Continuem parlant del món de Ròmul en l’antiga Roma. Una de les seues decisions va ésser la de donar consistència a la unió marital, amb l’intent d’allunyar tota ombra de divorci o adulteri. Ròmul necessitava hòmens romans i que foren, a més a més, forts i amb molta vigor. Comprenia que una raça acorralada pel càncer de la prostitució, com el cas de la vella Etruria, no podia anar massa lluny. Va perseguir aquest mal perillós i, damunt, aprofitar-se dels pobles del seu entorn entregats als excessos d’aquella terrible corrupció. Existia una escassesa de dones en aquell primitiu poble romà,i aquella situació fou una de les causes que va impel•lir al seu fundador a perseguir el perill d’una possible prostitució de les poques dones existents. Després del conegut rapte de les Sabines, Ròmul va promulgar lleis al seu favor. En aquestes lleis es declarava que, a banda de ser les companyes dels seus marits, participarien de tot el benefici marital, corresponent a elles una part dels seus bens. Els hòmens haurien de cedir el pas a les dones i estaven obligats, fins i tot, a retre-li homenatge. Això si que estimem, en certa manera, un moviment «feminista». O no?
La moralitat de les conductes en aquella antiga etapa exigia també que l’home havia de ser púdic en la seua vestimenta llarga, cobrint el cos fins els peus, i que aquell que es mostrés nu, despullat davant d’una dona podria ésser comdemnat a mort. Què vos sembla? Per la seua banda, l’home sols podria repudiar la seua dona per tres motius provats: adulteri, enverinament dels seus fills; i apoderament de les claus de la casa, considerat com un acte de rebel.lia i infidelitat. Per aquestes mateixes lleis, la dona adúltera quedava a disposició de la pena que el marit volgués aplicar-li. Existia un altre delicte del qual carregar-li a la dona casada com a culpable d’adulteri: si gosava beure vi. Què vos sembla? A vegades, els càstigs que tenia que patir la dona adúltera es feien de manera tan brutal i despietada que l’escàndol produït per la pena que havia de passar era mil voltes més greu que el mateix delicte. Però Ròmul volia mantenir per damunt de tot la puresa de la seua raça, i això ho justificava tot per a ell. Els seus successors no es van comportar amb menys rigor. Ni dubtaren tampoc en crear institucions que foren sostenidores de la virtut. Numa Pimpilio, per exemple, es va traure de la mànega la institució de les Vestales. Direm que el temple de Vesta invoca a la virginitat. Les seues sacerdotesses feien vots, com ara, el de castedat, pel qual es comprometien a no practicar sexe amb cap home en una edat compresa entre els vint i els trenta anys. La citada Numa Pompilio, amb la intenció d’imprimir vigor a la castedat, va ordenar que els vestals lluïren robes llargues, i que portaren tapat, fins i tot, el rostre. Direm que si una vestal infringia el vot era soterrada en vida. Vos donarem amb un record la força que tenia aquesta institució: Durant deu segles sols devuit vestals foren castigades amb les formes que hem citat abans. I quan Lucrecia va patir una afronta, no va poder resistir la iniquitat i es va suïcidar. Molt fort, no? 
Dividits els romans en patricis i plebeus, la institució matrimonial diferia molt entre aquestes dues classes. Encara que per una llei de las Doce Tablas es diu que: «No será permitido a los patricios contraer matrimonio con plebeyos», la situació de les dones era molt diferent en cada matrimoni. La esposa patricia era una autèntica mare de família, i, en certa manera, gaudia de certa igualtat de drets amb el marit i també podia heretar a quest o als seus fills. Hem de dir, per contra, que l’esposa plebeia era més bé una serva. Més que casar-se amb una dona el que feia el plebeu era «comprar» una dona. Així va poder Roma fugir durant segles d’una prostitució fantasma, almenys d’una prostitució a plena llum del dia i no clandestina. Però, com els legisladors mostraven una inclinació a ocupar-se quasi exclusivament en els assumptes dels patricis, els costums dels plebeus es mantenien un poc en la penombra, en la clandestinitat pròpia de les ombres.
Sembla provat que, entre els matrimonis plebeus hi hagué una gran majoria d’ells que varen arribar al seu casament després d’haver actuat com a concubins i, fins i tot, per la prostitució. La natalitat va ser motiu de preocupació per als legisladors romans, que l’afavoriren en tot moment, fins arribar a que no es permetera als hòmens mantenir-se en el celibat durant més de trenta anys. El patrici, per ser digne, havia de tenir dues pertinències: un cavall i una dona. El significat del cavall era la conquista d’altres pobles, mentre que la dona significava el medi de què els futurs romans pogueren prosseguir la seua llavor de conquista. Les autoritat feien observar amb molta escrupolositat la citada obligació matrimonial. El censor Metelo Numidiaco era respectuós amb els qui no volien perdre la seua qualitat de solter, però encara ho era més amb les lleis, va dir un dia al llarg de certa intervenció en el Senat: «Romanos: si nos fuese posible vivir sin mujeres, todos nos ahorraríamos satisfactoriamente el mayor de los engorros. Pero una vez que la naturaleza ha dispuesto las cosas de manera que no podemos sobrevivir sin ellas ni vivir alegremente con ellas, la razón exige que antepongamos el interés público a nuestra felicidad». No obstant això, a Roma es trobava, ja dels primers temps, una forta inclinació, un impuls cap a la prostitució sagrada. Si la prostitució hospitalària i civil restaren difuminades durant molt de temps, la religiosa, encara que practicada amb dissimulo, va permanéixer viva al llarg dels segles.
En morir Acca Larencia li varen organitzar en el seu honor unes festes fúnebres denominant-les com a Lupercales. Les celebraren en l’aniversari de la seua mort. Tractaren -llegiu, llegiu- gloriosament de la vida impura d’aquella prostituta. Ara bé, potser d’evitar tot allò que tingués un panegíric a una ramera, els legisladors posteriors a Rómulo varen presentar aquelles festes religioses de la prostitució com una dedicació al déu Pan. Els sacerdots, «lupercos», anaven pels carrers de Roma, nus, mig en pilotes, amb un fuet -un «látigo»- en la mà, i amb ell esbatussaven les dones que es trobaven al seu camí per a curar-les de la seua probable esterilitat, una actitud obsessiva molt romana dels primers temps, quan tot el que preocupava als legisladors era el manteniment, la continuïtat de l’estirpe.
