La darrera setmana ens havíem detinguts parlant de la por que els legisladors sentien sobre els efectes que la prostitució produïa en la salut pública, que venien d’uns brots sifilítics de l’Edat Mitjana. Continuem amb el tema tot referint-nos a la descripció que el metge grec Areteo de Capadocia feia sobre els efectes de la malaltia veritablement terrible. Deia això: «Hay grandes puntos de contacto entre la enfermedad y el elefante animal fiero. Por la apariencia, por el color y por la duración. Pero uno y otro son únicos en su especie: el animal no se parece a ningún otro animal; la enfermedad a ninguna otra enfermedad… Cuando la enfermedad se declara por una violenta erupción, las herpes invaden los dedos, las rodillas y la barba; los pómulos e inflaman y enrojecen; los ojos pierden su fulgor y toman un color cobrizo. Las ya calvas cejas se fruncen cargadas de granos negros o lovidos, de forma que los ojos están como velados bajo las profundas arrugas que se cruzan por encima de los párpados… Toda la superficie del cuerpo se contrae en arrugas callosas y aún en grietas negras, que la cortan como cuero. De aquí deriva el nombre de la enfermedad. Ni la planta de los pies, ni aun los talones, están libres de estos estragos, cortándose también en profundas grietas… Suele también suceder que los miembros mueren antes del sujeto, hasta el punto de separarse del cuerpo, que va perdiendo así sucesivamente la nariz, los dedos, los pies, las manos, los genitales… El mal no mata al enfermo para librarlo de una vida horrible en tan crueles sufrimientos, si no después de haberlo desmembrado…».
En ser aquesta una malaltia tan horrible, existien altres no tan fortes, però sí encara més vergonyoses i escandalitzadores. Un epigrama de Ausonios ens descobreix el significat de la indignitat del mal de les «clazomenas». 
L’Estat s’estava esforçant en l’extirpació de tanta malaltia incurable, i aleshores va anomenar un cos de metges públics, coneguts com els «archiatri populares». El primer d’ells fou Andrómaco, l’antic, en temps de Nerón, encara que es pot comprendre a la perfecció que aquell servei resultava inútil en una etapa de gran dissipació. Es pregunta si aquest estat de coses era el que impulsava als poders romans a l’establiment legal de la prostitució. El cas és que la prostitució s’organitzava oficialment a Roma per l’autoritat policial. De cop i volta anava a acabar per sempre el passeig de la meretriu, que havia estat tolerada de manera grotesca en semiclandestinitat, i acabat també per sempre l’espera de la prostituta recolzada en la porta del seu prostíbul. Per dur a terme tot açò crearen unes ordenances que anaven a muntar un servei monstruós i brutal.
A partir d’aquest moment, la dona pública, la dedicada a la prostitució va inscrivint-se en les registres municipals. Per a inscriure’s, ho ha de fer amb vergonyosa professió del seu ofici. Jura no fer abandó de les seues pràctiques -encara que aquell monstruós jurament fos abolit més endavant- i sol•licita l’autorització legal denominada «licencia strupi» per tal de dedicar-se a les seues activitats de prostituta. L’edil responsable, aleshores, li fa recriminació del seu treball tot exhortant-la a la vida virtuosa. I la cortesana insisteix en el seu desig. Aleshores, l’autoritat li concedeix el reconeixement de la seua professió, inscrivint-la en els registres municipals com a prostituta. Amb l’ànim de voler deixar ben sentats tots els extrems de la professió, la prostituta ha de deixar declarat allò que va a cobrar a partir d’ara per la prestació dels serveis sexuals. I ha de deixar també perfectament consignat quin va a ser en el futur el seu «nombre de guerra». Què vos sembla el control? Cal dir també que una vegada s’hagués tancat amb aquesta cínica declaració del seu ofici, ja no podria redimirse mai més. Encara que renunciarà al seu «comerç» carnal, encara que «abrazase la senda de la virtud», la cortesana que en una ocasió decalrara el seu medi de vida davant de l’edil, oficialment no podia regenerar-se mai. Podia -això sí- casar-se, tenir fills, portar una vida honesta; a qualsevol efecte, tot era el mateix davant la llei. Ella continuava essent cortesana. Pobres dones…!
A partir d’aquest cens de la malavida cortesana, en Roma quedaven al marge de la llei les prostitutes errants o casolanes. Aleshores, caldria suposar la xifra fabulosa de cortesanes que, foren legals o no, professaven per allí el seu antic ofici, del que vivien donant goig al carnal personal. Les prostitutes errants donaven fe de la seua denigrant, vilipendiosa vida per les llicencioses tabernes. Perquè allí es jugaven la seua relativa llibertat a l’hora de les visites oficials. El món de la policia estava cobert a la classe plebeues. D’ella apareixien els llocs del personal actiu, és a dir, de les funcions directes. Per altra banda, en canvi, els edils patricis no feien altra cosa que discriminar totes les faltes i delictes comesos per les prostitutes o proxenetes amb les que anava viciant-se Roma, cada vegada amb més força. El nombre de dones públiques, el vergonyós cens romà deixava fora de combat totes les estadístiques anteriors, gregues per exemple. Ja a partir de l’establiment de la prostitució legal, la cortesana romana, amb els seus impostos, contribuïa notablement al sanejament de la hisenda de l’Estat. Aquest insòlit impost era conegut com el «vectigal» i, amb major o menor quantia, el pagaven totes les prostitutes, des de la més encopetada a la més caiguda en el ruïnós fang. Així era que, a banda de les meretrius i prostitutes, que ja anaven perdent amb la legalització el seu propi caràcter, les «panaderes», dones públiques dels quatre cantons, que oferien el seu «servei» a les portes de les panaderies. I les conegudes com «blitidas», cortesanes corrompudes de la més baixa espècie, donades a l’alcohol i a tot el desenfré sexual, en part hereves degenerades de la ja citada vella Acca Larencia, buscones de camps i boscos. I també les taverneres, femelles de «figón» primitiu, que unes vegades servien begudes als presents i altres s’assomaven a les finestres per buscar l’atenció de possibles clients. Estaven les conegudes com de «dos óbolos», anomenades així pel seu baix preu, les quals s’oferiren als més ínfims esclaus. I les «pollas», o aprenentes de lladres, que allà on apareixien no deixaven rama verda. Existien també les forasteres o pageses que venien del camp, en grups, per a prostituir-se obertament en la ciutat. I les «dóridas», nues, en pilota, que intentaven passar com si foren sirenes de la mar. I continuem la llista: les pèrfides «famoses», quasi totes patrícies, que anaven als prostíbuls per tal de guanyar-se alguns diners, que després s’ho gastaven amb sacrificis destinats a les deesses de la seua devoció. Continuarem.
