanta capacitat d’influència, que fins els propis edils molt defensors dels «bons costums» en altres llocs, feien allí la vista grossa davant tanta perversió entre almívar. En un principi, el mateix que al final, en els banys es practicava el desnuament més cínic. Originàriament, la llum que penetrava dins el local era tan suau, tan tènue, que podríem assegurar que resultava impossible endevinar la presència d’una persona a més d’una passa davant. Més tard aquella promiscuïtat ambient anà deixant entrar la llum solar. Referirem uns exemples literaris que podran servir-nos de mostra del que estem dient. Séneca, per exemple, ens parla dels primitius banys romans. Llegiu: «En ellos había angostas lumbreras més bien que ventanas, por donde apenas penetraba un rayo de luz que no dañaba el pudor». I Amiano Marcelino, referint-se també a aquells banys envaïts per la prostitució: «… cuando veían alguna meretriz desconocida, alguna vieja cortesana, alguna antiga «loba» de cuerpo calcinado por el vicio, se lanzaban a ella todos juntos, tratando a la infeliz como a una semíramis». En el costum i organització d’aquells banys de Roma es presentaven actes per a tots els gustos i per a totes les butxaques. Diguem-ne que des dels banys gratuïts per a l’últim plebeu fins els banys plens de sumptuositat, engalanats amb tot el luxe i tota la pompa, destinats a tots els rics i plens d’oci possibles. En aquests grups, sobretot, és on els barallaven els atributs més rodejats de «pecats». Ovidio, en el seu Arte de amar, recollia aquesta escena freqüentment. El «felator», practicant de vicis crapularis, va trobar planta nascuda florecient al fil dels banys romans. Marcial, parla d’aquests tipus, per a ell aberrants, en un passatge que diu el següent: «Aseguras que los poetas y abogados huelen mal de la boca. El «felator» Zoilo, y todos les «felatores», huelen mucho peor». Al costat mateix d’aquests espais freqüentats per les cortesanes elegants, el sector lupanar continuava mantenint el seu sòrdid prestigi. El citat lupanar estava constituït per un espai petit d’habitatges, de molts habitatges generalment units entre ells i tan pròxims que semblaven més bé una colmena de cel.les menudes i estretes. L’obertura dels lupanars es produïa a la denominada hora nona, és a dir, a les tres de la tarda, i es mantenien oferts fins que el sol apareixia el dia següent. A les parets dels apossents es veien pintures, aquarel.les, generalment, que feien mostrar escenes del culte a Priapo. En cada habitatge hi havia una estora feta de joncs, una làmpara de coure o també de bonze i tota la resta, si l’estora ho permetia, ocupat per un catre vell desportillat. El conegut com «lenón» era el trist personatge, empleat en el lupanar. A vegades era el mateix propietari i altres d’intermediari, que rebia un percentatge dels guanys, augmentat pel plus de les begudes, refrescs o menjars que ell servia. Una ferocitat sense límits constituïa una de les festes més brutals dels lupanars romans. Era ella la que conformava el festejar la cojuntura de la dona que era sacrificada per primera vegada. En aquest cas a trascendre l’aconteixement portes afora i es feia comunicació de l’esdeveniment en la vida pública. A la porta del lupanar estava encesa una llàntia i l’entorn de la porta s’adornava amb rams de llorer. En moltes ocasions, en acabar el sacrifici de la jove, sortia l’heroi de la nit portat en triomf i coronat com a guanyador. Veritablement, la brutalitat dels costums va arribar a Roma a uns extrems insospitats. Marcial i Petronio demostraren com moltes vegades la prostitució dels infants estava per semblant amb la prostitució de les dones als lupanars romans. L’eunoquisme va proliferar allí d’una manera alarmant. Al mateix temps, amb una manera de cercar nous encants en la dona pública, els hòmens de Roma acceptaven, com en altres temps havien fet els grecs, la moda de les flautistes i ballarines. És el mateix Marcial qui ens dona la notícia d’unes flautistes arribades d’Espanya. Eren de Cadis i gaudien l’especial gràcia de la seua terra, blanca i blava, encara que en allò més soterrat de les seues intencions s’endevinés una intenció lúbrica i execrable. Els usuaris de la prostitució acudien als llocs de plaer amb el rostre i el cap coberts. Encara a la Roma prostibulària i pagana se’n preocupaven en certa manera de guardar les formes i no deixar en abandó el culte a la hipocresia. Heligábalo, terrible, que després quedaria com cert arquetip de les narracions més o menys pornogràfiques, de tant en tant es disfressava com a mosso de cavalleries per tal de no ser reconegut quan acudia per la nit als lupanars romans. Continuarem.
