Continuant amb les divagacions, durant l’antiga Roma, del patrici Ulpiano direm que, en referir-se a la llei Julia, d’un centenar d’anys abans, havia fet el que es diu «posar el dit al forat» (en castellà: «el dedo en la llaga»). La nafra -la «llaga»- punyent i oberta de la prostitució romana. Qualsevol observador amb minuciositat podia arribar a l’evidència sobre el nombre de cortesanes romanes que era major, però molt major, que el que havia existit en cap dels pobles anteriors. I és que, de nit i de dia, en qualsevol moment, es mostra el tremendíssim comerç carnal humà en tot el seu esplendor.
Per entendre’ns millor, els romans, anomenaven meretriu la dona pública que comerciava amb el seu cos a l’hora silenciosa de la nit, al marge de la claror i de la llum solar. I reconeixien com prostituta la que, a la porta de sa casa, potenciava el «negoci» a qualsevol hora, al marge de la nit o el dia. Direm, doncs, que la meretriu era la cortesana de més alt nivell, la més bella, la més elegant, diguem-ne la que posava el preu major als seus atributs. En canvi, la prostituta era la marginada, la desheretada de la fortuna. La més enfangada en la seua misèria física i moral. La que s’acurrucava a la porta del seu prostíbul per refugiar-se en la foscor de la casa, necessària en la complicitat de la seua pell ja degradada i de totes les seues tares socials. 
El citat Ulpiano, situant les coses on pertocava i plantar-li cara a aquell problema directe, ens parlava de diverses classes de prostitució: la «questus», o errant; la «scortatio», o sedentària. Aquest Ulpiano no es parava en minúcies i aglutinava conjuntament dones i homes dedicats a totes les vessants de la prostitució. Qualsevol activitat de terceria, alcavota intervinent en el camp de l’activa prostitució, en qualsevol cas significava una nota d’infàmia, una infàmia que ja es perfilava en la categòrica llei Julia, la qual no permetia als senadors i als seus descendents en qualsevol grau casar-se amb dones que els pares de les quals hagueren tingut en un moment de la seua vida unes intervencions en la prostitució popular.
Per exemple, Tiberio, va desterrar a centenars de matrones respectables, que estaven compreses en la citada llei, que tenia entre elles les que contava la filla d’un senador que havia tingut contacte amb efebles, lladronets, i mai per interessos econòmics. Generalment i de manera progressiva, l’Estat romà combatia la prostitució pel mateix motiu exacte que el que esgrimia Rómulo per atacar-la. Calia que cuidaren la salut de les futures generacions i també mantenir amb forta, incòlume, la institució del matrimoni.
En aquells moments la prostitució tenia un perill evident per al legislador romà: el perill de l’adulteri. Tota la resta començava a tenir-lo sense cura. I encara més, el legislador abandonava la cohorte, la colla de combatents depravats que li treia profit al treball de les prostitutes, estenent-se també l’explotació a elles mateixa quan les seues pràctiques no provocaven adulteris, al seu miserable destí i, fins i tot, a la pròpia jurisdicció de les ordenances policials.
Hem parlat de les generacions futures i, per tant, cal que posem una mirada al sector que engloba les malalties produïdes per la prostitució romana. Sant Agustí en «La Ciudad de Dios» diu que aquella podrida sensualitat va ser portada a Itàlia per «Procónsul Cneo Manlio», guanyador del de Síria. Aquell personatge, amb la intenció d’afalagar els pobles d’Itàlia, va portar amb ell un notable exèrcit de dansarines, cortesanes, flautistes, d’afeminats i corromputs. Això ho diu Sant Agustí: «Entonces solamente aparecían lechos incrustados de oro, y tapices riquísimos. Entonces se introdujeron en los festines tocadoras de instrumentos, y con ellas muchas perversidades licenciosas». I, clar, com aquest exèrcit sensual i corromput precedia de Síria, resultava lògic que, de pas, vingués també la lacra, la terrible lacra de les malalties per la «lujuria asiática».
Aleshores Síria, de nord a sud, s’havia convertir en l’hivernacle on es produïa de manera alarmant, fecundament, la lepra, la pesta i la infecció venèria. L’aparició d’aquestes malalties va significar per a l’antiguitat romana com un càstig inequívoc de la ira dels déus. El contagi del conegut com el mal de Venus, mal veneri sobretot, va ser considerat com un càstig celest. El que se sentia atacat, tractava d’amagar, de silenciar la seua humiliació, i d’aquesta manera donava lloc a la proliferació del mal i al seu creixement morbós que va originar molta destroça.
Però quina cosa es podia fer si el malalt decidia confessar al metge allò que patia? Sembla que ben poc. Perquè el metge, en un principi, no decidia intentar la curació del pacient més enllà d’una forma molt secreta, secretíssima, tot exigint del malalt juraments de silenci. La curació, quan es produïa, costava molts anys, molt de temps. Amb molta freqüència el malalt veneri es moria. I moltes vegades amb desencant dels coneixements, de la saviesa del metge, el pobre desgraciat havia de recórrer a persones amb pràctiques religioses o màgiques, que amb molta freqüència el que feien era produir nous contagis i cap benefici.
Entre aquests contagis, en alguns casos, estaven els de la lepra o la pesta, i també totes dues maldats al mateix temps. En moltes ocasiones el malalt –anomenat «luético»- perdia el coneixement i es convertia en una piltrafa humana. El conegut com «el mal de Venus», que presentava unes característiques paregudes a la sífilis, apareix en el «Tratado de Medicina», de Celso, el primer metge de certa vàlua que, de Grècia, havia arribat a Roma. Aquest Celso considerava que hi havia un misteri en els orígens d’aquesta malaltia. Respecte de les formes de contagi, no parla res, però es veu amb claredat que eixe mal que ens explica i que diu «muy extendido entre los romanos» és el «morbus indecens», com deien en veu baixa les d’aquella època les gents que el Proconsul, mal considerat, va portar de Síria integrat en el seu exèrcit de dissipació.
El metge Celso, a més a més, fa una minuciosa i extensa exposició d’aquells mals que patiren els romans, mals –molts d’ells- d’una clara significació venèria. Haurem de comprendre la por que haurien de provocar als legisladors romans els efectes que la prostitució produïa en la salut pública. Sobretot en aparèixer la terrible «elefancia» entre les nombroses prostitutes i també entre molts «clients» d’elles. Cal dir que la esmentada «elefancia», o elefantiasi és una forta versió, terrible, del mal de Venus i, potser un brot sifilític anterior, en quinze segles, als primers brots sifilítics de l’Edat Mitjana. Continuarem.
